PalmaRei de Mallorca és només un dels títols d’una llista interminable que ostenten els sobirans espanyols. Però, molt probablement, ha estat l’‘emèrit’ Joan Carles I el monarca de tota la història que més temps ha passat a les Illes Balears: més que els mitificats reis ‘privatius’ –Jaume II, Sanç I i Jaume III– que no hi eren gairebé mai, perquè s’estimaven més quedar a la cort de Perpinyà i a les seves possessions continentals. Recordam aquest vincle amb l’Arxipèlag quan es compleixen 50 anys de la seva proclamació, com a successor de Franco, el 22 de novembre del 1975.
Joan Carles de Borbó, Juanito per a la família, va ser per primera vegada a Mallorca el 1953, amb el seu germà petit, Alfons –qui moriria tres anys més tard, d’un tret disparat per accident pel futur rei. Tenia quinze anys. Havia nascut el 1938 a l’exili, a Roma. El seu pare, Joan de Borbó, era l’hereu d’Alfons XIII, ‘Joan III’ per als seus partidaris. Aquest, resident a Portugal, i el dictador Franco, havien acordat que els al·lots s’educarien a Espanya. Tot i que el règim tenia previst que el successor del Caudillo ho fos “a títol de rei”, era molt clar que el dictador no pensava en ‘don’ Joan, de malnom ‘Joan 3r Esquerra’, per les seves suposades vel·leïtats democràtiques.
Fou dia 15 d’agost quan Joan Carles i Alfons arribaren a l’aeròdrom de Son Bonet i els va rebre el llavors governador civil, Alejandro Rodríguez de Valcárcel. Va ser, però per pura casualitat: ell havia anat a l’aeròdrom a cercar un germà seu, que arribava a la mateixa hora. Curiosament, seria aquest mateix Valcárcel qui vint-i-dos anys més tard, ara com a president de les Corts franquistes, prendria jurament al nou monarca.
Aquelles foren unes llargues vacances, fins al 25 de setembre següent. Els al·lots s’allotjaren a Valldemossa, a la residència d’estiu del comte de Fontanar, un fidel a ‘don’ Joan. Però, com a bons turistes, dugueren a terme un ampli recorregut per l’illa: la Seu de Mallorca, Bellver, l’Estudi General Lul·lià, Santa Eulàlia, Llucalcari, Formentor, el Puig Major, Lluc, Sóller, Andratx, Cabrera i S’Avall, on foren convidats pels seus propietaris: els March. La bona entesa amb aquesta família no era res nou: el patriarca, en Verga, ja li havia regalat a Joan de Borbó un veler, el Saltillo, per a les seves travessies.
El pacte del 1974 a Palma amb el pare
Joan Carles –com s’ha vist després, al llarg de decennis i fins ara– va heretar aquella afició del pare per la mar. Ja en aquella primera estada va descobrir els plaers de la navegació participant en una regata a Sóller. Sembla que l’organitzador es va adreçar a ell i al seu germà sense fer servir el tractament protocol·lari, i un preceptor el va haver de corregir. A qui se li acudeix tractar uns infants com si fossin uns infants!
La presència de la mar va contribuir poderosament al fet que Joan Carles tornàs a Mallorca. Ho va fer el 1958, a bord d’un vaixell de l’Armada. I ho continuaria fent els anys seixanta, per navegar. A partir del 1962, acompanyat per la seva esposa, Sofia de Grècia. Era clar que el futur rei s’havia quedat ‘enganxat’ a les Illes. A l’escriptor Baltasar Porcel li va explicar per què: “M’agraden les Balears perquè pots anar en vaixell a molts de llocs, i tornar per rutes diferents, la qual cosa és impossible en una llarga costa peninsular. A més, el clima i el paisatge mallorquins m’encanten”.
Mentrestant, varen canviar les circumstàncies polítiques. Franco va acabar de desfullar la margarida –hi havia altres candidats– i, el 1969, el jove Joan Carles va ser designat com a successor i futur rei. Ara bé: allò no seria una restauració de la monarquia borbònica, sinó la instauració d’una monarquia franquista. Fins i tot es va crear un nou títol per a l’hereu, príncep d’Espanya, en lloc del de tota la vida, príncep d’Astúries.
Allò, per descomptat, no va fer gens de gràcia a ‘don’ Joan. I va ser justament a Palma, el juny del 1974, on varen tenir una conversa ‘d’home a home’ pare i fill. Ves a saber què li va explicar Joan Carles –potser els seus futurs plans?–, però el cas és que Joan de Borbó va canviar d’actitud i va refusar de donar suport a un manifest preparat per la Junta Democràtica, unió de les forces d’oposició clandestines. Joan Carles s’havia sortit amb la seva.
Tantes visites del jove Borbó a Mallorca –ara ja amb família: la dona, dues filles, Elena i Cristina, i un fill, Felip, el monarca actual– varen fer pensar els jerarques franquistes que potser seria una bona idea proporcionar-los –de l’erari públic, és clar– una residència, en lloc dels hotels on s’allotjaven fins aleshores. Així, es va canviar el destí del palau de Marivent, que la vídua del propietari havia llegat com a museu i parc públic, per al nou objectiu.
El llavors president de la Diputació, Josep Alcover, va fer lliurament del palau a Joan Carles, amb prec inclòs: “Que accepteu aquesta residència perquè en família i en totes quantes ocasions, temps i moments siguin del vostre gust, pugueu gaudir, rodejats del nostre profund respecte i encesa estimació, d’un merescut i necessari repòs, del natural esplai que la nostra bella geografia us ofereix, sempre en la pau fonamentada i consolidada pel nostre cabdill, que no dubtam ens conservareu i acreixereu en un futur. Gràcies, senyor”.
El gran promotor del turisme?
Per alguna estranya raó, des de llavors no tan sols els illencs paguen religiosament les despeses d’aquesta residència reial d’estiu –més d’un milió d’euros anuals– sinó que, a més a més, han de donar les gràcies per tan alt honor. Pràcticament fins a la seva abdicació el 2014, l’adulació cap a Joan Carles i els seus ha estat interminable: batle honorari de Palma i de Llucmajor, primera Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma en constituir-se aquesta el 1983... Quan el monarca va necessitar un nou iot Fortuna, l’hi varen regalar un grup d’empresaris mallorquins, amb una aportació del Govern autonòmic, per un valor total de devuit milions d’euros.
Ara bé, com dirien a La vida de Brian, què ha fet Joan Carles per nosaltres, per merèixer tanta generositat? La resposta és ben senzilla i s’ha repetit fins a la sacietat: ha estat el gran promotor del turisme, la gallina dels ous d’or. Potser no ho és tant. Entre el 1973, el primer estiueig a Marivent, i el 1974, el nombre de visitants no va pujar, sinó que va baixar: de més de tres milions i mig a poc més de tres milions. Quan Joan Carles encara no havia ni trepitjat l’illa, els turistes ja havien augmentat un 30% del 1950 al 1951. I, ara ja sense ell, el turisme ha continuat creixent: rècord històric de 18,7 milions el 2024, deu anys després de la seva abdicació.
Les altres illes foren també destinació de viatges oficials dels llavors prínceps i després reis, ben igual que la Part Forana. El 29 de novembre del 1973, a Menorca. L’endemà, a Eivissa. L’agost del 1978, a Llucmajor. El mateix mes del 1981, a Andratx, on quedaren a dinar a casa dels Porcel.
El setembre del 1975, a punt de ser proclamat rei –seria el 22 de novembre, ara fa 50 anys–, l’encara ‘príncep d’Espanya’ va convidar a sopar a Marivent un grup de ‘notables’, entre els quals el filòleg i destacat defensor de la llengua catalana Francesc de Borja Moll, el futur senador socialista Felip Sánchez-Cuenca i Jeroni Albertí, que es convertiria en el president de la preautonomia balear, en arribar la democràcia. Era clar que s’ensumava un canvi de vent.
Joan Carles solia dir de si mateix que a Mallorca li deien ‘l’Avar’, perquè sempre venia “a regatejar” –un joc de paraules, s’ha de reconèixer, francament dolent. El que sí que és cert és que les estades de Joan Carles I i la seva família, d’unes setmanes, amortitzaven la despesa de Marivent més que no ara, quan Felip VI i els seus només passen uns dies a Mallorca. Per descomptat, no tothom s’ha mostrat encantat de la vida amb aquesta cessió d’un bé públic als Borbons: fa uns anys que la Plataforma Recuperem Marivent es manifesta periòdicament, a les portes del palau, exigint-ne el retorn als mallorquins. Potser, ara que es fa servir tan poc, sigui el moment de plantejar-s’ho...
Joan Carles i la premsa: una relació amb alts i baixos
Els mitjans de comunicació, locals i estatals, han contribuït al llarg de decennis, tot s’ha de dir, a les tones d’encens vessades sobre Joan Carles i família, en els seus estius mallorquins. Particular fortuna ha fet l’expressió “com un més”, referida al rei, a la reina o a qualsevol dels seus fills, que encara es fa servir. De veritat algú pot creure que, quan Joan Carles anava a un restaurant; Sofia, de botigues per Palma, i Elena, Cristina i Felip, a la discoteca Clan, era ben igual que si hi anàs qualsevol altre?
Les audiències de Joan Carles a Marivent seguien un protocol sistemàtic, pel que feia a la premsa. Els periodistes i el que duien damunt era revisat per cans ensinistrats, i això que pràcticament eren sempre els mateixos. La fèrria –i eficaç– seguretat que el rodejava va detectar, el 1995, un intent d’assassinat a Mallorca per part d’ETA, amb una nova temptativa el 2004.
L’altre punt neuràlgic d’aquelles vacances a Mallorca era el Club Nàutic de Palma, base de la Copa del Rei de vela. Joan Carles fou llançat a la piscina pels companys, per celebrar una victòria del Bribón, el vaixell en què competia. La resta d’imatges poden haver estat sempre les mateixes, d’un any a l’altre: ningú no se n’hauria adonat.
Sobre la vida estrictament privada de Joan Carles a l’illa –el que passa a Mallorca queda a Mallorca– es va mantenir un pacte implícit de silenci. No fou fins al 1992 que va transcendir als mitjans el nom de Marta Gayá, la mallorquina amb la qual va mantenir una llarga relació amorosa.
No sempre els tractes del monarca amb la premsa foren tan harmònics. A banda dels redactors dels diferents mitjans, hi eren els paparazzis, desitjosos de captar imatges diguem-ne poc convencionals, per oferir-les després al millor postor. Quan el 1995 es publicaren unes fotografies seves nu a la coberta del Fortuna, l’enuig fou colossal i va advertir un grup de reporters al Nàutic: “Si voleu guerra, en tindreu”. Si bé després s’ho va pensar més bé i els va convidar a fer un aperitiu. En una visita de Diana de Gal·les, va detectar la presència de fotògrafs i va dirigir el Fortuna directament contra ells... per variar el rumb a pocs metres. Una broma una mica pesada.
Informació elaborada a partir dels textos d’Andreu Manresa i Rafael Caballero, Màrius Carol, Antoni Sastre Albertí i Sebastià Serra i els dos volums col·lectius Els reis de Mallorca.