L'embafada

Palma —Ells es cuiden de la porcella, na Pepeta i en Pepet duran un cuscús vegetarià amb pernil de figa de moro per desembafar, i nosaltres hem de dur el dolç.

—Què has comanat? Pensa que som a Reis i ja tothom va fins al damunt de menjar.

—Res, dos panettones amb tambor d’ametlla, i ensaïmades: una de tiramisú, una de xocolata blanca amb nous i una de garrova amb Oreo. Ah, i un brownie d’espelta. I una ensaïmada llisa, per a na Joaneta, que sempre diu que la vol així.

—Ah, idò està bé. Passava pena que no haguessis fet llarg.

—No, dona. Just perquè tothom pugui triar el que li convengui.

—Jo és que no m’agrada gens menjar massa, després estic feixuga –sospira–. I encara m’agrada menys que se tudi, tudar menjar sí que no ho puc sofrir.

Diàlegs bastant semblants a aquests formen part del costumisme relatiu a aquestes festes, a les Balears. Plats contundents de cullera, de forqueta i ganivet, i un assortiment sumptuós de dolços, llepolia i rebosteria (tradicional i de les darreres tendències, perquè a llépols només ens deuen guanyar els catalans) se succeeixen durant tot el mes de desembre a les taules parades d’aquest arxipèlag sempre afortunat. Dic el mes de desembre perquè és fals que els excessos comencin la Nit de Nadal: en realitat ja ho fan durant el pont de la Constitució i de la Puríssima, una falca incomprensible dins un calendari ja massa atapeït de festius. En els dies del pont (que enguany han estat especialment laxos, perquè els festius van caure de tal manera que van permetre el prodigi del macropont, o aqüeducte, com en diuen els que fan la broma, convençuts d’haver-la acabat d’inventar) ja comença la febre sopadora i dinadora, sovint al crit de “va, que si no, no ens veiem mai”. En les setmanes successives, la probabilitat que qui acaba de dir aquestes paraules i els seus interlocutors es retrobin en diverses taulades per posar-se madurs plegats és molt més alta que no la de les pluges que puguin caure damunt el Migjorn de Mallorca.

La grande bouffe és una recordada pel·lícula dels anys setanta que necessita poques presentacions: dirigida per Marco Ferreri, autor també de l’esplèndida El cochecito, conta la història de quatre homes madurs, benestants i decadents –interpretats per quatre dels millors actors del cinema italià i francès del moment: Marcello Mastroianni, Ugo Tognazzi, Philippe Noiret i Michel Piccoli– que decideixen suïcidar-se plegats per la via d’atipar-se fins a rebentar. Organitzen un tiberi pantagruèlic, monstruós, amb l’objectiu de menjar i beure literalment fins que facin un tro. Com que també són patriarcals fins a la medul·la, hi fan anar una colla de prostitutes, que es veuen involucrades en l’evolució de la trobada macabra, i tot es torna, ben aviat, un esperpent.

El turbocapitalisme

Les lectures de La grande bouffe (que té Rafael Azcona, habitual de les pel·lícules de Berlanga, entre els guionistes) relatives al capitalisme són evidents, i tal vegada més oportunes en l’actual era del turbocapitalisme que no quan va ser rodada: en aquest aspecte va ser una pel·lícula que es va anticipar als temps, mentre que en d’altres ha quedat inevitablement superada. La traiem a col·lació perquè algunes de les senyes d’identitat d’aquest susdit turbocapitalisme, o capitalisme salvatge, que ja eren caricaturitzades en aquest film, són del tot presents en les celebracions nadalenques, i encara de manera més visible en les festes d’enguany, que han estat les primeres sense cap tipus de restricció sanitària (en plena llibertat, per fer servir el llenguatge de la senyora Ayuso i dels negacionistes) del 2020 ençà. Això ha subratllat aquests trets característics que dèiem: el presentisme i la contradicció entre els grans principis dels discursos públics i la realitat individual que practica cadascú a ca seva.

Presentisme: en a penes dos anys s’han produït dues de les majors catàstrofes que pot témer viure un ciutadà del món occidental, a saber, una pandèmia i una guerra a Europa. Tots dos desastres han comportat, com no podia ser d’altra manera, sengles crisis superposades amb efectes econòmics, energètics i alimentaris. Per damunt de tot, i com a causa i a efecte a la vegada, hi ha el canvi climàtic. En conseqüència, bona part de la població abraça la idea d’aprofitar avui, perquè demà pot ser tard, una espècie de carpe diem crispat que els du a cometre excessos fins allà on els ho permet no tant la butxaca sinó una imaginació més aviat escassa i xavacana: la cosa no passaria de menjar i beure, efectivament, fins a fer el tro. O com a mínim, fins a haver de menester unes gotes d’Iberogast per fer evacuar la budellera. I la contradicció: la convicció demostrada en les converses de sobretaula sobre la necessitat d’un canvi en el nostre estil de viure i de consumir és inversament proporcional a la ingesta realitzada tot just una estona abans.

En fi, quan llegiu això, ja passat el dinar dels Reis, haureu de començar a pensar en el fritet, el vi, els botifarrons, les llangonisses i la xulla que torrareu als foguerons per Sant Antoni i/o Sant Sebastià. Tot això s’ha de fer de pressa, no sigui cosa que n’Armengol ens ho privi o que en Putin o els xinesos ens tirin un coet damunt, haha, hoho, huhu. Havíem d’aprendre moltes coses de la pandèmia, però només hem après a omplir-nos el gavatx amb més golafreria: i que l’any que ve hi puguem tornar amb salut; au, idò, i què no és ver, i tanmateix així ho hem trobat i així ho deixarem, i si això és guerra que no vingui pau.