Lleida: contra un sol que esquerda, taronges tropicals

LleidaLes previsions de la vigília sonaven quasi apocalíptiques: una onada de calor tropical, amb màximes a frec dels quaranta graus, fins i tot depassant-los a l’epicentre de la febrada, que els homes del temps situaven a la vila de Seròs. I això que només som a mitjan maig. Registres propis de juliol anticipats un parell de mesos. Ja se sap que el clima últimament va boig com el món, però a cada símptoma no deixa de sorprendre’ns. I mentrestant els sembrats de la Segarra que s’esllangueixen per falta de pluja, la meitat de la collita donada ja per perduda. ¿No havíem quedat que al maig cada dia un raig?

No obstant els anuncis alarmants, que convidaven a deixar a l’armari qualsevol peça de roba amb màniga llarga, a les vuit del matí encara es notava una mica de fresca tot travessant a peu la passarel·la dels Camps Elisis, de manera que s’hauria agraït una jaqueta fina de punt o una caçadora prima. Aquests de TV3 sempre tan exagerats, rumiava el vianant camí de la feina, tement que la psicosi meteorològica no s’hagués encomanat als responsables de manteniment de l’oficina i ja tinguessin l’aire condicionat a tot drap, que després tot són constipats i afonies.

A part, no es pot pas dir que a Lleida no hi estiguem acostumats, a aquests excessos. Una ciutat de contrastos, no només pel que fa a la climatologia. Ho va clavar el poeta Josep Estadella: “O boira que entumeix o sol que esquerda”. Sense terme mitjà. Sense temperància. Sense primavera. Sort encara que el cel s’havia anat tapant, circumstància que semblava haver contingut les màximes, per bé que no estalviava la xafogor. A quarts de dues el rètol d’una farmàcia del carrer Major marcava els 27, si bé la sensació hi afegia tres o quatre graus més. Se’m va acudir de trucar a un amic de Seròs. Atenent el calendari no és poca cosa, però mirat en perspectiva potser no n’hi havia per a tant. Perspectiva de futur, vull dir, tenint en compte el que ens espera d’aquí poques setmanes. Perspectiva de passat, rememorant calorades ancestrals, quan a fi de combatre les ardències caniculars els lleidatans regaven el terra de les cases amb vinagre i aiguarràs o hi escampaven fulles de salze, mentre que al centre de les cambres hi posaven galledes plenes d’aigua o hi penjaven llençols xops.

Un dia com ahir, si et toca per exemple recórrer al punt del migdia d’un cap a l’altre el llarguíssim carrer Major, no tens altre remei que circular pel cantó de l’ombra i entrar de tant en tant a refrigerar-te en alguna d’aquelles botigues modernes amb les portes obertes de bat a bat. I refrescar la boca amb un glop d’aigua freda o posar-te en sintonia amb l’onada pròpia dels tròpics mossegant alguna Taronja Tropical, denominació d’uns deliciosos gelats de l’empresa local Glas que curiosament no tenen gust de cítric sinó de crocant, una de les poques compensacions del rigorós estiu lleidatà.