“Com no has de sortir al carrer, si pots morir a la porta d’un hospital”

PalmaDriss esbossa un somriure i calla uns instants a la perruqueria de Palma on treballa mentre sospesa si opinar sobre les protestes de milers de joves marroquins al seu país. Reclamen millores en la sanitat, l’educació, creació d’ocupació i, en definitiva, justícia social. Condicions de vida dignes. “Clar que els entenc. Com no ho he de fer?”, demana. Es varen organitzar a través de les xarxes socials i plataformes digitals sota el nom de GenZ212 (la generació a la qual pertanyen i el codi internacional telefònic del Marroc) per prendre els carrers de ciutats com Casablanca, Marràqueix, Agadir i Tànger, entre d’altres. Driss, de 33 anys, els entén perquè ell va ser un d’aquests joves desencantats, frustrats i plens de ràbia que va exigir canvis en el sistema.

Llicenciat en Dret, va cercar feina durant anys. “No vaig trobar res. Si vols accedir a qualsevol lloc relacionat amb el govern, has de pagar als corruptes. La meva mare cobrava 80 euros de pensió de viduïtat i jo, 150 en una perruqueria. Vaig canviar els bolígrafs i els llibres de Dret per les tisores i la màquina de tallar cabells. No em va quedar més remei”, resumeix. Cansat de la situació, va reunir un préstec –recaptat entre els seus familiars– i va pagar 6.000 euros per travessar la mar en una llanxa. Va arribar a Palma fa tres anys. “Sé perfectament el dia que vaig dir ‘me’n vaig del Marroc’. Vaig veure una entrevista en la qual el ministre de Justícia presumia que el seu fill tenia dues carreres i un lloc en l’administració gràcies al fet que era ric. Ho va dir així: ‘Perquè jo tenc molts doblers’. Per a què havia de continuar lluitant en un país que no m’oferia cap esperança?”.

25 dies acampat

La mort de diverses dones embarassades per falta d’atenció mèdica han desencadenat les protestes de la GenZ212, saldades amb enfrontaments amb la Policia, danys materials, més de 400 detencions, 300 ferits i tres morts. “Jo em vaig manifestar moltes vegades amb altres estudiants quan vivia allà. La Policia ens pegava. Mai no varen aconseguir res. Vaig arribar a estar 25 dies acampat a la porta de l’ajuntament de la meva ciutat reclamant oportunitats i progrés. Visc a una zona on no hi havia ni un ginecòleg públic”, relata, i mostra fotos en el mòbil d’aquestes protestes, al mateix temps que repassa els estudis i destí dels seus amics. “Mira, aquest és llicenciat en Filosofia; aquest, en Geografia. Cap ha aconseguit una feina pels seus estudis. Un és ara a Almeria. L’altre ven fruita al Marroc”, prossegueix.

Prop de 30.000 ciutadans de nacionalitat marroquina resideixen a les Balears (dades del 2021) i viuen en la distància aquesta petició de diàleg social i més transparència en un país governat per Aziz Akhannouch, considerat el segon home més ric del país –després del rei, Mohamed VI– amb una fortuna estimada en uns 1.400 milions d’euros. “Té moltíssims negocis, de tota mena. La situació de la Sanitat és molt preocupant. Roben la maquinària dels hospitals públics per dur-la als privats. La corrupció està a tots els nivells”, assegura Driss. A pocs metres de la seva perruqueria, en el barri de Pere Garau, Ahmed (40 anys i 20 a Mallorca) pren un cafè a la barra d’un bar regentat per compatriotes. “Jo vaig venir perquè no hi havia futur. És trist pensar que els joves d’ara se sentin igual. Entenc les seves protestes, encara que no estic d’acord amb l’ús de la violència. El govern ha de saber que estam farts d’enganys, que no ens donin els nostres drets”, opina i parla en plural com si mai no hagués deixat el Marroc. Acaba el cafè abans de denunciar la inflació, un sou mitjà insuficient (300 euros) i un atur juvenil pròxim al 50%. “El jornal a penes arriba a 10 euros i no tothom cobra això. Com expliques que la fruita sigui més cara que a Espanya quan som un país agrícola? Roben per a ells. Com no voldràs fugir d’això o sortir al carrer si et pots morir a la porta d’un hospital o esperant una cita?”, critica.

Hakim regenta un bar en el barri des de fa gairebé 30 anys. Condemna la violència, però defensa que el seu país “té de tot”. “Està ple de lladres”, afegeix, encara que ell dona suport al mundial de futbol que el Marroc acollirà juntament amb Espanya i Portugal el 2030 com una cita ambiciosa que pot generar riquesa al país. No obstant això, els joves que han pres els carrers veuen els 459 milions d’euros que costarà reformar cinc estadis i la construcció d’un nou com una despesa obscena que hauria d’invertir-se en sanitat i educació. Tot en un país en el qual conviuen els trens d’alta velocitat i els hotels de luxe per a un turisme creixent amb la pobresa de les classes humils i la desesperació dels damnificats pel terratrèmol del 2023, que “cobreixen el que queda de les seves cases amb plàstics”, segons Driss, perquè les ajudes públiques no hi arriben.

Com a treballador de l’administració pública marroquina que ha ostentat càrrecs diplomàtics, la visió d’Abdul, encara que amb matisos, encaixa amb la governamental. “No hem de parlar d’una revolució sinó d’una manifestació. Hi ha hagut unes accions mal gestionades per part de l’administració en salut, les mortes després del part. És legítim que la gent es manifesti perquè canviï el poder i això no es pot fer de manera violenta. El canvi ha començat amb el govern assegurant que doblarà el pressupost per a educació i sanitat. És mentida que no hi hagi feina. Al Marroc hi ha dues velocitats: els que tenen un nivell alt i la gent que viu amb menys recursos, però que pot viure i menjar, amb una qualitat de llegums i fruita que no es dona en un altre lloc”, assenyala defensant els 300 euros de sou mitjà. “En Sanitat hi ha una feina per fer. Els meus fills, que han estudiat a l’estranger i tenen sous de 2.000 euros i no els falta de res, han sortit al carrer al Marroc per solidaritat amb els que menys tenen”, prossegueix, abans de llançar una petició a la generació Z: “Han de comprometre’s a l’hora de votar, no només ser contestataris als carrers. La gran fallada és que no exerceixen el seu dret en les eleccions”.

“Emigrarem, emigrarem”

Oussama va sortir del Marroc fa set anys. De nin, recorda, era com un joc i un mantra repetir entre els amics la frase “emigrarem, emigrarem” quan veien la gent del barri arribar-hi parlant meravelles de la vida a Europa. “Creixes sentint als marroquins que venen de vacances parlar meravelles de la vida fora, amb cotxes cars i roba bona. Aquest és el teu model i et convences que allà no tens futur. Creus que sortint del Marroc tindràs millor vida i tot serà fàcil. No ho és. És molt difícil. Ningú t’ajudarà, però mai no m’he penedit de la meva decisió. M’aixec cada dia a treballar i aconseguesc viure tranquil i enviar doblers a la meva família. Conec gent en el meu barri amb malalties greus als quals han donat cita a l’hospital per a tres anys. Quan ha arribat el moment, ja havien mort”, relata. “La gent no es munta en una pastera només perquè cregui que es farà rica. Al Marroc, si vols empadronar-te, has de pagar al que està a la finestreta. Si no, no et segella el paper. Si necessites alguna cosa del policia del barri, saps que hauràs de donar-li doblers. No hi ha seguretat. Si hagués tingut un bon sou, si jo fora dels que viuen bé, no seria aquí. Però, per descomptat, hauria sortit al carrer com aquests joves”, afegeix.

Driss col·loca les tisores de tallar els cabells, hi apunta cap al carrer i diu: “No he pogut ser advocat, però don gràcies cada dia a Espanya i a la gent d’aquest barri per poder viure-hi tranquil. Sé que si tenc un problema, la Policia m’ajudarà. I si estic malalt, em curaran en un hospital. No te’n vas del teu país perquè vols. Tant de bo algun dia al Marroc es pugui viure com aquí”.

Els noms d’aquest reportatge són ficticis per preservar la intimitat dels testimonis.