Carlos Gómez: "Legalitzar irregularitats urbanístiques pot generar sensació d'injustícia"

PalmaMalgrat ser un magistrat amb una carrera brillant, Carlos Gómez (Madrid, 1957) no sabia que acabaria dedicant la seva vida a la judicatura. Va estudiar Dret a la Universitat Complutense de Madrid, on es va llicenciar dos anys després dels assassinats dels advocats laboralistes d’Atocha. Els seus inicis professionals el varen dur primer a Catalunya, a Santa Coloma de Farners, un lloc d’on hi té molts bons records, i després a Barcelona, on a només 26 anys va exercir com a jutge d’instrucció, una plaça especialment complexa en l’àmbit penal. A Palma va fer feina al Jutjat d’Instrucció número 2 i, posteriorment, va estar a una secció civil de l’Audiència Provincial (abans Audiència Territorial), on va quedar prop de 30 anys. A més d’innovar la pedagogia de la judicatura, ha estat el primer espanyol a formar part del Comitè de Drets Humans de l’ONU (2020-2024). En l’actualitat presideix el màxim òrgan judicial de les Illes Balears, el Tribunal Superior de Justícia.

Per què quan éreu estudiant no volíeu ser jutge?

— Ni tan sols m’ho havia plantejat, perquè Franco encara era viu i en aquella època ser jutge implicava formar part d’un cos repressiu. Franco va morir quan feia 2n curs i els darrers cursos vaig tenir Gregorio Peces-Barba de professor, ell em va animar a fer la carrera de jutge. Vaig aprovar les oposicions l’any 1982, uns mesos després del 23-F.

Una desgràcia personal, la mort prematura d'un fill, us va dur a França i aquest fet també va influir en la vostra trajectòria professional.

— Així és, em vaig veure obligat a cercar una sortida professional que em permetés traslladar-me a Bordeus, on intentaren curar el meu fill. Jo era jutge i no sabia fer altra cosa, no sabia com ho havia de fer per poder partir a França. I a través d’una comissió de serveis atorgada pel Consell General del Poder Judicial, vaig poder anar a Bordeus per conèixer i aprendre el sistema de formació judicial francès. Aquella estada em va permetre descobrir un model de formació de jutges radicalment diferent, basat en la pràctica, l’anàlisi de casos reals i la immersió en els diferents actors del sistema judicial.

Aquella experiència us va conduir a ser nomenat director de l’Escola Judicial a Barcelona. Durant els tres anys que vàreu ocupar el càrrec, vàreu impulsar una reforma profunda del sistema de formació inicial dels jutges.

— Si, gairebé per sorpresa, em varen proposar ser director de l’Escola Judicial. Jo era pràcticament l’únic que havia estudiat a fons altres models de formació. Vaig acceptar-ho i vaig estar-hi tres anys. Vàrem incorporar metodologies com les simulacions de judicis, estades en institucions com fiscalies, presons i despatxos d’advocats i, fins i tot, tallers de llenguatge no verbal. El que hi havia era una formació molt antiga i la vàrem modernitzar completament. Anys després em va tocar modernitzar també l'Escola Judicial, ubicada a Barcelona.

Quins canvis hi vàreu introduir?

— Molts. Fins a aquell moment, la formació dels jutges a Espanya era molt teòrica i molt breu, d’uns quinze dies basats en conferències. Hi vàrem introduir un model pràctic inspirat en el francès: feina amb expedients reals, simulacions de judicis, estades a fiscalies, despatxos d’advocats, presons i cossos policials.

També vàreu innovar en altres aspectes?

— Sí. Per exemple, vàrem introduir cinefòrums jurídics, tallers amb actors per simular judicis i formació en llenguatge no verbal, que és molt important en sala. Era una manera molt més moderna d’entendre la formació judicial. Diria que ha estat la meva principal aportació. Va ser una etapa molt rica i transformadora. Vàrem modernitzar profundament la formació inicial dels jutges a Espanya.

Se us considera un magistrat amb una gran sensibilitat social. D’on ve?

— No ho sé exactament. Sempre ho he viscut amb naturalitat. Crec que és una responsabilitat. En societats amb desigualtats, si ets mínimament sensible, entens que hi ha moltes injustícies. A la Fundació Monti-Sion col·labor entrevistant persones que necessiten ajuda, algunes, sobretot, per menjar. Això t’ensenya molt sobre la realitat i sobre les dificultats que viu molta gent.

També vàreu impulsar la Clínica Jurídica. Com va sorgir?

— Coneguérem l'existència d'una de les primeres Clíniques Jurídiques de l'Estat a Madrid, en una conferència a la qual vaig assistir amb el professor Santiago Cavanillas. Tornant cap a Mallorca, parlàrem de posar-ho en marxa aquí, i així va ser. L’any 2013, a partir d’un conveni amb la Facultat de Dret i l'ICAIB a través de la justícia pro bono. És una manera de combinar formació acadèmica amb servei social real. Els estudiants aprenen molt, però també les persones que hi participen. És un intercanvi molt enriquidor.

Quins són els principals reptes actuals de la justícia a les Illes Balears?

— El principal repte és adaptar-se a la nova estructura organitzativa. Es passa d’un model fragmentat, amb moltes microoficines judicials, a un model més centralitzat, amb grans oficines. És un canvi important en la manera de fer feina, però des del punt de vista racional té sentit.

Els jutjats de les Balears tancaren el 2025 amb més de 120.000 casos pendents. Com es pot solucionar?

— Aquesta situació requereix una combinació de mesures: millor organització, més recursos i una aposta clara per la digitalització. No hi ha una solució única, però sí la necessitat d’un enfocament global.

Confiau en la nova Llei d’eficiència?

— Pot ajudar, especialment en la reorganització del sistema, però cap llei per si sola resol els problemes si no va acompanyada de recursos i d’una bona implementació.

Voleu dir que fan falta més jutges? 

— Sí, sobretot és un problema de manca de jutges. És on tot s’encalla i els jutges fan un gran esforç per resoldre un gran nombre de casos, però la feina els continua sobrepassant. Reorganitzar és important, però si la càrrega de feina augmenta, també cal incrementar els recursos humans i materials.

Les dilacions indegudes són un problema? En quins àmbits són més habituals?

— Sí, clarament. Quan la justícia arriba tard, deixa de ser efectiva i, per tant, es vulnera un dret constitucional dels ciutadans. És un dels grans reptes del sistema judicial. Sobretot en l’àmbit penal i en determinats procediments civils amb molta càrrega de feina.

Heu notat un augment de litigis en alguna de les seccions? 

— Aquest darrer any hi ha hagut un augment considerable de casos en els jutjats civils, sobretot per qüestions laborals com acomiadaments, incapacitats, indemnitzacions, etc. 

Què en pensau de la nova llei que legalitza habitatges en sòl rústic que no ho eren?

— Quan es regularitzen situacions irregulars, urbanístiques o d'altres, sempre hi ha el risc de generar una sensació d’injustícia entre aquells que han complert la norma des del principi. És una espècie d'amnistia, però jo no puc opinar més, perquè, al cap i a la fi, depèn de la voluntat del legislador.

Heu estat el primer espanyol a formar part del Comitè de Drets Humans de l'ONU. Quina experiència en destacaríeu?

— Hi he vist molts casos, especialment de països com Rússia i l’Àsia Central –Uzbekistan, Turkmenistan, etc–, amb moltes denúncies individuals.

Hi ha algun cas que us hagi marcat especialment?

— Sí, el cas d’una nina de 12 anys al Nepal, violada i assassinada per soldats acusada de formar part del Maoisme. La família no va obtenir cap investigació per part de l’Estat i ni tan sols sabia exactament què havia passat. És un exemple molt dur de vulneració de drets humans.

Quins altres casos recordau?

— També casos de nines a l'Amèrica Llatina, víctimes d’abusos, que no podien accedir a l’avortament. Són situacions molt impactants.

En què consisteix la feina del Comitè?

— D’una banda, analitzam casos individuals. De l’altra, revisam estats sencers. Per exemple, vaig participar en revisions d’Ucraïna abans de la guerra; de Rússia, que no s'hi va presentar; de Veneçuela –que recorda especialment per la prepotència del seu govern–, i de l’Iran per vulneracions sistemàtiques de drets contra les dones.

Com funcionen aquestes revisions?

— Els governs compareixen davant el Comitè i responen preguntes sobre drets humans. Després s’emeten recomanacions sobre què han de millorar.

Considerau que la polarització geopolítica afecta el dret internacional?

— Sí, i esper que es reverteixi aviat, perquè precisament el dret internacional públic existeix per frenar aquesta idea de fer política a la força, del més gran contra el més petit o d'agafar una cosa perquè consideres que és teva. El món no pot subsistir sense el Dret Internacional. La conquesta més gran que ha aconseguit Occident és, precisament, la del reconeixement dels drets humans, i no podem permetre que es torni enrere.

Què diríeu a un ciutadà de les Balears que no entén com li pot afectar a ell que s'ataqui el dret internacional?

— A un ciutadà li hauria d'importar perquè la Constitució recull una sèrie de drets fonamentals, els quals per mi són el més important del text constitucional i que hem de saber que no tots els països reconeixen. Per exemple, la llibertat d'expressió, que també és llibertat d'informació, perquè sense una no hi ha l'altra. El periodisme i la llibertat d'informació i de premsa tampoc no existirien sense el dret internacional que vetlla pels drets humans. Hem de recordar que hi ha llocs en el món on tots aquests drets no existeixen, és la nostra obligació defensar-los.