No donar la infàmia per inevitable
És possible que hi hagi persones que s’apuntin a una protesta o a una mobilització per motius banals, però la força que ha adquirit el moviment propalestí arreu del món no s’explica tampoc amb anàlisis simplistes
PalmaEls que donen suport al govern d’Israel en la seva guerra de neteja ètnica a Palestina veuen amb mals ulls el clam per la pau i en suport al poble palestí que aquests darrers mesos es fa sentir arreu del món. Diuen que, quan una protesta és tan estesa i unànime, és degut a l’efecte ramat (persones que es deixen dur irreflexivament per una opinió que perceben com a dominant), i també al desig de sentir-se bé amb un mateix pel simple fet de donar suport a una bona causa: és a dir, al que ara se’n diu postureig. Al ramat i al postureig hi afegeixen encara el desconeixement: es deixen endur per les consignes, lamenten, en comptes d’informar-se degudament sobre un conflicte antic i complex.
És possible que hi hagi persones que s’apuntin a una protesta o a una mobilització per motius banals, però la força que ha adquirit el moviment propalestí arreu del món no s’explica tampoc amb anàlisis simplistes (i tendencioses) com les que hem esmentat. Que tanta gent s’aixequi per tot Occident en defensa o en suport d’un poble amb el qual la immensa majoria dels manifestants no hi tenen lligams ni relacions deu obeir a altres motius. A la foto que motiva aquest escrit, per exemple, que va fer Isaac Buj, hi podem veure una pintada en favor de Palestina que algú va fer en un pas de vianants del centre de Palma. Diu, en anglès: Free Palestine now, ‘Alliberau Palestina ara’. Què ho fa que algú a Palma la fes, aquesta pintada?
La globalització té dues cares: la més freqüent i més fosca la coneixem bé, és la capacitat dels grans poders comercials i polítics (són la mateixa cosa) de crear-nos necessitats fictícies i convèncer-nos per comprar béns i productes que en realitat no necessitam (el turbocapitalisme es basa essencialment en això). Però després hi ha una altra cara més positiva, ni que sigui perquè cada idea conté en ella mateixa la seva negació. En aquest cas, la globalització conté la capacitat de crear debats globals i d’estendre la consciència sobre determinats problemes entre persones d’arreu del món. La capacitat, fins i tot, de suscitar una consciència global del bé comú, si ho volem dir així. I aquesta capacitat fa bastanta menys gràcia a governants autoritaris, autòcrates o despòtics, com els que ara s’estilen. Hi veuen, amb raó, una escletxa per on els fuig el seu anhel de control total.
El de la guerra d’Israel contra Palestina, i el seu actual episodi amb el martiri de la ciutat de Gaza, és un cas en què el relat oficial (hi ha hagut un atac terrorista de Hamàs contra Israel, del qual el proper dia 7 es compliran dos anys, i cal donar-hi resposta) no és acceptat per la ciutadania global, un nou subjecte polític del qual segur que parlarem llargament: fins ara havia existit la comunitat internacional dels estats i les grans institucions de la geopolítica, però internet ha fet possible que comenci a existir també una comunitat internacional de ciutadans, que intercanvien i discuteixen informació lliurement i a gran velocitat d’una punta a l’altra del planeta: això no és sempre positiu, perquè és la via per on circulen també els continguts tòxics. Però sí que pot ser, també, una manera idònia d’exercir el pensament crític i la llibertat d’expressió, tan sovint invocats debades.
Una atrocitat major
En el cas que ens ocupa, allò que aquesta ciutadania global no accepta no és que els atemptats de Hamàs no fossin repulsius i dignes de càstig, sinó la resposta en forma de llei del talió: ull per ull, dent per dent, i així acabarem tots bornis i esdentegats, va dir Gandhi. El que no s’accepta de l’actuació del govern d’Israel és la presumpció que una atrocitat s’hagi de respondre amb una atrocitat major, la idea que la massacre de mil quatre-centes persones s’hagi de venjar amb l’extermini de més de seixanta mil. No s’accepta, tampoc, la violació del dret internacional i la utilització planificada de crims de guerra especialment salvatges com els bombardejos d’hospitals i escoles, els atacs contra camps de refugiats, els assassinats a les cues d’aliments i el sotmetiment de la població (en particular els infants) a la fam i la set, fins a morir.
No s’accepta un abús de poder tan flagrant, i encara menys a càrrec d’un estat que històricament s’ha presentat com a representant i abanderat de la democràcia en una zona del món en què no n’hi ha. Per tot això acaba apareixent, per exemple, una pintada pro-Palestina en un pas de vianants a Palma: hi ha una part de la humanitat que no es resigna a contemplar el fracàs de la pròpia espècie com a grup suposadament racional i moral. No és cap mala notícia, dins de tot.