L'Audiència Nacional atura els peus a l'Ajuntament de Sant Joan i obliga a enderrocar vuit casetes a Portinatx
El Consistori defensava unes construccions irregulars que tenen el permís d'ocupació del litoral i que són la base d'una terrassa turística
PalmaL’Audiència Nacional ha desestimat el recurs contenciós administratiu presentat per l’Ajuntament de Sant Joan de Labritja i ha confirmat la resolució del Ministeri per a la Transició Ecològica que denegava la concessió per a l’ocupació de 635 m² de domini públic maritimoterrestre a Portinatx, al nord d’Eivissa. La sentència obliga a demolir vuit casetes varador i una terrassa i a retornar el terreny al seu estat original, sense cap ocupació privativa, la qual cosa posa fi a més de dues dècades de conflicte legal sobre aquest tram de costa.
Les casetes varen ser objecte d’una concessió inicial atorgada el 1969 per un període de 15 anys, que va caducar el 1974 i mai no es va renovar. Tot i això, l’Ajuntament va intentar legalitzar-les el 2003, amb la justificació que formaven part de la tradició i patrimoni etnològic del municipi i amb la intenció d’incloure-les en un futur catàleg patrimonial local. En realitat, el Consistori intentava evitar la finalització de l'ús turístic que té la terrassa que corona les construccions irregulars. En realitat, les casetes són la base d'una gran terrassa que té un ús privat orientat al turisme, ja que a l'estiu és un bar amb taules i cadires.
El Consistori defensava que aquestes construccions històriques havien de ser protegides i que la seva conservació era coherent amb la idiosincràsia de la costa eivissenca. També al·legava que no es vulnerava la servitud de trànsit obligatòria i que la resolució de Costes no estava prou motivada.
L'Audiència Nacional aplica la llei
La Sala considera que la voluntat municipal de protegir les casetes no pot prevaler sobre la normativa de costes, que només permet ocupacions del domini públic quan són estrictament necessàries i amb un títol vigent. Mantenir les construccions suposaria prioritzar els usos privatius sobre l’ús públic i general de la cala, la qual cosa saturaria l’espai i obstaculitzaria la servitud de trànsit prevista per la llei, que ha de permetre el pas de vianants i vehicles de vigilància i salvament.
La sentència també rebutja les al·legacions d’una empresa privada vinculada al complex hoteler Cas Mallorquí, que s’havia personat com a condemnada per donar suport al recurs municipal, a més de recordar que no podia impugnar la resolució administrativa ni defensar arguments contraris a la seva posició processal.
Segons el tribunal, la resolució del Ministeri estava prou motivada, ja que argumentava que autoritzar les casetes suposaria la saturació de la cala, la priorització d’usos privatius i la limitació de l’accés públic; això incompleix els articles 31 i 32 de la Llei de costes i els articles 60.3 i 61.3 del Reglament General de Costes, que exigeixen la "mínima ocupació possible del domini públic i la seva protecció per al seu ús comú".
L’Audiència Nacional subratlla que la concessió original havia caducat feia dècades i que no hi ha cap fonament jurídic que permeti consolidar un ús lucratiu del domini públic sense títol habilitant vigent. Tot i que l’Ajuntament en defensava el valor patrimonial, les casetes no tenen la consideració de bé d’interès cultural ni de conjunt històric protegit i, per tant, no poden constituir una excepció a la normativa de Costes.
Costes i recurs possible
La Sala imposa els costos processals a l’Ajuntament de Sant Joan de Labritja, que encara pot interposar un recurs de cassació davant el Tribunal Suprem si acredita interès cassacional objectiu. Les casetes varador són elements tradicionals de la costa eivissenca, utilitzades històricament com a refugis per a embarcacions. Moltes d’aquestes construccions s’han anat adaptant amb terrasses vinculades a establiments hotelers, la qual cosa ha generat tensions entre conservació patrimonial i protecció del domini públic.
Aquest cas exemplifica la complexitat de conciliar l’interès local i patrimonial amb la legislació estatal de Costes, especialment en zones de gran afluència de banyistes i turistes. Amb la sentència, l’Audiència Nacional reafirma que el domini públic maritimoterrestre és un bé col·lectiu i que els usos privatius no poden consolidar-se fora del termini legal de concessió, atès que han de garantir l’accés lliure i la gestió sostenible del litoral.