De Paraula
Societat 28/05/2023

Gabriel Bibiloni: “Ja hi ha mallorquins que són més bledes que els espanyols”

Doctor en Filologia i professor retirat de la UIB

4 min
Gabriel Bibiloni

PalmaFa un any que el doctor en Filologia Romànica i Catalana Gabriel Bibiloni Cañellas s’ha retirat com a professor de la UIB. Tot i això, continua anant al campus un pic per setmana perquè participa en projectes d’investigació. Acaba de publicar a la Nova Editorial Moll El parlar bleda. Una anàlisi de l’esfondrament de la fonètica. És un estudi que fa entenent de manera plana el procés de deteriorament que pateix la fonètica de la llengua catalana.

Què és la ela bleda?

— És la manera com determinats catalanoparlants articulen la ela com ho fan els castellanoparlants. La ela catalana és velar. És a dir, en pronunciar-la la llengua fa una corba i s’acosta al paladar. En canvi, per pronunciar la ela castellana, la llengua es manté plana. La pronúncia de la ela confereix una sonoritat especial al català. És un tret molt característic, que diferencia els catalanoparlants dels parlants d’altres llengües, com el castellà. Els orígens de la ela bleda se situen als anys cinquanta a Barcelona. Segons el professor López del Castillo, va néixer a la part alta de Barcelona a l’entorn de col·legis femenins, on les alumnes tenien desig de ser considerades fines. De Barcelona, aquest fenomen s’escampà arreu del territori, també a Palma.

Assegurau que, a una gran part de Mallorca, els parlants de determinades generacions ja són tots bleda. Per què té tant d’èxit l’expansió d’aquest so?

— Aquesta és la manera d’actuar de tots els mecanismes de minorització. De les persones que conserven els trets genuïns del català de Mallorca, els joves en fan befa, diuen que “xerren de poble”. Icom que tothom vol ser considerat com la resta de joves de la seva generació, canvien la manera de parlar. Ho fan per imitació i per evitar ser exclosos. D’entre les persones que fan la ela bleda, se n’han de distingir de dos tipus: aquelles que la fan conscientment i aquelles altres que ja l’han adquirida de joves i no la distingeixen de la ela genuïna. Entre les generacions de mestres joves dels anys setanta ja n’hi havia que feien la ela bleda i la varen transmetre als seus alumnes. En l’actualitat, gairebé tot Mallorca és bleda.

No se’n salva cap redol?

— Just una zona molt concreta que comprèn part del Llevant, el Pla i el Migjorn. Per concretar-ho, diria que la ela bleda no és present en cap generació de catalanoparlants de Manacor, Felanitx, Vilafranca, Porreres, Campos, ses Salines i Santanyí. En canvi, a altres zones on fins fa poc havien tingut un parlar molt genuí, els adolescents ja han començat a bledejar. Em referesc a Muro, sa Pobla, Santa Margalida. A l’altre extrem s’hi troben Palma, Calvià i Marratxí, on fins i tot són bledes persones de 45 o 50 anys. Aquests parlants solen tenir altres distorsions fonètiques, que en la majoria de casos són a causa de la interferència del castellà. Ha arribat un punt que hi ha mallorquins que exageren tant les eles a la castellana que són més bledes que els espanyols.

Per què és tan greu?

— Amb la pèrdua de sonoritat genuïna és com si el català perdés la seva pell. Aquest procés ja fa moltes dècades que es dona, per exemple, a la Catalunya Nord. Allà la interferència és del francès, no del castellà. Per això les poques persones que encara hi parlen català ho fan a la manera francesa. Això és molt coneixedor en la pronúncia de la erra.

Com es pot revertir aquest procés?

— És difícil. Fan falta recursos. Serà difícil capgirar-ho si els mestres i els professionals dels mitjans de comunicació són bledes. A aquesta alteració, s’hi ha d’afegir la confusió entre b i v, és a dir, pronunciar bent en lloc de vent. I també el ieisme, és a dir, en comptes de dir lloc o joc diuen ioc. Si no tens context, de vegades és mal d’entendre què vol dir un parlant que no sap distingir aquests sons.

Us jubilàreu l’any passat. Enyorau fer classes?

— Sí que ho enyor. He passat molt de gust de fer classe en aquesta vida. Sobretot enyor el contacte amb els alumnes, no tant la burocràcia i corregir exàmens. N’he arribat a fer durant 46 anys. M’hi vaig posar jove, el 1976, quan tenia 24 anys. Era tan jove que vaig ser professor de persones que tenen pocs anys manco que jo. És el cas per exemple de Joan Melià, que també ha estat professor de Filologia Catalana a la UIB. Ell és cinc anys més jove, però tots dos ens jubilàrem l’any passat. Jo amb 70 anys i ell amb 65. Quan vaig començar a fer de professor just havia acabat el servei militar, que vaig fer al Sàhara.

Això vol dir que fóreu dels darrers a fer-l’hi...

— I tant que sí! Vaig veure com l’exèrcit marroquí ocupava el quarter que nosaltres deixàvem. Iaixò no és una exageració. Pocs mesos abans, el 1975, havia estat la Marxa Verda. Com a oficial de l’Estat Major, vaig fer la llista de llits, matalassos, somiers... per embarcar cap a les Canàries. Els que fèiem el servei ens havíem de reincorporar a quarters de les Canàries. A mi encara me’n quedaven tres mesos. En arribar no va haver-hi lloc a bastament als quarters canaris. Em llicenciaren, vaig tornar a Mallorca i vaig començar a fer classes. Ma mare va estar molt contenta. Havia passat molta de pena durant el servei.

Missatge de veu (Pòrtol 1951)

Dijous, entre les deu i la una, seré per la universitat. Som nascut a Pòrtol, però a edat de cinc anys em dugueren a Palma. Ara, però, ja fa molts d’anys que visc al Figueral, que també és Marratxí. Molts de dies, però, som per Algaida. Hi tenc una finca. Enguany hi he sembrat ordi i civada. Si plou en aquest temps, em fotrà la collita. Tenc un cavall i una somera, i m’hi entretenc molt. Quan torni a néixer, demanaré repetir i tornaré a ser professor. Pens que fa unes dècades els estudiants de Filologia Catalana tenien una espècie de militància per la llengua. Els d’ara, en canvi, tenen motivacions diferents. No som gaire optimista pel que fa a la situació del català, i el procés demogràfic no hi ajuda gaire.

stats