Societat 22/10/2023

Carlos Duarte: “A la mar no hi hem construït ciutats, tot l’oceà és recuperable”

Responsable de la càtedra d’Ecologia de la KAUST

4 min
Carlos Duarte,  responsable de la càtedra d’Ecologia de la KAUST

PalmaEl biòleg Carlos Duarte és una de les veus científiques de referència en l’àmbit de la mar. L’avalen més de mil articles científics i una llarga llista de reconeixements. Actualment capitaneja un ambiciós projecte a la Universitat de Ciència i Tecnologia Rei Abdullah a l’Aràbia Saudita i aquesta setmana ha participat a Palma en unes jornades sobre ecosistemes blaus.

Sou aquí per parlar d’economia blava i el mes de maig us reunireu amb el Banc Central Europeu. Què fa un biòleg parlant davant els experts en economia d’Europa?

— M’he adonat que molts d’anys m’he deixat endur per l’arrogància de pensar que l’activitat científica per si mateixa genera solucions. I he vist que perquè les idees científiques es tradueixin en fets reals fa falta sortir del laboratori i començar a establir relacions amb altres actors socials com les empreses, els governs, les comunitats, els comunicadors i els educadors. Ara mateix, no és responsable per als científics quedar-nos tancats als nostres laboratoris i acontentar-nos a publicar els nostres articles, sinó que hem de fer una passa més enllà per traduir això en millores quantificables per a la societat. Tenc la sort de tenir el suport de la meva universitat, que em deixa dedicar part del meu temps al que estic fent. Això a Espanya és impossible perquè no em descarregarien de classes i d’altres feines per poder fer això.

Vàreu deixar la vostra feina a l’Imedea i al CSIC el 2015 enmig de fortes crítiques. Què va passar?

— El CSIC no em va tractar bé, i l’Imedea tampoc. Entre el 2010 i el 2015 vaig estar a temps parcial sis mesos a l’Imedea i sis mesos a Austràlia, on dirigia un centre d’investigació per un acord del CSIC i la universitat que m’acollia. En aquest temps varen desmantellar el meu laboratori i varen començar a buidar el meu despatx, i posaren les meves coses en capses, que feien comptes du r a l’abocador. Hi havia coses tant amb valor sentimental com a científic, que vaig aconseguir salvar perquè em varen avisar. Per això, quan torni a Espanya no tornaré a fer feina amb cap institució científica espanyola perquè no m’hi he sentit ben tractat. Però sí que continuu col·laborant molt amb científics a Espanya. I en el cas de les Balears, tenc diferents projectes amb investigadors de l’Imedea i de l’IFISC i fins i tot la meva institució finança quatre projectes a la UIB.

I quina és la vostra línia principal de recerca a l’Aràbia Saudita?

— Estic desenvolupant el programa Solucions de l’oceà per als grans desafiaments de la humanitat. L’oceà està ple de recursos que podem aprofitar invertint en la seva millora. Això ho feim col·laborant amb molts d’equips d’investigació internacionals i organitzacions de conservació marina, a més d’empreses i governs de tot el món. El meu repte és poder pensar que he fet tot el possible per deixar el món molt millor de com el vaig trobar i poder mirar als ulls al meu net Oliver i dir-li que no els deixarem a l’estacada, sinó que estam fent feina per no deixar-los un futur distòpic i horrible com el que ara mateix tenen davant d’ells. 

Això és possible?

— Sí. És possible, però aquesta finestra d’oportunitats s’està tancant ràpidament pel canvi climàtic i per pèrdues irreversibles que dificultaran aconseguir l’objectiu de reconstruir l’abundància de vida i capital natural del planeta. 

La sensació és que hi ha moltes reunions, però no es veuen fets concrets

— Totes les coses dolentes i les prediccions negatives troben molt d’espai en els mitjans de comunicació, però les victòries passen desapercebudes. Es construeix una narrativa d’un futur distòpic en el qual no podrem viure, perdrem totes les platges, no tindrem aliment. I tot això, quan es presenta com a inevitable, genera desinterès, apatia i depressió, el que ara es denomina ecoansietat. Hi ha joves que em diuen que no veuen el sentit de tenir fills o de fer feina si tanmateix no hi ha futur. I crec que hem de treballar la semàntica i llançar un missatge d’esperança. 

Defensau que en el 2050 es podrien haver recuperat els oceans. Com?

— Fa poc publicàrem un article a la revista Nature oferint evidències científiques sòlides que és possible reconstruir la vida marina. A la mar no hi hem construït ciutats, tot l’oceà és recuperable. Però ens hem d’arremangar i començar ja. I això requereix inversions econòmiques que no poden venir a través dels estats, han de venir del sector privat. Als governs els ve just atendre les nostres necessitats bàsiques. I per atreure les empreses han de veure rendibilitat i hem de parlar el seu idioma. Per això faig feina amb l’economista Ralph Chami. Jo planteig el discurs científic i ell en fa la traducció en llenguatge financer i de mercats. Això genera una resposta molt positiva. 

És rendible per a una empresa invertir en natura?

— Sí, però no a curt termini. Si el teu objectiu és recuperar inversions en deu o quinze anys, possiblement invertir en naturalesa sigui més segur que invertir en altres productes. El repte és elaborar millor les mètriques, sobretot quan parlam de biodiversitat. El que veim és que els fons d’inversió més interessats a invertir en naturalesa són plans d’inversions i fons sobirans.

Parlau molt de la quarta revolució industrial que ve. Com serà?

— Es caracteritzarà per l’ús de sensors, d’intel·ligència artificial i robòtica i per la hiperactivitat. Jo estic convençut que un sector emergent de l’economia amb molt de pes serà el de les inversions en naturalesa. Ja s’estan invertint a Europa en energia eòlica flotant i marina més de deu trilions de dòlars. Pot ser que la quarta revolució industrial sigui reparar el nostre planeta que ha quedat bastant malmenat després de les anteriors. El llegat de la nova revolució no seran naus industrials a polígons abandonats, sinó un planeta vibrant de vida i habitable per als nostres fills i nets. Un llegat molt millor que els de les tres revolucions anteriors.

Teniu casa a Mallorca. Feis comptes tornar-hi?

— Sí. Sense cap dubte. No sé què estaré fent aquí. Però és ben clar que fer feina amb el CSIC, no.

stats