Barbie Ferreira: "No tornaria a fer un personatge només centrat en el físic"

BarcelonaBarbie Ferreira (Nova York, 1996) es va fer mundialment famosa arran de la sèrie Euphoria, en què interpretava la Kat, una noia que convivia amb la grassofòbia i que alliberava els seus desitjos escrivint novel·la eròtica online. Allunyada ja de la sèrie –no participarà en la tercera temporada que s'està rodant–, Ferreira ha visitat el BCN Film Fest per presentar Un 'like' de Bob Trevino, la història d'una noia abandonada pel seu pare que acaba establint una amistat amb un home que es diu igual que el seu progenitor.

A la pel·lícula Un 'like' de Bob Trevino, el teu personatge, la Lily, desitja que el seu pare negligent canviï. Creus que la gent pot canviar?

— Crec que la gent pot canviar, però he après a través de la meva pròpia família que no pots esperar que la gent canviï només perquè tu ho vols. L'únic que pots fer és establir els teus límits amb els altres i estimar-los de lluny o tan de prop com tu vulguis. És una merda. Ho he vist amb la família: no canviaran, tenen seixanta anys, així és com són. Que algú un dia es despertarà i serà la figura que tu esperes no passarà. Si un dia passa, genial, però no ho pots esperar perquè llavors és el teu problema. Si una persona no vol canviar, no canviarà, és la crua realitat.

—

La Lily troba a través de Facebook Bob Trevino, un home que es diu igual que el seu pare, i es fan amics. Creus que les amistats entre persones d'edats molt diferents són possibles?

— Jo tinc amics que són molt més grans que jo! A mi m'agrada tenir amics de totes les edats: en tinc de més joves i els considero com germans petits, i després en tinc que tenen trenta anys més que jo i són persones amb les quals puc tenir converses molt interessants i sàvies. Crec que tots hauríem de tenir menys prejudicis amb les edats de les persones. Evidentment, el primer que penses quan un home d'uns cinquanta anys passa estona amb una noia de vint-i-pocs és que és estrany, però de persones n'hi ha de ben diverses i no tots som depredadors. Espero! Si no, estem fotuts.

L'amistat té un paper important en la teva vida?

— Sí, moltíssim. Tinc la mateixa millor amiga des dels setze anys, i una de les meves millors amigues recents la conec des dels 21, així que fa set anys que tenim relació. Estem molt unides: quan estic a Los Angeles, bàsicament dormim l'una a casa de l'altra cada dia. Jo sempre hi seré per a elles, i elles sempre hi seran per a mi. És una relació sense transaccions, d'estima i de cura. Per a mi és molt important perquè no tinc germans o cosins. Soc la més jove de la meva família, així que necessitava amistats per sentir que estava a prop de gent de la meva edat.

Provens d'una família bàsicament formada per dones. Com vas connectar amb el tema de la figura paterna que tracta la pel·lícula? És sempre necessari tenir una figura paterna?

— Vaig créixer sense pare i mai he tingut una figura paterna. No he tingut un padrastre ni res que se li assemblés. Vaig créixer amb la meva mare i la meva àvia. I les meves ties venien de tant en tant i s'estaven a casa. Una de les meves ties està casada amb una dona, així que sempre som dones. L'únic home és el promès de la meva mare, i és nou. Vaig créixer envoltada de dones brasileres carismàtiques i sorolloses, així que quan vaig començar a fer aquesta pel·lícula em vaig adonar que com a Barbie Ferreira no sabia què era una figura paterna. Ho vaig aprendre a través de la pel·lícula i tenint a prop el John [Leguizamo, que interpreta Bob Trevino] i el French [Stewart, que dona vida al pare de la protagonista]. Ells van estar al meu costat com uns pares que mai he tingut. Són homes que em respecten i volen el millor per a mi. Va ser com si la vida imités l'art.

Ets protagonista i directora executiva de la pel·lícula. La producció és una cosa que vols explorar més en el futur?

— Sí, m'encanta produir els projectes en els quals actuo, sobretot quan són pel·lícules independents perquè ja hi faig aportacions creatives depenent del director. Hi ha directors als quals no els agrada i jo ho respecto i sé quin és el meu lloc. Però últimament m'han demanat el meu parer creatiu i això fa que senti que tinc veu i vot pel que fa al meu personatge.

Has fet força cinema independent. Estàs oberta a coses més comercials?

— Crec que es pot trobar l'equilibri. Connecto molt amb el cinema independent, crec que és el futur. Crec que les pel·lis indies són les que faran que la indústria sobrevisqui el que sigui que li està passant ara. Pots fer una pel·lícula preciosa amb una petita part del que costa normalment un film i sense tantes veus al voltant intentant canviar els que estàs fent. Respecto moltíssim els cineastes independents que tenen una visió clara del que volen fer i no es dobleguen, però també faria un projecte comercial si tingués sentit, no hi estic pas en contra.

Amb la sèrie Euphoria et vas convertir en un referent per a moltes persones, especialment per a dones joves. Et vas sentir pressionada per aquesta responsabilitat?

— La gent té tendència a centrar-se molt en la meva imatge perquè abans era model. Està bé, hi ha milers de fotografies meves amb vestits pel ball de l'institut, ho entenc. Però a mesura que la meva carrera com a actriu ha anat evolucionant, no és una cosa que estigui dins meu quan faig pel·lícules. Però entenc que és molt guai veure algú en una gran pantalla que no hauries vist mai fa uns anys. M'agrada que la meva feina parli per ella mateixa i, per això, trio els projectes que trio. No vull ser una persona repetint durant una dècada les mateixes coses, com ara "estima't a tu mateixa". Les paraules són tan importants per a mi com les pel·lícules que trio.

Vas tenir la sensació que la sèrie t'encasellava en un tipus de personatge concret?

— No. Tots estàvem molt involucrats en les nostres trames. La Kat és segurament el personatge que més s'assembla a mi de tots els que he fet. Tots vam aportar moltes coses als nostres personatges. Sí, interpretava un personatge que estava molt centrat en el seu físic, i és una cosa que segurament no tornaria a fer, però no crec que m'encasellés. Crec que era la realitat de com era la meva vida en aquell moment.