Llengua amb tàperes
Societat 08/07/2024

Mem si saps per què deim mem (i daça i jas!)

Aquestes expressions són realment formes verbals arcaiques, originades fa molt de temps. De tan deformades que estan, costa de saber en quin verb tenen el seu origen. Algunes són utilitzades cada dia milers de vegades per catalanoparlants de totes les generacions

Joana Aina Morro
3 min
Mem, daça, o jas?

Palma“Mem! Daça! Jas!” just són tres mots que per a moltes de persones amb un coneixement limitat del català de Mallorca és difícil que en sàpiguen deduir el significat. Us hem de dir, però, que aquestes tres paraules –tres formes verbals, per ser més clars– dites en un context determinat tenen significat complet. Constitueixen un text, un acte de comunicació, producte de la capacitat humana del llenguatge. Posem-nos en situació. Imaginau-vos dues persones. N’hi ha una que té una pilota (o qualsevol altre objecte) a les mans, mentre l’altra se la mira encuriosida. En un moment determinat la persona que mira diu “Mem!”, que vol dir “mostra’m la pilota de més a prop”. Llavors afegeix “Daça!”, que significa “da’m” o “dona’m” la pilota, perquè jo la pugui tenir en les meves mans. I un cop se l’ha mirada ben mirada, diu “Jas!”, que vol dir “pren-la”, “aquí la tens” o “te la torn”. Però si tu, catalanoparlant de sempre, que sols utilitzar el lèxic genuí de Mallorca, ja en sabies el significat, no passis gens de pena, perquè avui encara et mostrarem coses noves. Si continues llegint, coneixeràs l’origen d’aquestes tres expressions.

Mem vol dir “mostra-m’ho”. “Mem” o “meem” és la deformació de la forma arcaica imperativa del verb veure “vejam”. Per exemple, si deim “Vejam si demà plourà”, és ben igual que si diguéssim “Mem si demà plourà”. Arreu del domini lingüístic català, la deformació de “vejam” ha originat un bon grapat de formes. Si a Mallorca diuen “meem”, “mem” o “meam”, a Menorca diuen “[a] vam”. Els catalans del Principat, en canvi, solen dir “[a] veiam”, [a] viam” o “[a] veam”. Totes aquestes formes allò que en realitat volen dir és “mostra-m’ho” o, segons el context, “parlem-ne”. Fa pocs dies, el filòleg Josep Maria Virgili va fer una observació en aquest sentit al col·laborador d’aquest diari el periodista Antoni Janer, a través de la xarxa X. A la seva piulada, el lingüista li feia una observació: l’expressió “a veure” és un castellanisme, perquè és un calc de “a ver”. Per això, Virgili recomana utilitzar sempre el “vejam” o alguna de les seves deformacions vulgars abans esmentades, com el “mem” i “meam”.

“Daça que venga!”. És la forma emfàtica de la segona persona del singular de l’imperatiu del verb dar. És a dir, “daça” vol dir “da’m”, o “dona’m”, que és el mateix. Si a qualcú li deim “daça això”, voldrà dir que li demanam que ens doni allò que té a les mans. Per exemple: “Daça aquesta bossa que dus, que és molt feixuga i jo tenc més força que tu”. “Daça que venga” és una locució adverbial que indica que una acció en qüestió es fa de manera ràpida i sense interrupció. “Avui dematí els picapedrers han duit el material per començar les obres. Just eren dos, però la feina els ha retut molt. Un s’ha posat damunt el camió, i passava els sacs al que era a baix, i feia viatges dins la casa. N’han feta, de via. “Daça que venga, i amb un instant han tingut el camió descarregat”. Una dita curiosa que recull el Diccionari català-valencià-balear, aplegada a Menorca, és aquella que diu “Tothom és fra Daça; ningú és fra Jas”, que vol dir que a tothom li agrada que li donin coses, i a ningú agrada desposseir-se de les seves per donar-les als altres. I de “jas” toca parlar-ne ara.

“Jas, pren això!”. De totes les expressions vistes fins ara, “jas” és l’única que apareix als diccionaris normatius. Segons el DIEC2 de l’Institut d’Estudis Catalans, “jas” és l’“expressió amb què s’indica a algú que prengui allò que hom li ofereix. Jas, porta aquesta carta a Correus”. El DCVB, però, ens en dona més detalls. El també conegut com a Diccionari Alcover-Moll diu que ‘jas’ és “forma d’imperatiu de segona persona singular amb què indicam a algú que prengui allò que li oferim; equival a “pren”, “té”. A més, afegeix, que l’origen de “jas” és “hages”, que és l’imperatiu del verb haver. Idò jas, amic lector, fins aquí arriba l’explicació d’aquests tres mots, que sempre has dit i, per ventura, no en sabies l’origen. Encara que potser seria més convenient que diguéssim “jau!”, que és la forma plural de “jas”, perquè ens agrada pensar que els lectors d’aquesta peça heu estat més d’un i més de dos.

Podeu llegir més article d'aquesta secció al següent enllaç

stats