De paraula
Societat22/04/2023

Joan Fullana: “No basta fer sèries en català, les hem de fer arribar a les plataformes”

Creador escènic i audiovisual

PalmaJoan Fullana Company dirigeix Llim, la sèrie de ficció que IB3 estrena aquest diumenge coincidint amb el dia de Sant Jordi. Qui també és actor, ja va dirigir Mai neva a Ciutat, sèrie qualificada de generacional que va gaudir de gran acceptació arreu dels territoris catalanoparlants.

“En Llull llimava lloros al llim” és un embarbussament que es fa dir als al·lots perquè aprenguin a fer la doble ela. Creis que el jovent de les Balears serà capaç de pronunciar el títol de la vostra sèrie?

— És ver que de poc ençà són molts els joves de les Illes que són ieistes i no són capaços de fer aquest so. Jo pens, però, que pronunciar el nom de la sèrie és una bona manera per aprendre’n. En qualsevol cas, el títol no el vaig triar jo.

Cargando
No hay anuncios

I qui el va triar, idò?

— Andreu Manresa, el director general d’IB3, va ser qui trià el nom. La meva proposta era una altra. L’acció de Llim té lloc darrere les tanques publicitàries que hi ha a la vorera de l’autopista de l’aeroport. És la zona que ocupa el prat de Sant Jordi, que era l’antiga albufera de Palma. Per aquest motiu a mi m’agradava jugar amb els conceptes d’aigües encantades, estancades o mortes. Finalment, però, Manresa es decantà per Llim, que és la substància que hi ha al fons de les aigües embassades. És aigua que no corre, que amaga la podridura i que fa moscards. És una metàfora de la trama de la sèrie.

Qui són els Andújar?

— És la família protagonista de la sèrie, que malviuen com a treballadors del turisme. Són personatges que serveixen la maquinària del turisme, una indústria que els xucla i els esgota. Resideixen en un llogaret fictici, que hem anomenat ses Síquies, i que podria ser Sant Jordi, sa Casa Blanca o s’Arajanssa. Un projecte ecoambiental amenaça d’esbucar-los la casa on viuen. Començàrem a rodar ara fa un any, a la primavera, quan vàrem ser testimonis del trànsit constant d’avions que s’enlairaven o aterraven a Son Sant Joan. El seu renou i la seva entrada dins pla no s’eviten, perquè els avions també són part de l’argument. L’acció transcorre durant sis mesos, al llarg de l’any 2013, un dels moments més durs de la crisi. En cadascun dels quatre capítols, l’espectador se situa com si veiés la ficció a través dels ulls d’un protagonista diferent en cada ocasió. Hem volgut que fos així perquè no totes les persones veuen la realitat des d’un mateix punt de vista. Pensam que aquesta idea polièdrica de la història és interessant.

Cargando
No hay anuncios

On éreu vós fa deu anys, durant l’etapa que recrea la sèrie?

— Idò jo en aquella temporada acabava de tornar de Barcelona, després d’estudiar Direcció Escènica i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre i fer feina com a actor durant un temps. En ser a Mallorca vaig començar a fer d’actor a la sèrie d’IB3 L’anell, que aleshores es començava a produir. Va ser llavors quan també vaig començar a cantar amb els Arpellots Havaneres Band, de Sant Jordi. El meu pas per l’agrupació musical de la zona del prat em vincula amb aquesta part del municipi de Palma. M’hi vaig ficar perquè el meu amic Joan Tomàs Martínez i son pare hi estaven implicats. Jo hi vaig cantar durant set o vuit anys. Joan Tomàs i Joan Carles Bellviure són guionistes de Llim.

La novel·la Ràbia, de Sebastià Alzamora, també se situa als marges de s’Arenal...

— Sí, és curiós que aquestes zones ubicades a les voreres de la indústria turística siguin objecte de ficció audiovisual o de narrativa. Tradicionalemt pens que la burgesia s’ha apoderat de la ficció. Per això pens que és interessant que es faci ficció amb personatges que representen treballadors provinents del sector turístic.

Cargando
No hay anuncios

Llim l’han coproduïda IB3, TV3 i À Punt. És la manera més eficaç per fer sèries de ficció en català dirigides a un públic jove?

— Els joves consumeixen els productes de ficció de manera majoritària a través de les plataformes. Per tant, si volem arribar en català a un públic ampli, el nostre producte ha d’arribar a les plataformes. Una coproducció feta amb les tres televisions públiques en català, la de les Balears, la del País Valencià i la de Catalunya, és una de les maneres de fer una sèrie. Normalment, però, els criteris de les televisions generalistes no coincideixen amb els dels productors audiovisuals que fan feina per a les plataformes. Per tant, una sèrie concebuda d’aquesta manera és una cosa intermèdia. A més, quan hi intervenen tres televisions, el procés s’allarga molt. Cada tele, de manera separada, ha de revisar cadascun dels capítols. Llavors hem de fer esmenes segons els criteris de totes tres, i de vegades aquestes indicacions són contradictòries.

De quines ajudes disposau?

— No en tenen gaires, les sèries. La majoria de subvencions del Ministeri es destinen a pel·lícules. Movistar Plus estrenà la sèrie de temàtica gai Smiley amb gran èxit. El català hi és present, però just per reproduir converses informals de l’àmbit familiar. No volem això. La ficció ha de mostrar que el català és present en tots els àmbits de la societat, no per reproduir situacions de submissió lingüística.

Cargando
No hay anuncios
Missatge de veu

(Palma, 1984)

Aquesta setmana som per Barcelona i tenc molta de feina. Dijous dematí, però, és quan tendré més temps disponible. Si em telefonau devers les 12, podré conversar una bona estona. Aquests dies assajam a la Nau Ivanow, un antic espai industrial de la barriada de la Sagrera. Hi ha sales disponibles perquè companyies d’arts escèniques hi facin feina. Dia 25 de maig estrenam El regne de les dones, un monòleg fet a partir del conte homònim d’Anton Txèkhov. Això serà a la sala La Cate de Figueres. A Instagram em faig dir @fumantxú. Ja no record qui em va posar aquest malnom. Primer em deien en Fullana, llavors em començaren a dir en Fu, i d’aquí pegaren a dir-me en Fumantxú.