Miquel Fiol Munar: "L'espai públic de Mallorca és un desert de ciment"

SineuEn un moment en què els pobles de l’interior de Mallorca s’enfronten al repte de l’emergència climàtica i la pèrdua d’identitat urbana, veus joves com la de Miquel Fiol Munar (Costitx, 2000) aporten una mirada fresca, necessària i estudiada. Arquitecte format a l’ETSAV (UPC) de Sant Cugat, Fiol combina la seva tasca professional a l’estudi Marès d’Inca amb el seu propi projecte personal, amf.studio, des d’on explora una arquitectura compromesa amb el territori i el patrimoni.

Recentment guardonat per la Càtedra d’Estudis Urbans de la UIB pel seu treball sobre els “buits urbans” (treball que podeu llegir aquí), Fiol proposa deixar de veure els solars i les places buides com a mancances per entendre’ls com a veritables oasis de resiliència.

El vostre Treball de Final de Grau es titula Buits urbans en temps d’emergència climàtica: eina projectual pel disseny d’espais resilients a les viles de Mallorca. Com va néixer aquest camp d’estudi?

— La idea neix d’un necessitat. Sempre estam molt enfocats a reformar les cases i tot allò de l’àmbit privat, i venint de Barcelona, allà hi ha com un boom de l’espai públic. Hi ha molt d’interès, o era especialment així quan jo hi estudiava, i aquesta visió ha anat arribant aquí. Quan vaig fer l'estudi, fa tres anys, aquí no se’n parlava. I record que una professora va dir la frase: fa pena perquè de l’espai públic a Mallorca no en podràs viure. I va ser això el detonant per a aquest treball. Vaig dir no pot ser mai el que diu, sobretot si era una cosa que no estava explotada aquí, a Mallorca. I a partir d’aquí va sorgir la pregunta: Per què aquí no hi ha aquest interès? La resposta era que els pobles ja tenen una estructura antiga i és mal d’actuar, etcètera. Per això va sorgir el títol de “buits urbans”. I què són? els raconets, les miniplaces i com en el futur es poden convertir en refugis climàtics.

Agafant aquesta frase de “no en podràs viure”, quin creis que n'és el motiu? La manca d’interès dels ajuntaments?

— Diria que és una cosa que s’ha tingut en un segon pla, tot i que realment fa igual de primer pla que el privat. Realment és l’espai de tots. Ja ho deia un arquitecte: al final l’espai públic no deixa de ser les sales d’estar de les nostres cases. Molta gent té el seu dia a dia fora de la casa, en aquests espais. Record que comentant-ho amb altra gent va sorgir allò que “els ajuntaments, o el Govern, deien que a les viles ja tenim la garriga, el bosc com a espais verds”. Però és hi ha uns trajectes interiors que no passen per aquesta garriga. La meva padrina per anar a comprar el pa no passa per una garriga. I això s’ha de tenir en compte. I a més, en alguns nuclis aquests trajectes són més llargs d’allò habitual i pot influir en determinats grups vulnerables, gent major, infants… Per tant, el meu treball surt d’aquí, de veure quins espais es poden arribar a transformar i donar poder per ser espais per a les persones.

D’antic les nostres zones verdes eren aquestes garrigues de què parlàvem i els mateixos corrals…

— Aquests espais públics jo els anomèn com a “corrals urbans”. En la línia de fer aquests espais públics nous, agaf molt de referència el jardí mediterrani, el tema dels àrabs i la seva petjada a l’illa i com varen influir en els espais domèstics de fora, del carrer, els espais de recollida d’aigua, els llocs d’ombra, els arbres fruiters… Com a aquest espai domèstic es podria extrapolar allò públic i com aquests corrals privats podrien ser corrals públics. D’aquí surt la idea d’aquests corrals urbans.

Pel que fa a la normativa i l’espai urbà, quina creis que és la clau per trobar-hi l’equilibri? Per exemple, un dels problemes que tenim ara als pobles són els vehicles. Les cases han de tenir la seva portassa per al cotxe o millor deixar-lo al carrer?

— Jo crec que el més important és que, mentre s’intenta innovar per una banda, no es toqui el tema del patrimoni per l’altra. A la nostra feina a l’estudi, a Marès, precisament, ens dedicam bastant a l’espai públic. Ara mateix estam redactant el Catàleg de patrimoni de Capdepera; de fet, a Mallorca ja en duim deu de fets. Idò, la meva posició és clara: d’una banda, no s’ha de tocar la part patrimonial perquè el catàleg no ho permet i, de l’altra, s’ha de mirar si les condicions físiques de l’habitatge ho permeten. Per exemple, això de les portasses, si tens espai suficient per fer una portassa i que el cotxe estigui dins el teu espai privat en lloc d’ocupar la via pública, hi estic d’acord. Al final, un cotxe és una propietat privada i és millor que estigui dins ca teva per poder alliberar l’espai públic. Ara bé, si el cotxe ha d’ocupar gran part de la parcel·la i no et permet fer un habitatge en condicions, llavors pensaria que no és la solució.

Heu realitzat un estudi sobre l’espai públic als pobles de l’illa. En què ha consistit exactament?

— L’estudi té una part teòrica sobre l’origen del concepte de 'corral' i com es podria aplicar actualment, i una part de diagnosi en la qual vaig analitzar uns trenta pobles de l’interior de Mallorca. Vaig excloure'n la zona de la costa perquè no m’interessava l’impacte turístic; volia centrar-me en els pobles més petits per veure com és realment el seu espai públic. Quan analitzes el planejament urbanístic de cada municipi, hi veus unes “taques verdes” que, en teoria, haurien de ser zones de descans o parcs. Però quan fas zoom amb la fotografia aèria, t’adones que moltes vegades són simplement un descampat sense asfaltar, ple de cotxes i amb només tres arbres.

Quina és la ràtio d’espai verd per habitant en aquests municipis?

— L’índex recomanat a les Illes Balears és d’entorn als 5 metres quadrats per persona, una xifra que ja trob de per si molt baixa —a Barcelona, per exemple, es treballa amb paràmetres de 15 metres quadrats que són els recomanats per l'ONU. El problema real és que molts dels nostres pobles ni tan sols compleixen aquests 5 metres quadrats. A més, si tenim en compte que encara es pot construir més i que la població pot créixer, si no s’obliga a crear nou espai públic, la ràtio per habitant serà encara menor. Aquest és un dels punts clau de la meva recerca. La configuració de l’espai públic dels nostres pobles influeix directament en la salut dels seus habitants.

El cotxe continua sent el gran protagonista del carrer?

— Totalment. Un dels problemes actuals és l’espai que ocupen els vehicles. Moltes de les zones verdes es converteixen en aparcaments o es prioritza el cotxe per davant del vianant. La idea hauria de ser que, a l’hora de generar pàrquings, es fessin amb criteris de refugi climàtic: que hi hagi permeabilitat al sòl i generació d’ombra. A Barcelona, per exemple, ja fan feina per desasfaltar carrers i recuperar el cicle de l’aigua. No es tracta que el cotxe desaparegui totalment, perquè a Mallorca, amb la mancança de transport públic, hi ha pobles que quedarien aïllats. Però s’haurien de potenciar pàrquings al perímetre i no permetre que el cotxe sigui el protagonista del centre. Hem de millorar les zones actuals fent-les més permeables i amb més ombra.

Hi ha una tendència a perdre arbres en lloc de plantar-ne?

— Així és. A molts de pobles s’han llevat més arbres dels que s’han plantat. Un cas clar és el de la plaça de Caimari: l’interior encara és d’asfalt i les zones de joc són de cautxú. El cautxú és un material que agafa temperatures altíssimes; no només no ajuda a refrescar l’ambient, sinó que si un infant hi cau, es pot cremar. Hem de cercar estratègies i materials que afavoreixin la filtració de l’aigua i que no augmentin la temperatura. Pel que fa a les espècies, fa anys es varen posar de moda els xiprers, que consumeixen molta aigua i no fan bona ombra. En canvi, tenim l’exemple de la morera, que genera una ombra contínua magnífica. Cada espai necessita l’alternativa adequada.

Creis que la classe política està prou conscienciada amb aquesta realitat?

— Crec que encara s’hi han de conscienciar molt més. El meu llibre, a més de ser un treball tècnic, vol ser una eina reivindicativa. Un arbre no són només “quatre branques”; un arbre ben posat aporta una riquesa i uns beneficis ambientals que molts polítics encara no valoren prou. A vegades fan coses només per complir l’expedient, com dibuixar una taca verda al perímetre del poble per arribar al mínim legal, però sense voluntat real d’explotar aquell espai per a la ciutadania.

I la ciutadania? Som conscients que hem de canviar la manera de moure’ns per dins el poble?

— Hi ha moviments interessants, com Sineu en Bici, que donen veu a aquesta necessitat. Però generalment falta molta pedagogia. A ciutats com Inca, hi ha gent que no vol travessar el municipi a peu, encara que només siguin deu minuts. A Sineu s’estan fent obres d’embelliment que, en teoria, prioritzen el vianant, però els ajuntaments sovint no s’atreveixen a restringir el cotxe perquè la gent vol tenir el vehicle davant la porta de casa. Si el mous deu metres, ja es forma un caos. És una tasca de conscienciació social: hem d’entendre que l’espai públic és per a les persones.

Creis que s’hauria de tenir més consciència sobre les places com a espais de socialització i no com a simples esplanades buides?

— Hem de tenir en compte que cada poble té la seva festivitat i una manera pròpia de fer la festa. Som conscients que hi ha d’haver espais buits per no interrompre les celebracions segons quins moments de l’any. Però sí que es podria millorar molt el perímetre i el paviment. Podríem utilitzar paviments molt més filtrants que permetin hidratar els aqüífers. També, en el perímetre de les places, es podrien generar espais d’ombra i un tipus de mobiliari urbà que convidi a estar-hi. No té per què ser una plaça destapada on el sol pica de valent i no s’hi pugui habitar. Això provoca que l’espai públic només s’utilitzi de manera puntual; amb l’augment de la temperatura, si l’espai no és amable, acaba convertint-se en un lloc desèrtic.

En l’estudi feis una comparació visual molt interessant sobre aquest verd que veiem als pobles…

— Exacte. Si mires una foto aèria d’un poble com Costitx, veus que hi ha verd i tenim aquesta imatge de “poble verd”. Però la realitat és que gran part d’aquest verd són els corrals o els jardins privats de cada casa. Quan elimines visualment aquest verd privat, t’adones que l’espai públic és, en realitat, un desert de ciment. Explic que les petites places que ens queden amb quatre arbres són com petits oasis dins aquest gran desert asfàltic. Si mires la foto de la plaça de Costitx on som ara, veus que si no tinguéssim aquesta ombra aquí darrere (es refereix a l’ombra d’un edifici), estaríem pràcticament al sol. L’espai públic real és asfalt, zones pavimentades i arbres molt puntuals. Tota la resta de verd que veiem a les fotos són espais privats.

Una vegada publicat aquest estudi, algú s’ha interessat a aplicar aquestes idees o a col·laborar?

— Més enllà de la meva feina habitual, el que han sorgit són propostes per fer conferències i contactes amb organismes com Palma 21. Crec que la publicació m’ha servit de vincle per ajuntar-me amb gent que pensa en aquesta mateixa línia i que té una veu més forta que la meva. M’ajuda a créixer i a posicionar aquestes idees en un fòrum més ampli.

Els solars, “buits urbans” que queden dins els pobles, són una oportunitat que encara tenim?

— Exacte. Jo començ el llibre explicant que, de petit, ja vivia dins d’aquest buit urbà. Eren aquells solars on no hi havia ningú; hi entràvem, exploràvem i fèiem cabanyes. Per anar a l’escola travessaves un solar que eren quatre arbres. Aquells solars vacants actuaven com oasi dins el teixit urbà. Avui dia, però, passam més estona dins els espais privats que no dins l’espai públic, que és on hauríem d’estar. Crec que hauríem de caminar cap a recuperar aquesta idea de l’espai compartit i natural. Per mi, els buits urbans són espais amb una “brillantor” latent que sovint queda oculta per la pressió immobiliària o per normatives que no s’han actualitzat. M’he basat molt en les idees de Gilles Clément i Ignasi de Solà-Morales per entendre que aquests espais —solars buits, racons sense ús definit— són realment el potencial de les nostres viles. En lloc de veure’ls com a mancances, els hem de veure com els llocs on podem reintroduir noves dinàmiques socials i ambientals per fer front a l’emergència climàtica.

Una de les aportacions principals del vostre estudi és una “guia projectual”. En què consisteix i com pot ajudar els pobles de Mallorca?

— La idea era crear una eina pràctica que guiï el disseny d’espais resilients. Mallorca té unes característiques molt pròpies i no hi podem aplicar solucions genèriques. La guia proposa que el disseny del futur ha de passar, obligatòriament, per una lectura del passat: hem de recuperar les tècniques tradicionals, la sensibilitat cap als elements locals i els costums de la nostra gent. És una barreja d’ingredients (tècniques, materials i sensibilitat) per construir espais que estiguin realment integrats en l’entorn illenc i que puguin suportar millor les onades de calor o la manca d’espai lliure.

Davant la vulnerabilitat que pateixen les viles de l’interior, quin creis que és el major obstacle per transformar aquests buits?

— Hi ha dos grans murs: la pressió del mercat immobiliari, que només veu el solar com un benefici econòmic immediat, i la rigidesa normativa. El meu objectiu amb aquest treball és valorar les necessitats reals dels residents. Sovint, el que necessita un poble no és més ciment, sinó espais que funcionin com a connectors. Hem de qüestionar què poden arribar a ser aquests espais i, sobretot, de quina manera els transformam perquè serveixin a la població en el nou escenari climàtic que ja tenim a sobre.