L'odissea per comprar un pis de menys de 300.000 euros: "Si no ets el primer a visitar-lo, te’n pots oblidar"

PalmaFa només un any, Aina va comprar un pis de segona mà a l’Eixample de Palma per 164.000 euros. Construït en els anys 70, era un quart sense ascensor de tres habitacions i amb un balcó petit. Sense luxes, però per entrar a viure-hi. Sí que era un luxe des del punt de vista personal: el va comprar tota sola i amb un endeutament raonable per al seu sou. Un any després, la seva germana Clara ha pagat 270.000 euros en la mateixa zona per un segon sense ascensor, de tres habitacions i aixecat en els anys 60. Ella i la seva parella n’han de reformar el bany i la cuina. I estalviar per substituir-ne el terra. “Hi ha rajoles que es mouen”, certifica Clara, qui celebra haver posat fi a l’odissea de comprar un pis a la capital per menys de 300.000 euros. “Sabia que era difícil, però no em pensava mai que un pis decent i un que és una porqueria valdrien igual. La gent sap que ven a preus inflats i, així i tot, rep mil peticions per veure’ls. Ha estat una bogeria i som conscients que no és normal gastar-se 270.000 euros en un habitatge de 60 anys que no té ni un balcó. Però sé que aquest preu serà excepcional en només dos mesos. De fet, la gent al·lucina perquè li sembla una ganga”, explica Clara.

El pis d’Aina no era una excepció. “Jo en vaig veure per 180.000 i 200.000 a la mateixa zona. I sempre em deien que tenien moltes possibilitats. Ja ho sé, però no em cobris les possibilitats. Cobra’m el que val”, protesta. Un any després, el seu pis sí que és com una ratlla en el cel. Només el 8,4% dels pisos que Idealista, el principal portal immobiliari d’Espanya, anuncia per vendre a Palma costa fins a 300.000 euros. Són 375 d’un total de 4.464. I d’aquest percentatge ínfim cal descomptar-ne els que s’hi ofereixen –i són majoria– amb condicionants que impedeixen viure-hi: la nua propietat (cal esperar que l’usufructuari se’n vagi o mori), la presència de llogaters o d’ocupes. De fet, és comú trobar-hi pisos ocupats per un import de fins a 270.000 euros que requereixen la compra a cegues: sense fotos de l’estat i sense possibilitat de visitar-los.

Els habitatges de venda lliure per sota del llindar dels 300.000 euros surten al mercat amb licitacions entre compradors desesperats o per una quantitat a la qual ha de sumar-se un altre import en negre si se’n vol formalitzar la compra. Lluc té 27 anys i s’ha trobat amb totes dues situacions en una cerca d’habitatge que ha hagut de redefinir decepció rere decepció. “Pels meus ingressos i, en comprar sola, em vaig fixar un màxim de 220.000 euros per comprar. Innocent de mi”, reconeix. Va trobar un tercer sense ascensor, de tres habitacions en el qual es podria entrar a viure. Estava publicat per 210.000 euros. I quan s’hi va interessar “ja hi havia una oferta per 230.000 euros”. “Me l’has de millorar”, li varen dir a la immobiliària. Ella, acabada d’estrenar en un mercat ferotge, el va deixar estar. “No hi estava preparada, però em va donar esperances que podria trobar alguna cosa”. Després es va penedir moltes vegades de no haver apujat l’aposta. “Encara tenc un vídeo d’aquest pis i a vegades el mir”, reconeix. “Aquesta espècie de subhasta no estava indicada a l’anunci i és una cosa freqüent. Si trobes un pis barat, a bon preu, i no ets el primer a visitar-lo, te’n pots oblidar”, reconeix. Després va arribar un altre habitatge i ella ja va oferir 240.000 euros, però no va ser suficient. “Clarament, la propietària volia treure’n el màxim profit”, sentencia sobre una altra propietat que també se li va escapar i la va fer plorar d’impotència.

Propietats que volen

A Clara li ha passat que en contactar amb un habitatge anunciat l’horabaixa, li donassin cita per a l’endemà i que l’hi anul·lassin perquè ja estava venut. “Els pisos volen i no saps quin vertigen fa gastar-te aquests doblers, hipotecar-te per a tota la vida sense poder ni pensar-t’ho, sense oportunitat moltes vegades de visitar-lo més d’una vegada”. Va trobar també un pis en condicions acceptables anunciat per 250.000 euros. Quan varen voler formalitzar-ne la compra, els varen dir que havien d’abonar 50.000 euros més en negre.

Les agències immobiliàries creades per fons d’inversió utilitzen les subhastes per vendre els seus productes tòxics al millor postor. Són els pisos de bancs, procedents de desnonaments. “Les obren per uns dies i qui ofereix més se l’adjudica. És un fenomen a l’alça per l’escassetat del producte”, certifica l’expert immobiliari Pedro García. L’altra via de les ofertes entre compradors és la de la immobiliària que, en disposar d’un pis per sota de 300.000 euros en exclusiva, “intenta aconseguir el millor preu per al client”. “Això no és exactament una subhasta. Tens 30 dies. El propietari estableix un preu de venda i, automàticament, aquesta propietat té més de 25 peticions. D’aquestes, es fan cinc visites amb ofertes de tres preus diferents”, afegeix. En aquesta conjuntura d’escassetat, “quan l’agència presenta una oferta en ferm, el venedor sempre pensa que pot aconseguir més venent més car”. Segons García, els agents immobiliaris tenen prohibit dir-li al comprador quina és la xifra vigent. “Tothom vol ser el primer i automàticament apugen 10.000 euros el preu de sortida. Genera estrès i ansietat per a l’agent i per al comprador. No per al venedor, qui desobeeix l’agent immobiliari en el preu recomanat i decideix que el mercat sigui qui decideixi. I, com que gairebé no hi ha oferta per sota de 300.000 euros, el client sent la necessitat imperiosa de comprar abans que el mercat l’expulsi. És una tempesta perfecta de la qual tots formam part”.

La expresidenta del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de les Balears (API), Natalia Bueno, rep a l’oficina cridades, correus electrònics i visites de peninsulars que cerquen casa per venir a fer-hi feina. O fins i tot d’illencs esperançats a trobar alguna cosa per 250.000 euros. Si és possible, que no necessiti reforma. I amb ascensor. “És que directament això no existeix. Estàs obligada a fer-los aterrar”, confessa. Aterrar és dir-los que només es podria optar a un infrahabitatge o a un pis en els barris més deprimits de la ciutat. “La gent formada se’n va i el que no aconsegueix ser propietari acaba vivint en habitacions”, resumeix. Bueno en cap cas participa d’un ball d’ofertes. “Un agent immobiliari cobra per trobar un comprador i donar un servei. No per fer una subhasta. Em posa en una situació molt incòmoda que no m’agrada i desvirtua l’essència de la nostra feina. Hem de vendre a un preu pactat i no exercir de subhastadors. Entenc que, davant l’al·luvió de demandants, li funciona a qui ven. Però és ètic?”, es demana. Ella ho té clar: “No vull vendre al millor postor i veure com les expectatives i il·lusions d’un comprador es frustren”.

L’experta es refereix específicament a les pràctiques de financeres que exerceixen d’immobiliàries i recomana als consumidors que comprovin si qui els ofereix el servei consta en el registre d’immobiliàries. “Tothom hauria de fer-ho com a mesura de protecció”, assenyala.

L’Associació de Consumidors de les Balears (Consubal) recorda que les immobiliàries estan obligades a mantenir l’import pel qual una propietat ha estat anunciada. “Si el comprador té una captura de pantalla del preu, la publicitat és un contracte i pot exigir la venda a través d’un judici i reclamar-ne una indemnització”, assenyalen.

Preus a l’alça

Tant les dades de portals immobiliaris com les oficials que ofereixen els registradors de la propietat constaten la pujada constant de l’habitatge a les Balears. El preu mitjà el 2024 va ser de 3.575 euros el metre quadrat, un 71,4% més elevat que la mitjana espanyola. Les Illes lideren també el creixement més gran des de 2007, un 57% més. Les xifres globals del darrer any empal·lideixen enfront de les del mes de març, quan el preu mitjà a l’Arxipèlag va ser de 4.797 euros el metre quadrat, un 13,9% més que el març de 2024. A Palma, concretament, l’apujada per al mateix període se situa en un 18,5%. I el lideratge de les Illes s’observa en altres variables, com la compra d’habitatges per part d’estrangers (32,8%), la quantia més gran de quota hipotecària mensual (1.192,8 euros) o el percentatge més gran d’aquesta darrera respecte del cost salarial (53,5%).

Tot i aquest panorama, Pedro Garcia, expert immobiliari amb tres dècades d’experiència, apunta al fet que aquestes dades es basen en valors escripturats, sense tenir en compte, com els venedors forcen el pagament de quantitats extra en negre per estalviar-se un percentatge de l’impost de transmissions patrimonials, calculat segons la quantitat reconeguda a la venda. “La realitat és que existeix una economia submergida que no recullen les dades oficials”, assegura. En aquest punt, aporta un exemple il·lustratiu de la situació d’avarícia desfermada. Aquesta setmana ha demanat una valoració d’un immoble en una zona amb un valor mitjà de 240.000 euros el darrer any i mig. L’informe certifica que la propietat valdria 345.000 euros. “Però no importa perquè el client voldrà vendre-la per 400.000 euros. Molt poques propietats valen el que el propietari diu. Una altra cosa és el preu”, afegeix. I després de l’anunci per part del Govern de la construcció d’habitatges de preu limitat de fins a 300.000 euros, la situació no es revertirà. “Hem normalitzat que 300.000 euros més les despeses derivades sigui un preu econòmic per als residents i se’ns diu que és un gran assoliment”, conclou sobre un mercat en el qual el luxe ja és poder comprar un pis de 60 anys, per reformar, abans que un altre aprofiti una oportunitat considerada única.u