Si a la meva padrina la tornassin a fer fora de ca seva

PalmaNo cal que et desnonin per quedar al carrer. No cal que un fons voltor compri ca teva per perdre-la, basta no poder-la pagar. No cal la Policia perquè et treguin de la teva llar, poden fer-ho els teus fills. No cal la força, però sí violència, per deixar una jubilada sense casa. No cal ser Maricarmen. També pots ser María del Carmen.

Per quedar sense casa, n’hi ha prou d’haver estat una dona nascuda als anys 30 a Espanya, haver tingut els fills que no et convenien i confiar que l’Estat, algun dia, et compensaria per tota la feina feta al seu servei sense cotitzar. Però la meva padrina no ho sabia, tot això. Va haver de morir el meu padrí per descobrir que si als prop de 700 euros de pensió de viduïtat que cobrava li restàvem els 650 de lloguer, en qüestió de mesos estaria al carrer. Va haver de morir el meu padrí, també, per descobrir que no podria comptar amb cap dels seus fills mascles –ni la seva força de treball– per tirar endavant. De bones intencions està fet el cel i de dones amb famílies desestructurades, l’estat del benestar.

No cal cap pirueta vital per quedar al carrer. El sistema ni tan sols necessita jugar les seves cartes per treure’t de ca teva. Basta que intentis avançar en el taulell, com una dama, per caure en alguna de les seves trampes. Basta haver tingut una vida normal. Basta ser una dona normal, qualsevol, com les que et trobes pel carrer: al supermercat, en el bus, a la sala d’espera del metge. Totes aquestes dones eren la meva padrina. Amb ella us hauríeu creuat un dia qualsevol, pensant que podríeu ser ella, de grans: una octogenària que necessita ajuda per carregar la compra. De veres, que podríeu ser ella: una octogenària amb una vida sencera compactada en dues capses de cartó davall el llit.

Tot va passar molt ràpid. Potser els comptes mai els havien sortit. Ni tan sols hi havia estalvis per gastar. Només uns fills i un forat negre a la llibreta. Ningú no la va treure a fora: va ser el seu sentit comú i la urgència d’un deute que no sabia des de quan arrossegava. Ens va dir “dueu-me amb vosaltres” i vàrem fer tanta via que degué quedar la tassa del berenar a la pica encara per fregar aquell dia. Quaranta anys i una família de set sepultats en un cinquè amb ascensor amb vistes a la parròquia. Tant de temps per construir una vida i tan poc per acomiadar-te’n. No sabia que aquell dia seria el darrer dia. O potser sí, i per això –d’entre tot el que podia arreplegar– va carregar els àlbums de fotos i el vestit de novia.

De vegades, no és tan bo d’explicar per què una persona ha hagut de deixar ca seva sense fer una mudança, ni com ha arribat fins aquí. El més probable és que la meva padrina mai es plantejàs que això li podia passar: que el dia que partís no hauria de llogar un camió per transportar les seves coses. Tampoc no devia imaginar que, tanmateix, allà on anava no hi hauria lloc per a les seves coses. Perquè suposava que molt malament havia de fer-ho per haver d’abandonar la seva vida i cremar el passat, com una fugitiva. D’ella he après a no donar mai per garantit un sostre. I de ma mare, a garantir-m’ho. Em deman si la meva padrina mai va somiar amb una casa, o va sentir ca seva abans com una pèrdua que com una fantasia. Si va dipositar la seva fe en altres parcel·les, descuidant-se aquesta. M’ho deman ara, que totes somiam amb parets. En què estam deixant de somiar nosaltres?

No ens cal cap desgràcia per quedar al carrer. Però sí un sistema social per salvar-nos, perquè entre nosaltres mai no ens podrem salvar a totes. Ma mare ho va intentar: va vendre ca seva –ca meva, la meva infància– per aconseguir ca nostra, una cosa grossa, fora de Palma, on cabés un plural: totes tres. I aleshores qui ens havia de salvar de nosaltres mateixes, de la nostra estructura corcada, de les cures infectades? Tan sols ho varen fer els nostres impostos i la decisió d’algú d’invertir-los allà on tocava per treure’ns de l’infern, per alliberar-nos del pes d’un problema estructural que suportàvem amb una infraestructura familiar.

M’agradaria saber què hauria passat si no haguéssim salvat la meva padrina del carrer, com hauria respost l’engranatge dins el qual estam ficades, quins recursos s’haurien activat, i si hauríem estat capaces de posar a prova, fins a les darreres conseqüències, l’estat del benestar. M’agradaria saber què hauria passat si no hagués tingut cap filla dona, si no haguéssim fet de xarxa, si algú més hauria aturat el cop. M’agradaria saber de quantes coses més s’estalvien fer-se càrrec, perquè ja ens en feim nosaltres. M’agradaria saber quantes Maricarmens i Marías del Carmen més estam salvant i quantes, encara, necessiten ser salvades.