Història
Societat 13/04/2024

Maó, el port de tothom

Abans que l’OTAN ja el varen fer servir britànics, francesos, espanyols, nord-americans, italians i fins i tot els russos. També va ser la primera base dels Estats Units a l’estranger, del 1825 al 1845

6 min
El Port de Maó és el segon port natural més gran d’Europa.

PalmaLa polèmica ha tornat a Menorca per les relacions entre el port de Maó i les maniobres de l’OTAN. No és una novetat, perquè el cert és que ha estat utilitzat al llarg de la història per les esquadres de diversos països que actualment formen part de l’Aliança Atlàntica. Per descomptat, espanyols, però també nord-americans, britànics, francesos, neerlandesos i italians. I fins i tot russos, aquests, actualment, no gaire amics d’una organització que acaba de complir 75 anys. De fet, el port de Maó va ser la primera base dels Estats Units a l’estranger, del 1825 al 1845.

Sens dubte, el segon port natural més gran d’Europa ja fou valorat en els períodes precedents: púnic, romà, islàmic, catalanoaragonès i a la monarquia hispànica. Però va ser a començament del segle XVIII quan quedà palès el seu valor estratègic per a les potències europees. “La flota anglesa”, subratlla l’historiador menorquí Miquel Àngel Casasnovas, “necessitava urgentment una base a la Mediterrània, sobretot per a la hivernada”. Llavors, era la principal potència comercial i nàutica del món: “Britannia rules the waves” (‘Gran Bretanya governa les ones’).

Fou així com, el 1708, els britànics s’apoderaren de Menorca. En un principi, com a aliats de l’arxiduc Carles, pretendent a la Corona espanyola. El tractat d’Utrecht del 1713 va consagrar la possessió de l’illa per part del govern de Londres. Com a conseqüència, els britànics adaptaren les instal·lacions del port de Maó a les seves necessitats. El professor d’economia Joan Alemany en recull les edificacions següents: les noves fortificacions de Sant Felip i Fort Marlborough; l’arsenal a l’illa de Pinto, que ells anomenaren Saffron Island (‘illa del safrà’); l’hospital naval de l’illa del Rei (Bloody Island, ‘illa sagnant’) i el Llatzeret.

Com és sabut, el segle XVIII fou un veritable rigodon pel que fa a les successives ocupacions de Menorca: els britànics, fins al 1756; els francesos, del 1756 al 1763; els britànics, un altre pic del 1763 al 1782; els espanyols, del 1782 al 1798, i els britànics per tercera i darrera vegada, del 1798 al 1802, quan el tractat d’Amiens la tornà al govern de Madrid. És en aquella darrera etapa sotmesa a Londres quan el port de Maó va servir d’escenari als dos capítols inicials de ‘Capità de mar i guerra’, la primera de les novel·les de la cèlebre saga de Patrick O’Brian, de la qual sortiria la pel·lícula de Peter Weir ‘Master & Commander’ (2003). Els seus protagonistes, l’oficial de la marina Jack Aubrey i el metge d’origen català Stephen Maturin, es coneixen l’abril del 1800, a la residència del governador britànic a Maó.

Que venen els ianquis

Va ser al segon període britànic, el 1769, quan va fer escala al port de Maó l’esquadra russa, dirigida per l’almirall Grigori Spiridov, que anava a enfrontar-se amb els turcs. Duien a bord 367 malalts d’escorbut –freqüent a l’època–, entre els mariners, per la manca de fruita fresca a la seva dieta. D’ells, prop de 200 moriren a Menorca, entre els quals hi havia el fill de l’almirall, Andrei, de dinou anys, de qui encara avui trobam la sepultura a la llavors església ortodoxa de Sant Nicolau (avui, catòlica, de la Concepció). El 1820, es va erigir un monòlit en memòria dels mariners russos, però fou enderrocat en aixecar-se la fortalesa de la Mola.

Que el port de Maó passàs definitivament a mans del govern de Madrid no va suposar, ni de bon tros, que deixàs de ser freqüentat per la resta d’esquadres europees. Després de la guerra, pintaven bastos per a l’economia espanyola i, com apunta Alemany, se’ls varen arrendar diversos espais del port: els nord-americans, nova potència emergent, “s’instal·laren a l’illa de Pinto i als magatzems”; els neerlandesos, “al magatzem general i als tallers de ferro”, i els britànics, “a la resta de l’arsenal”.

Quadre del port de Maó cap al 1795.

El 5 de novembre del 1815 és la data en què per primera vegada va entrar a Maó la flota nord-americana de la Mediterrània, encapçalada pel vaixell insígnia United States. L’erudit Joan Ramis i Ramis recull que el govern de Madrid els havia cedit una part del llatzeret, “per servir d’hospital als seus malats”. L’escriptor Miquel Àngel Limón afegeix com la poderosa família Làdico, d’origen grec, feien de banquers als oficials nord-americans, quan anaven curts de doblers. Jordi Teodor Làdico i els seus fills Espiridió i Teodor, successivament, foren cònsols dels Estats Units a les Balears. Cap al 1817, visitava Maó el jove mariner de 16 anys David Farragut, fill de menorquí i qui havia de ser el primer almirall del seu país.

No tot varen ser flors i violes. L’investigador Albert Verdaguer conta com, el 1816, l’administrador de la duana menorquina es va negar a lliurar als americans unes mercaderies en dipòsit, si no pagaven abans els drets corresponents. El comodor John Shaw el va amenaçar d’agafar-les per la força i fer servir l’artilleria, si fos necessari, si bé la qüestió es va resoldre amigablement. El 1818, els marins dels Estats Units, i també els neerlandesos, decidiren augmentar les seves racions de menjar per ajudar els menorquins, que passaven per un moment de penúria. Però les autoritats locals, segons Verdaguer, volgueren cobrar un percentatge per aquella ajuda desinteressada, en considerar-la “mercaderia desembarcada”, així que es va haver de suspendre.

La presència nord-americana a Menorca es va consolidar des del 1825, quan varen obtenir l’autorització oficial del govern espanyol per fer-la servir, fins al 1845, com la primera base a l’estranger que varen tenir els nord-americans en la seva història. Per descomptat, per als menorquins allò representava un bon negoci: els ianquis necessitaven no només subministraments, sinó també treballadors de tota casta. Limón calcula que els 2.000 oficials i mariners que passaven pel port de Maó “feien circular devers 150.000 dòlars anuals”. Els nord-americans ‘fitxaren’ menorquins per a la seva flota, i la prova és que el consolat britànic, per delegació dels Estats Units, abonava les jubilacions a més de 20 d’ells, anys més tard. El port de Maó serví també d’escola de la seva armada, abans que es creàs la d’Annapolis, en territori americà.

El kàiser i els mariners italians

Pel que fa als neerlandesos, Verdaguer afirma que el 1816 arribaren al port de Maó les primeres naus de guerra dels Països Baixos. La flota que hi passava l’hivern la comandava l’almirall Van Braam: ell i els seus oficials s’allotjaven a cases particulars, a Maó, i “la tropa feia la instrucció” a l’Esplanada. El 1826, es va produir un fet que s’ha incorporat a l’anecdotari menorquí, quan l’enterrament del comissari de l’esquadra neerlandesa, amb tota la comitiva, fou envestida per un bou. L’escena quedà reflectida en un quadre, Enterrament interromput, que és a l’Ateneu de la ciutat.

Segons Verdaguer, el 1820 compartien la hivernada al port de Maó quatre esquadres d’altres tants països: Països Baixos, Estats Units, Gran Bretanya i Espanya. Entre el temps d’oci, la joventut dels mariners i la ingesta d’alcohol, eren relativament freqüents les bregues entre ells, a les quals s’afegien “soldats espanyols” de la guarnició a Menorca “i, com no, alguns maonesos”.

Aquella Babel a la maonesa tocà la seva fi cap als anys quaranta del segle XIX, quan, com apunta Limón, el govern de Madrid va posar en marxa “un pla de restriccions de l’ús del port”. Els primers a patir-ho foren, el 1841, els francesos, que fins aleshores havien fet servir el port de Maó com a escala per a la conquesta d’Algèria. D’aquí que tants de menorquins, prop de 9.000, emigrassin a aquella nova colònia gal·la.

El comodor John Rodgers, cap al 1814.

D’aquells visitants de les esquadres estrangeres han arribat fins als nostres dies les restes dels que descansen per sempre en terra menorquina. Britànics i nord-americans, majoritàriament de religió no catòlica, comparteixen el conegut com a ‘cementeri dels anglesos’. Aquí es troba també la tomba del tinent alemany Karl Von Bunsen, mort de malaltia el 1890. L’emperador –kàiser– Guillem II va visitar dues vegades el port de Maó, el 1904 i el 1905, i en totes dues ocasions va presentar els seus respectes a la tomba de Von Bunsen, de qui era amic personal.

Encara s’havia de produir una nova i significativa visita d’una altra esquadra estrangera, la italiana, en plena segona Guerra Mundial. El 1943, el rei Víctor Manuel III havia decidit canviar de bàndol, abandonar Mussolini i concertar l’armistici amb els aliats, fins aleshores enemics. Narra Verdaguer que una de les condicions era que els vaixells de guerra italians havien de traslladar-se a Malta o al nord d’Àfrica. Però la situació a la Mediterrània era encara tan complicada que es varen haver de dirigir al port neutral més pròxim: el de Maó. Si els més de 2.000 mariners quedaven a Menorca, havien de restar-hi fins a la fi del conflicte, i així ho feren, fins al 1945. “En general”, apunta l’investigador menorquí, “fraternitzaren amb els maonesos, i fins i tot alguns es casaren aquí”. L’irresistible encant de Menorca.

La bocana de Maó, l’accés a “un paradís terrenal”

El port de Maó aixecava l’admiració dels visitants, d’acord amb els testimonis de temps enrere. El capellà alemany C. F. H. Lindemann, cap al 1786, el qualifica d’“impressionant”, i de “vista meravellosa” la que s’observava des de la bocana, com si s’apropàs a “un paradís terrenal”. És coneguda la dita “juny, juliol, agost i Maó, els millors ports de la Mediterrània són”, que s’atribueix a un altre navegant estranger, l’almirall genovès Andrea Doria. És una dita molt pròpia d’unes èpoques en què navegar, en vaixells de vela, era molt més plàcid a l’estiu.

Segons cita Miquel Àngel Limón, el comodor de la flota nord-americana de la Mediterrània John Rodgers afirmava que el de Maó era el millor port que havia vist mai. I el llatzeret, “comparable al de Marsella, el millor d’Europa”. Un altre membre de l’armada dels Estats Units escriu: “Maó és com una llar mediterrània, i arriba a ser absolutament estimat pels oficials (...) Per a molts l’alegria de tornar a Maó amb les seves plàcides comoditats i llocs ben familiars esdevé tan gran que la idea de tenir un actiu creuer de tardor fora de l’illa és totalment desagradable”.

L’oficial de la marina neerlandesa Van Brakell, segons Albert Verdaguer, se sentia al port de Maó com “a un altre planeta. El seu cel blau i clar (...) Llarg i bonic el port amb les seves ancorades i les seves illes (...) Un espectacle meravellós”. Tan a gust es trobaven els oficials dels Països Baixos a Menorca que un d’ells, el tinent Paul Van Walre, es va casar amb una menorquina, i encara viuen a l’illa descendents seus.

stats