Com era Miquel Mas Fiol, segons sa mare: "És, des de sempre, un passador de pena professional"

PalmaA set o vuit anys, tot xalest, un menut de Sant Jordi (Palma) li deia al seu padrí: “Jo, de gran, vull tenir un despatx, una cadira còmoda i aire condicionat”. “I què despatxaràs”, demanava el padrí. Li era igual, al nin: “El que sabia era que no volia moure caixes de fruita ni fer feina física com son pare, que era majorista”.

Ho conta Maria Antònia Fiol, mare del nin que volia despatx, cadira còmoda i aire condicionat: el dramaturg Miquel Mas Fiol, nascut l’any 1996. A vegades en té, de despatx, no sempre amb aire condicionat i tampoc totes les cadires que li toquen són còmodes, però troba la manera d’asseure’s i passar-ho bé. Ja sigui dirigint, escrivint, actuant o produint, Miquel mostra seguit-seguit la seva empenta, capacitat de lideratge i voluntat de fer les coses bé. I això, diu sa mare, no ve d’ara.

“Sí que és cert que, de petit-petit, era molt tranquil. Mira que el varen operar d’un pulmó amb només cinc mesos, però no era gens plorador i, en general, era molt poc demandant”, explica Maria Antònia, que detalla que va ser quan ja tenia quatre o cinc anys que es va despertar una curiositat molt ferma en l’infant: “Quasi no llegia, però mirava el diari, i també parava atenció a la televisió. Quan va aprendre a llegir, llegia pertot. Va tornar molt espavilat. A sis o set anys ja sabia qui era el batle de Palma, un càrrec que en aquell moment ocupava Catalina Cirer”, recorda la mare, qui recalca que des de ben jovenet, i encara ara, li ha interessat molt el món de la política.

Tot el que tenia d’espavilat, ho tenia de desordenat: “Era un caos total. A l’escola, el seu pupitre, tot ho tenia escampat; les mans, tot el dia brutes de retolador. Ara bé, les feinetes li quedaven perfectes i curioses”. Aquest punt més “travat” i “caòtic” encara el caracteritza: “Li cauen les coses, no sap on deixa les claus, deixa les portes obertes. És molt despistat i passador de pena. El seu cap va a una altra velocitat, pensa mil coses alhora”. La mare diu que, quan era petit, a vegades el renyava si li queia qualque cosa. El resultat era pitjor: “Es posava més nerviós i encara li queien més coses!”.

Ben prest va voler fer teatre: “De petit ja anava al teatre Principal a fer classes. I sempre li ha agradat organitzar: a l’escola, quan s’havia de fer la fi de curs, col·laborava i ajudava en el muntatge. I a 13 o 14 anys va començar a formar part o col·laborar al grup de teatre de Sant Jordi, Fora Nirvis. Feien obres per tot Mallorca”, apunta Maria Antònia, que detalla que l’afició per escriure va venir “més tard”: “Mai havia escrit res fins que va fer Passatgers de Brianair. No és que en Miquel renegui d’aquesta obra, però diu que té moltes mancances. La realitat és que varen fer moltes funcions i la gent s’ho passava bomba. Quan va fer aquesta peça encara no havia anat a l’Institut del Teatre, on ja va fer coses que després li varen ensenyar i va aprendre a fer bé. En Miquel té molta intuïció pel muntatge, per l’escena… Pel teatre en general. És que només escriu teatre; i per actuar, el que li agrada, és el teatre”, diu.

Com a persona, afirma que és “respectuós i bo” amb la gent que l’envolta: “Es preocupa per l’equip de feina, i és molt feiner. I hi és pels seus amics i sempre està disposat a ser-hi perquè tothom estigui content. Això li ve de família, i no vol dir que sigui bo del tot: no tenir mai un no per a ningú fa que puguis oblidar-te de tu mateix o de les persones de més a prop”. Però sobretot, sobretot, el que és en Miquel des de sempre, segons sa mare, és “un passador de pena professional”. u