Maria Fuster: “Quan dónes veu als que no en tenen, t’ho agraeixen des del minut u”

Directora De / L’ara BalearsPer a ella, el periodisme és un instrument que li permet desenvolupar la visió ètica que té de la vida. Maria Fuster (València, 1973) s’ha dedicat sempre a la part més silenciada de la societat: les persones que dormen al carrer, les dones que exerceixen la prostitució, els migrants, els maltractats i tots aquells que, per un motiu o un altre, la vida ha situat al límit. Fa unes setmanes es va estrenar el seu darrer treball, SOS 3, un documental que aporta una mirada singular sobre els desnonaments, el drama de les persones que els pateixen i la lluita col·lectiva per trobar-hi una solució alternativa. Maria Fuster treballa les històries en directe i amb la mà estesa, amb una cura extrema per evitar l’espectacle que comporta una pèrdua de respecte i una manca de credibilitat.

El drama social dels desnonaments s’ha fet més visible. Què us heu trobat introduint-vos en el seu dia a dia?

Et trobes persones tremendament angoixades perquè saben que estan perdent allò que les protegeix. Per a qualsevol persona el sostre és la seva protecció. Per això he volgut transmetre aquest crit amb el títol del documental, SOS 3, que en realitat fa referència a tres crits: el de les persones silenciades que quan criden ja fa dos anys o més que intenten no perdre casa seva i que pateixen la tortura psicològica que els infligeixen les entitats bancàries; el crit de la plataforma antidesnonaments que s’ha fet sentir com a veu col·lectiva de suport i, finalment, un tercer crit: el de les solucions, que avui també passen per ser compartides. En el cas de SOS 3, fixem la mirada en Can Gazà, un casal autogestionat on conviuen persones socialment excloses, i en la història d’una parella amb un fill que, amb l’ajuda d’altra gent, s’ha fet una casa amb fang a Mallorca. Solucions com aquestes trenquen la dinàmica individualista i egoista d’aquest sistema econòmic pervers que tenim.

SOS 3 és el relat d’un drama?

No, no és el relat d’un drama, sinó el relat d’una lluita ciutadana com a exemple que la societat pot reaccionar i trobar mecanismes de resistència davant els poders fàctics. Tots sabem fins a quin punt un dret constitucional com el de l’habitatge és una immensa fal·làcia. Amb la crisi, el patiment de les persones amenaçades de quedar sense sostre s’ha fet més visible. Qualsevol de nosaltres coneix persones angoixades per les hipoteques, i hi ha molta gent que s’ha adonat que no és impossible acabar en aquesta situació, cosa que mai no haurien imaginat. A mi sempre m’ha interessat observar el que és invisible, aquella gent i aquelles situacions que, de tan excloses, estan fins i tot excloses de la nostra mirada. És un deure donar-los visibilitat i veu.

Diríeu que el periodisme social és poc agraït, que no ocupa portades?

Diria que és un periodisme poc visible, malauradament, però a la vegada és agraït, perquè quan dónes veu als que no en tenen t’ho agraeixen des del minut u. Hem de pensar que són persones que no tenen accés als mitjans de comunicació i, en canvi, tenen recorreguts vitals sorprenents, tenen molt a contar, i la resta tenim molt a aprendre. O, si més no, ens donen molt de material perquè puguem qüestionar-nos. Hem de valorar també l’acte de valentia que fan en haver de superar la vergonya de relatar la seva història. I tu saps que no només fas de periodista, sinó que entres en una mena de teràpia en què sols acabar contant a l’entrevistat la teva pròpia vida, compartint confidències.

Us provoca frustració que les portades se les enduguin els polítics?

Donar veu als polítics i a l’oficialitat és del vell periodisme que, a més, ha contribuït a la crisi de la premsa. Tothom qüestiona si els polítics ens representen. I la veritat és que el cambrer del bar té un discurs més elaborat que molts dels polítics que estan governant. N’hi ha prou escoltant això de “¿ Y la europea? ” per saber quin és el nivell. En canvi, els periodistes editen les declaracions dels polítics deixant els talls de veu més interessants. Els hauríem de deixar com són.

Sabeu que hi ha pocs estudiants que somiïn fer periodisme social?

La majoria fan periodisme perquè volen sortir a la televisió o ser periodistes estrella. Si algú vol protagonisme, que no sigui periodista. Els periodistes hauríem d’entendre que tot és part d’un relat humà, la política, l’economia, els esports, la cultura... Sovint deshumanitzem les informacions, quan qualsevol situació la provoquen persones i afecta persones. El carrer parla, i parla molt, però en canvi predominen els mitjans que, quan baixen al carrer, posen el micro al primer friqui que s’acosta. No pot ser. Així i tot, jo sóc optimista perquè cada vegada la gent té més consciència social, és més pacifista i està més sensibilitzada.

També amb el tema de la prostitució, que heu treballat de prop?

La prostitució és un dels temes més foscos de la nostra societat. No es pensa que, en primer lloc, són dones, no putes, que en el 98% dels casos han tingut una vida terrible. A més, hi ha una desaparició total dels homes quan se’n parla. Com poden els homes estar fora del discurs de la prostitució? Com a societat hauríem de fer amb aquest tema un recorregut com el que s’ha fet amb la violència de gènere. Hauríem d’incorporar la prostitució al discurs de gènere, al de la masculinitat i sobretot al de l’educació sexual, de la qual estem tan mancats.