Jordi Bayona: “No hem entès que un país de rics No és un País ric”

Després d’execir de periodista gairebé un quart de segle, després de dirigir Diario de Mallorca, després de ser director general de Comunicació i director general d’Acció Exterior del Govern balear en les dues legislatures presidides pel socialista Francesc Antich, Jordi Bayona (Barcelona, 1950) ha tret la segona novel·la, La panda de los dedos de oro, publicada per Ifeelbook. En tot cas, no s’ha desvinculat ni de la política, ni del periodisme. Només que s’ha reconvertit en blogaire: observa, descriu i escriu el que en pensa. Abans de començar l’entrevista, demana si parlarem de política. Ho fa amb un gest d’esgotament.

No voleu parlar de política? Per què?

Podem parlar del que vulgueu, però sovint tenc la sensació que el fet que hagi estat en política durant vuit anys fa que la gent no recordi que som periodista, una professió a la qual he dedicat la resta de la meva vida. La política marca molt, massa, especialment als periodistes. Tot d’una tens penjada l’etiqueta de la militància. Si un cirurgià ha tingut temporalment un càrrec polític a Salut, ningú no pensa que en operar una apendicitis farà el tall cap a un costat o cap a l’altre. Els periodistes som absolutament sospitosos, i més si som d’esquerres.

Ja m’heu donat un titular, a la primera resposta.

Amb els anys, els periodistes aprenem a parlar en titulars.

Què és La panda de los dedos de oro, la vostra darrera novel·la? Què té de realitat?

És una ficció sobre el desenvolupament turístic que visqué Balears durant els anys 60 i 70 i, especialment, sobre els efectes socials que ha provocat fins a l’actualitat. Si bé els personatges són ficticis, tothom podrà identificar actituds i experiències. Recordau allò que posaven a la televisió després d’una pel·lícula, allò de “Tota semblança amb la realitat és pura coincidència”? Idò la novel·la podria dir que “tota semblança amb la realitat és pura intenció”.

D’aquesta observació de la societat que ha nascut del boom turístic, quina conclusió en treis?

La conclusió és que no hi ha cap conclusió. A Balears, i a Mallorca en particular, no hi ha res concloent. És el regne de l’era i no era.

En tot cas, centrau la mirada en la classe dominant. Com la definiu?

La novel·la està narrada pel nét d’un personatge que va fer molts de doblers amb el turisme. El padrí havia començat de no-res i el negoci li va venir gairebé donat. En canvi, el nét, que és l’únic personatge del segle XXI de la novel·la, ha entès que per fer negocis, si no es posa la capa de la amoralitat, no arribarà a fer res. Entremig, hi ha el pare del jove i fill de qui va començar l’imperi, que és un antic progre que defensa un marxisme estètic i que parla més que fa, perquè no n’ha fotut ni brot en la seva vida.

Voleu dir que els joves en els negocis són encara més agressius del que ho foren els predecessors?

Dins l’ecologia social, la fauna és molt diversa. Però la classe dominant, en general, manté la columna vertebral. Potser un de cada cinc es dedica a una ONG, però qui du el negoci és la versió actualitzada del padrí dels anys 60. A Balears especialment, aquesta classe dominant respon al principi lampedusià d’ El Guepard, que cal que tot canviï perquè tot continuï igual. Hi ha hagut una gran transformació, però els qui tenen el poder econòmic ho degluteixen tot. Al costat d’això, també hi ha una franja social d’un gran conservadorisme vital, al marge de la ideologia que tinguin. Al final, col·locats darrere la roca, pensen que millor si les coses continuen com estan. No hem entès que un país de rics no és un país ric.

Us centrau en Balears. Pensau que aquest retrat és extrapolable?

Ara és molt difícil trobar endemismes socials. Passa com amb les botigues, pertot són iguals.

Parlem de periodisme. Tothom diu que s’ha de reinventar.

Allò que es diu democratització de la informació com a fenomen que ha arribat amb internet ha disminuït la influència dels mitjans de comunicació i l’ha substituïda per un caos. Fins fa no-res, la premsa jerarquitzava la informació i l’opinió. Ara, a les xarxes socials, val el mateix el criteri d’un Nobel que el d’un illetrat. I si aquest darrer té gràcia, es menja el Nobel en un tres i no-res. Només cal veure que la carta d’acomiadament atribuïda a García Márquez o l’elogi a una dona que diuen que és de Vargas Llosa han estat milers de vegades més llegits que els seus llibres. I cap de les dues són seves. Pel que fa a Twitter, és la taverna dels borratxos, on tothom parla i ningú escolta.

I què pensau que s’ha de fer?

Cal tornar a posar en valor els continguts i articular una forma de negoci que permeti que la informació i els criteris jeràrquics dels qui en saben es puguin mantenir. S’han posat grans canonades per a la transmissió de la informació, però ens manca que l’aigua que hi passi sigui de qualitat i serveixi per evitar una idiotització generalitzada. En economia hem hagut de tornar enrere per solucionar les conseqüències dels excessos. Per ventura en comunicació també hem de recular.