Josep Quetglas: “Tenim l’obligació d’escoltar directament les veus d’aquella gent republicana”

Josep Quetglas (Palma, 1946) ha fet gairebé tota la seva vida a Barcelona, com a professor a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, fins a la jubilació. Ha orientat la docència i la investigació cap als camps de la història de l’art i l’arquitectura moderna i contemporània. És expert en l’arquitecte francès Le Corbusier. Des del 2012 dirigeix Massilia, un anuari d’estudis sobre aquest arquitecte. Ha rebut importants guardons, com el premi Nacional d’Arquitectura i Espai Públic de Catalunya de l’any 2009 i el premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears de l’any 2011. Ha estat articulista del diari ARA Balears, entre 2013 i 2015. És autor de nombrosos llibres d’arquitectura i d’història. Aquests darrers anys ha publicat, conjuntament amb Magdalena Jaume, una sèrie de llibres relacionats amb figures mallorquines representatives del pensament republicà: Aurora Picornell. Escrits 1930-1936 (Associació d’idees, 2012), Joan Mas i Verd. Montuïri, vila republicana. Escrits 1930-1936 (Associació d’idees, 2016). El seu darrer llibre és Antonio Gramsci. Durante la revolución. Escritos sobre la Revolución Rusa, 1917-1921 (Col·lectiu Aurora Picornell, 2017), editat en el marc dels actes pel centenari de la Revolució Russa. A l’entrevista tractam precisament de Gramsci i dels seus escrits de joventut sobre la Revolució Russa.

La jubilació i el retorn a Mallorca, a la vila de Montuïri, us han proporcionat el temps i la tranquil·litat que necessitàveu per dedicar-vos als vostres interessos polítics, més enllà de l’arquitectura?

El 9 de març de 1966, fa 51 anys, es va constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants a la Universitat de Barcelona, conegut com la Caputxinada. Jo, un mes abans, havia ingressat en el PSUC, és a dir, en el Partit Socialista Unificat de Catalunya. Amb això vull dir que des que tenia 17 anys he tingut clara la meva orientació política, cultural i ideològica marxista. Quan era jovenet, ja escrivia textos polítics, però no els signava, perquè no era prudent. Per això, tota aquesta part de la meva producció, que a més de ser anònima solia ser col·lectiva, es desconeix. El cas és que la majoria dels escrits que feia en aquesta època eren d’autoria col·lectiva o, per dir-ho amb paraules de Gramsci, eren el resultat de la feina d’un intel·lectual orgànic, d’un ‘príncep’ modern. Després, el meu camp d’activitat ideològic es va dirigir més a la crítica de la ideologia arquitectònica, perquè considerava que ja hi havia altra gent, més capacitada que jo, per parlar de política.

Aleshores, per què us decidiu en els darrers anys a recuperar certes figures del comunisme i del republicanisme com Aurora Picornell, el batle republicà de Montuïri Joan Mas i Verd o el polític i filòsof marxista italià Antonio Gramsci?

Pens que sens dubte hi ha raons biogràfiques i sentimentals. El fet de tornar a Mallorca, després d’haver mort mon pare i ma mare, fa que tingui una sensibilitat molt més aguda envers el context històric en el qual varen viure. No puc evitar rememorar les seves il·lusions i aquella vida que es va obrir a davant seu i que ben aviat va quedar absolutament destrossada. Si vols, tractar qüestions polítiques mallorquines és una manera d’estar amb mon pare i ma mare. I simultàniament a aquesta motivació, que podríem dir amable, se n’afegeix una altra, de més agra, la reacció personal enfront de la misèria ideològica de l’oposició mallorquina. Sent la necessitat de fer front a l’hegemonia absoluta d’un pensament petit burgès completament mistificador del que va ser el passat. No puc deixar de reaccionar d’una manera verbalment violenta, quan sent que presenten Aurora Picornell com si fos una persona que volia modernitzar Mallorca. Tenint en compte que ella no pot xerrar ni tampoc no ho poden fer tants d’altres, perquè els varen matar, algú ha de sortir al pas i reproduir allò que varen pensar.

Es percep en les vostres paraules una forta crítica a la manera com s’està duent a terme la recuperació de la memòria històrica.

Les mares ‘folles’ argentines deien, en referència als seus fills desapareguts durant la dictadura, “con vida se los llevaron y con vida los queremos”. No els era suficient recuperar ossos i cossos, els volien amb vida. Pens en la necessitat de recuperar els morts a les fosses de la Guerra Civil, com una cosa innegociable, de dret cívic, que han de reclamar les famílies i que l’Estat i la societat tenen l’obligació d’atendre. Això és evident. Ara bé... nosaltres què hem de fer amb els ossos? Les famílies, ja sé que en faran, els duran allà on han d’estar, a ca seva, però nosaltres no volem els ossos d’Emili Darder ni els d’Aurora Picornell, ni els dels sindicalistes, esperantistes i protestants assassinats. Nosaltres volem recuperar dels republicans assassinats allò que estaven fent mentre eren vius. I això no es troba a les fosses, es troba als arxius i a les biblioteques. Si vols escoltar Aurora parlant, llegeix un llibre seu. Els llibres permeten parlar amb els autors. Tenim l’obligació d’escoltar directament les veus d’aquella gent republicana. És una activitat higiènica, perquè si anam directament a llegir els autors ens podem estalviar escoltar la veu dels historiadors, que se situen com a intèrprets entre aquelles persones que ens interessen i nosaltres. Jo no vull que ningú m’expliqui qui era Aurora, jo vull xerrar amb ella, perquè un historiador, fins i tot en el cas que tingui bones intencions, no deixa de pertànyer a una determinada classe social, no pot evitar projectar la seva ideologia i el seu punt de vista. Els historiadors tradueixen el que diuen els autors i jo no vull traduccions.

Parlem de Gramsci i dels seus escrits sobre la Revolució Russa que heu traduït recentment. Gramsci escriu el primer d’aquests articles a només 26 anys. És encara molt jove, quan tot just acaba d’aproximar-se a l’obra de Marx per ‘curiositat intel·lectual’. Es pot dir que Gramsci era aleshores un socialista revolucionari en procés de formació?

Estava en formació com tot socialista. Gramsci comença a escriure articles periodístics quan els diaris d’orientació socialista queden despoblats de redactors perquè s’incorporen a la Gran Guerra. Gramsci accepta començar a escriure perdent allò que havia estat el seu motiu de vida fins aquell moment, renuncia a acabar els estudis universitaris. No pot acabar la tesi de llicenciatura sobre lingüística de l’illa Sardenya. Gramsci havia de ser filòleg, però comença a escriure del que toqui, de qualsevol cosa. És el primer escriptor que fa cròniques teatrals a la premsa socialista i que valora un autor menyspreat en aquell moment, Pirandello. El jove Gramsci era innovador en el seu mode d’escriure, es desmarca de la grandiloqüència insuportable de la premsa partidista i, en comptes d’escriure de manera sectària i usar vocabulari de frases fetes, adopta una manera d’escriure moderna, amb un to espontani i natural, fent servir abundants al·lusions a la cultura popular.

Quina interpretació de la Revolució Russa es pot extreure de la lectura dels escrits de joventut de Gramsci?

Des del primer article, Notes sobre la revolució russa, Gramsci es recolza en un parell de fets anecdòtics per afirmar que a Rússia s’està produint una revolució i que aquesta revolució pot arribar a ser dirigida per la classe obrera. Diu que és una revolució, perquè no és una presa de poder, ni un canvi d’un poder per un altre, ni és el cas que uns partits hagin estat substituïts per uns altres, ni tampoc que un règim hagi donat lloc a un altre règim. Segons Gramsci, hi ha una revolució a Rússia perquè hi ha un canvi de costums: la gent viu, pensa, es mou i menja d’una altra manera.

Podríem dir que la Revolució d’Octubre va posar a prova algunes de les idees polítiques de Marx?

L’article més citat de Gramsci sobre la Revolució Russa és La revolució contra el capital, fent referència a l’obra de Marx. En aquest article Gramsci surt al pas de la interpretació socialista que entenia el marxisme com una ciència del desenvolupament de les societats. Aquesta interpretació cientificista i acadèmica del que és el marxisme és la que Gramsci rebutja, i abans de Gramsci també Lenin. Lenin, quan arriba la revolució, té prou iniciativa per comprendre que la història no és la història del desenvolupament de les forces productives, sinó que és la història de la lluita de classes i que, per tant, hi ha una autonomia entre una cosa i una altra. I que és possible prendre una direcció política que no es correspongui amb el desenvolupament de les forces productives, que és el que ell s’atreveix a fer. La gran iniciativa de Lenin va ser no ser gradualista, sinó posar l’acció política per davant de l’obediència a les lleis de l’economia i la producció.

Quines idees marxistes queden reforçades pels esdeveniments històrics i la pràctica revolucionària i quines queden seriosament tocades o qüestionades?

Si et donàs una resposta defensiva, et diria que si hi ha idees que han estat demostrades inútils és que no eren marxistes. No sé fins a quin punt seria també la resposta més adequada. Tot allò que ens han venut com a marxisme, tant abans com després de la revolució, tant en la versió dels socialistes de la Segona Internacional com en la versió del model de partit comunista de la Unió Soviètica, ha tingut poc a veure amb el pensament viu de Marx, segons el qual la història és la història de la lluita de classes. El marxisme també és definit per l’activitat de Lenin, segons el qual la política és autònoma respecte de l’economia. Aquests dos elements centrals en el marxisme, la lluita de classes i l’autonomia de la política, encara no han estat negats, sinó derrotats. Que un hagi perdut no vol dir que deixi de tenir raó.

Malgrat que afirmau la necessitat de llegir directament Gramsci, no creis que la lectura seria més profitosa si anàs acompanyada de les interpretacions de clàssics del pensament crític, com Manuel Sacristán i Francisco Fernández Buey?

Aprofit la pregunta per corregir una mica la meva opinió inicial. El que volia dir és que efectivament no es pot llegir un text sense acompanyar-lo de tot allò que no diu. No es pot llegir un article sense comparar-lo amb aquells altres escrits contra els quals reacciona, o sense posar-lo en relació amb la conjuntura política en la qual està escrit. Per això, benvinguts siguin tots els llibres que puguin contextualitzar i fer entendre bé per què un autor està dient el que diu. Quant al paper de Sacristán i Fernández Buey, jo destacaria sobretot Sacristán, com a introductor de Gramsci a Espanya, en part per la influència personal de la seva dona, Giulia Adinolfi, però també per la influència italiana en el PSUC.

Podríeu donar tres raons per continuar essent marxista en el segle XXI?

Em basta amb una raó. Existeix la lluita de classes? Per desgràcia existeix la lluita de classes i, per tant, és inevitable que existeixi el marxisme. Marxista és aquell que, en el context de la lluita de classes, forma part de la classe treballadora.

Però heu de reconèixer que els marxistes heu perdut la lluita de classes.

Qualsevol mirada marxista ha de partir de reconèixer la derrota. Els marxistes estam obligats a fer balanç. Res del que sabem ens serveix. Tot allò que hem après ens ha duit a aquesta situació. Tota la nostra experiència, tots els llibres que hem llegit, totes les accions heroiques que s’han fet durant cent anys ens han duit fins aquí, no han servit i s’han de fer altres coses. Una de les obligacions que tenim és conèixer quan va començar la derrota. Potser la derrota va començar el mes d’octubre de l’any 1917.

Pensant la política amb Gramsci

La vida i l’obra d’Antonio Gramsci (1891-1937) estan marcades per la seva reclusió a la presó, acusat de conspiració, instigació a l’odi i a la guerra civil, per part del govern feixista de Mussolini. Com va dir el fiscal, l’objectiu de la condemna era ‘evitar que el seu cervell funcionàs durant vint anys’. A la presó escriu els trenta-i-tres Quaderns de la presó i unes cinc-centes cartes. Existeix una edició crítica dels quaderns de la presó, en sis volums, a càrrec de Valentino Guerratana, traduïda al castellà. Quant a les cartes, recomanam les seleccions: C artas des de la cárcel (Ventisiete letras, 2010) i Cartes des de la presó. Cartes a Tatiana Schucht (Edicions de 1984, 2014). Segons Francisco Fernández Buey, autor de Leyendo a Gramsci (El Viejo Topo, 2001), convé llegir Gramsci perquè aporta claus per comprendre el paper col·lectiu dels intel·lectuals, la importància de l’ètica en la política i la seva relació amb el llenguatge. Gramsci pensa simbòlicament la política moderna com una guerra de posicions, on la conquesta del poder per part de les classes oprimides s’assoleix amb l’hegemonia cultural, definida com l’obtenció d’un ample consens social entorn del relat polític marxista. La política és lluita ideològica per l’hegemonia i la funció del partit revolucionari, com exposa a El príncep modern (Edicions 62, 1968), consisteix a construir hegemonia, transformant la mentalitat popular. Gramsci pensa el marxisme de manera historicista i no determinista a El materialismo histórico y la filosofía de Benedetto Croce (Nueva Visión, 1971). Per formar-se una visió general del seu pensament són molt útils les antologies: Antonio Gramsci. Para la reforma moral e intelectual (La Catarata, 2016), i Antología (Akal, 2013). Recomanam també l’estudi sociobiogràfic El orden y el tiempo (Trotta, 1998) de Sacristán. Completam aquesta selecció amb Gramsci para principiantes de Néstor Kohan i Miguel Rep (Era naciente, 2006), una obra divulgativa il·lustrada per a tots els públics.