Història
Societat 13/01/2024

Qui mana aquí?

Els enfrontaments entre poders no són cosa d’ara, sinó una constant a través dels segles

6 min
Tomba del rei Sanç a Perpinyà.

PalmaGovern contra Senat, govern espanyol contra governs autonòmics, poder executiu contra poder judicial... Els enfrontaments entre autoritats no són cap novetat dels nostres temps: a les Balears han estat una constant a través dels segles. I encara va ser més complicat quan no era gens clara la competència que corresponia a cadascú –la separació de poders és relativament recent–, i també en entrar en la competició qualque actor més, como l’Església catòlica, que ja no és el poder que va ser.

L’historiador Miquel Àngel Casasnovas creu que, ja el 123 abans de Crist, el conflicte entre poders a Roma pogué ser una de les causes de la conquesta de les Illes Balears per Cecili Metel. Aleshores havia estat designat com a tribú de la plebs –una mena de defensor del poble– Gai Grac, en franca oposició amb “l’oligarquia conservadora” que dominava el Senat, l’assemblea de la república. El problema dels pirates que actuaven a aigües de les Balears el podia aprofitar Grac “en benefici propi”, així que “el Senat s’hauria anticipat”, impulsant la conquesta, per poder penjar-se la medalla.

Les dissidències entre poders també es varen produir durant el període musulmà. Al segle XII, almoràvits i almohades competien per la dominació sobre Al-Andalus. Segons relata el cronista Álvaro Campaner, el sobirà mallorquí Ishak va prometre a l’emir almohade “entrar sota la seva sobirania i obediència”. Però, en sotmetre la proposta al seu consell consultiu –“format per almoràvits”–, la resposta va ser negativa, afegeix Casasnovas. Així que Ishak “donà llargues” a l’emir “per evitar un conflicte civil a les Illes”.

La Corona d’Aragó, de la qual va formar part el regne de Mallorca des del 1229 –tot i la breu etapa de relativa independència–, es va caracteritzar pel pactisme entre el monarca i les corts, i els consells a cadascuna de les illes –no representaven el poble com als nostres dies, sinó els privilegiats. D’aquí que, com cita l’historiador del Dret Román Piña, Pere el Gran declarà, a les Corts del 1283, que “ni ell ni els seus successors farien constitucions ni estatuts sense l’aprovació dels prelats, els barons, els cavallers i els ciutadans”. És a dir: de la llavors poderosa Església i de l’aristocràcia, ja que el concepte de ciutadania tampoc no tenia el significat actual, sinó que corresponia a un sector de la noblesa.

Per descomptat, aquesta teòrica harmonia es trencava cada dos per tres. Els representants del poder reial –lloctinents, virreis o governadors– sovint entraven en conflicte amb les institucions illenques. En el cas de Menorca, els jurats –actuals regidors– “procuraven evitar els abusos de poder del lloctinent de la governació i dels altres oficials reials, que s’atorgaven competències que els eren alienes”, assenyala el professor d’Història Jaume Sastre. A més, “vigilaven l’actuació del procurador eclesiàstic, representant del bisbe, que reiteradament pretenia treure el blat de les rendes en època de carestia”.

La triple jurisdicció de les Pitiüses

“Per defugir les pressions del poder reial o dels seus òrgans delegats” sobre els consells, “es prohibí la presència dels oficials reials” a les seves reunions, perquè no hi poguessin interferir, explica Piña. Malgrat això, a la Menorca del XVII “la Corona va aconseguir que el governador de l’illa pogués fins i tot intervenir en l’assemblea i emetre-hi vot –cosa inexplicable i abusiva– en els casos d’empat, amb la qual cosa moltes vegades el dit governador esdevenia l’àrbitre de la situació”, afegeix.

L’equilibri de poders resultava encara més complicat a les Pitiüses, ja que, com a llegat del repartiment de la conquesta, existia una triple jurisdicció, la reial i dues d’eclesiàstiques, amb la pugna corresponent, comenta l’historiador Ernest Prats. Segons l’erudit Antoni Planells, l’arquebisbe de Tarragona volia que Jaume II li prestàs homenatge i aquest “sostenia que no era feudatari i actuava amb violència i arbitrarietat (...). Els conflictes, que foren molts, continuaren” amb els reis de Mallorca, els d’Aragó i els d’Espanya.

El 1367, els jurats eivissencs “varen acusar el governador (...) d’interferir fraudulentament en l’elecció dels nous jurats”, indica l’investigador Joan Piña. Al segle XVII, davant el despotisme dels governadors, els jurats d’Eivissa ens recorden “el seu deure de lluitar en defensa de les competències pròpies”, narra Román Piña. El 1629 va tenir lloc “la protesta dels jurats eivissencs”, en designar el tribunal del governador un assessor jurídic per a les funcions que fins aleshores complien els prohoms o notables, afegeix Casasnovas.

L’historiador també explica que “el conflicte jurisdiccional seria un problema recurrent dels segles XVI i XVII”, amb les Illes formant part de la monarquia hispànica. “En alguna ocasió, les intervencions del poder reial en les institucions forals eren escandaloses”. Des del començament del regnat de Felip II, “els conflictes entre els virreis i els jurats del regne de Mallorca foren constants”, continua Casasnovas. Segons l’historiador Josep Juan Vidal, el virrei Gaspar de Marrades va acabar destituït arran d’aquestes baralles; un altre, Francisco de Torres, “enfrontat amb els jurats, arribà a empresonar-ne un”, i un tercer, Lorenzo Ram, “tingué un dur enfrontament amb els jurats, que culminà amb l’arrest d’un d’ells”. Casasnovas assegura que, amb el virrei Guillem de Rocafull, “l’enfrontament institucional havia arribat a un paroxisme sense precedents i l’illa es trobava al llindar de la revolta”.

Un altre àmbit de lluita entre poders, que pràcticament ha arribat fins als nostres dies –ni que sigui simbòlicament–, és el que es va donar entre les ciutats cap de cada illa i la resta. Palma, Ciutadella i Vila tenien, inicialment, jurisdicció sobre la resta de cada territori: Mallorca, Menorca i les Pitiüses. Els altres nuclis no es varen conformar. Piña recull que el 1315 els jurats “de la ciutat i de l’illa” de Mallorca protestaven “per les competències assumides pels jurats de les viles”. Aquell mateix any, el rei Sanç I va haver de crear el Sindicat Forà, per donar veu a la Part Forana.

L’Audiència contra l’Ajuntament

Casasnovas relata que la resta de viles de Menorca “es queixaren reiteradament al rei dels abusos dels jurats ciutadellencs, sobretot pel que fa a la mala gestió dels diners”. La protesta la va liderar Maó. Després de la destrucció de Ciutadella pels turcs, el governador va passar a residir temporalment en aquesta ciutat i va provocar la indignació dels jurats ciutadellencs. Un altre front de batalla va ser l’enfrontament “grotesc”, com el qualifica Casasnovas, “de l’alcaid del castell de Sant Felip” –la colossal fortalesa menorquina– amb el governador. De fet, el 1700 va estar a punt d’ocasionar el xoc “de les dues guarnicions militars de l’illa, que va ser evitat gràcies a la intervenció dels jurats de Maó”.

Semblava que els decrets de Nova Planta –de començaments del segle XVIII– acabarien amb aquesta lluita secular, en abolir-se l’autogovern i ser sotmeses les Illes al centralisme borbònic. Però no va ser així. Tot i que el capità general es va convertir en el màxim dirigent inqüestionable, les picabaralles varen continuar amb les noves institucions. L’historiador Guillem Morro registra com “el batle de Deià s’enfrontava al diputat Bartomeu Bernat per la qüestió dels costos de vigilància del litoral, costos que havia de sufragar el poble”, el 1797. A començament del XIX, el representant de l’Ajuntament de Palma es va queixar a la Reial Audiència per l’elevada pressió fiscal.

El doctor en Història Emilio Bejarano assenyala com a motiu de conflictivitat “la diferència entre organismes locals i els centrals de la Corona”. La Nova Planta havia deixat algunes matèries “en un terreny de certa ambigüitat, cosa que creà rivalitat i interferència de competències”. La Reial Audiència va actuar contra els regidors, els va sancionar “sense proves suficients” per “presumptes abusos en el servei de subministrament de carns” i va començar “una rivalitat competencial”.

Bejarano afegeix que el 1805 era el corregidor, representant del poder central a l’Ajuntament de Palma, qui denunciava els “abusos que es cometien en la provisió dels llocs de feina” del consistori. El 1807, l’Audiència va posar en qüestió les competències de l’Ajuntament sobre les diversions públiques. Les dues institucions també varen disputar per les vedes de caça. Encara el 1808, quan es va constituir la Junta de Mallorca per la Guerra del Francès, “hi hagué greus topades” entre aquesta i el capità general, segons recull Casasnovas.

Gai Grac, tribú de la plebs, per Silvestre David Myris, el 1799.

La dominació britànica de Menorca –després tan idealitzada– també va tenir les seves querelles. Casasnovas assenyala que el mític governador Richard Kane va tenir una topada important el 1716 amb el Consell, perquè aquest volia enviar un representant a Londres, Joan de Bayarte, per exposar-hi els seus greuges per la presència militar: “El governador intentà per tots el mitjans bloquejar la sortida de Bayarte, sense èxit, i actuà de manera totalment arbitrària, anul·lant els acords del Consell (...), segrestant documentació i amenaçant i humiliant els jurats”. Una altra brega potent va ser amb l’Església, aleshores tot un poder fàctic. El 1721, Kane va promulgar 17 mesures per retallar la seva influència, però, segons l’assagista Josep Maria Quintana, els eclesiàstics també es queixaren a la metròpoli i el governador se les va haver d’empassar en la seva pràctica totalitat.

Procuradors crítics en el franquisme

El liberalisme centralista espanyol va crear les diputacions provincials i les va col·locar sota la presidència del cap superior, després governador civil, assenyala Román Piña. La primera que es va constituir a les Balears, el 1812, va posar en posició incòmoda l’Ajuntament de Palma, en “afrontar la corrupció administrativa” que “el tenia minat”. L’historiador Joan Mas recull que el governador del franquisme Plácido Álvarez Buylla va presidir els plens tant de l’Ajuntament de Palma com de la Diputació provincial, així que va ser poc probable que entrassin en conflicte.

Tot i el monolitisme de la dictadura de Franco, varen sorgir algunes veus crítiques al si del mateix règim, sobretot els darrers anys. Mas cita el cas del procurador menorquí a les Corts Gabriel Timoner, qui, “en presència del governador civil, va mantenir una acalorada discussió amb el president de la Diputació per la seva negativa a impulsar una mena de Consell Insular per a Menorca”, cap al 1972. I afegeix que l’estiu del 1975 un altre procurador del parlament franquista, Josep Melià, “a través de la revista Cort, va arremetre contra el governador civil” –Carlos de Meer– i els “feixistes descordats que l’envoltaven”.

stats