Pit enlaire i dictadura a la tomba: el cinema del 'destape' que també va desvergonyir les Balears

PalmaV a ser el periodista català Àngel Casas qui encunyà el terme de cinema de ‘destape’ per referir-se al gènere eròtic que es popularitzà a partir de 1975 amb la mort de Franco. Eren pel·lícules, sovint comèdies, protagonitzades per dones mostrant pits i cul al costat d’homes no gaire agraciats que representaven el prototip de mascle ibèric. Els seus màxims representants foren Antonio Ozores, Andrés Pajares i Fernando Esteso i, en menor mesura, Alfredo Landa, José Sacristán i José Luis López Vázquez.

A casa nostra qui també s’atreví amb aquell gènere va ser el carismàtic còmic palmesà Xesc Forteza. Ho recorda l’eivissenc Javier Matesanz, autor del llibre Petita història del cinema (Lleonard Muntaner, 2007): “El 1981 tingué un petit paper a la pel·lícula Qué puñetera familiar, rodada a Mallorca pel director palmesà Martín Garrido Ramis. Hi apareix amb una dona al damunt despullada refregant-li els pits per la cara. És una cinta horrorosa”.

Guions masclistes

A les Balears hi hagué igualment pel·lícules pujades de to de facturació estrangera amb participació espanyola. És el cas de Seis ardientes suecas en Ibiza, filmada el 1981 a la Pitiüsa major. “La vaig veure fa 25 anys per a un treball –comenta el crític de cinema. Vaig quedar espantat amb el guió, del tot absurd. Tracta de sis amigues sueques que, estant de vacances a l’illa, són víctimes d’un robatori. Llavors una dona negra els ofereix allotjament i es passegen nues per casa seva”.

La coneguda illa blanca també seria escenari d’altres produccions estrangeres com Hembras salvajes en Ibiza (1980) i Ibiza al desnudo (1982). “Eren pel·lícules que jugaven amb el mite de les Pitiüses com el paradís de la llibertat sexual que posaren de moda els hippies als anys 60”. Per a la seva investigació, Matesanz ja no va tenir esma de veure un altre clàssic, La mosca hispánica. Es rodà a Menorca el 1980. L’argument gira al voltant d’un resident anglès a l’illa que tasta un vi convertit en un afrodisíac pel contacte amb una mosca. El film tenia com a reclam una de les actrius més cotitzades de l’època, Nadiuska. Nascuda a Alemanya i d’ascendència russa, arribà a Espanya el 1971, a 19 anys, i ben aviat es convertí en tota una estrella.

El 1973 Nadiuska ja aparegué a Manolo la nuit. Era una comèdia propagandística de la indústria turística, però que, amb Franco encara viu, deixava entreveure alguns trets distintius del futur gènere de destape. El seu protagonista és un guia turístic, interpretat per Alfredo Landa, que, amb la pitrera peluda al descobert, es dedica a lligar amb estrangeres promíscues a la Costa del Sol mentre la seva dona és a Madrid. “Elles –assegura Matesanz– tenien físics escultòrics i eren del tot ingènues, capaces de perdre el cap per un espanyol més aviat lleig. A la inversa no passava mai. Eren pel·lícules al servei del plaer visual dels homes heterosexuals i que estaven en sintonia amb l’Espanya patriarcal del moment”.

Reines d’’Interviú’

En aquells films de final del franquisme la censura impedia mostrar cossos nus. Només hi apareixien dones en biquini. La lascívia es desfermà amb la mort del dictador. La desaparició de la censura s’inicià formalment el 1976, encara que fins a l’any següent no entrà en vigor. “Després de quatre dècades de repressió sexual, les pel·lícules de destape varen ser una vàlvula d’escapament per als homes, que fins aleshores havien d’anar a Perpinyà a veure una mica de carn. Distaven molt de les eròtiques que es feien a Europa, de molta més qualitat. És el cas L’últim tango a París (1972) i Emmanuelle (1974)”. Els productors es fregaren les mans amb unes cintes de baix pressupost que omplien les sales de cinema. Hi hagué dones que, per curiositat, tampoc se les volgueren perdre, tot i el seu contingut masclista i la seva apologia de l’adulteri masculí –llavors el femení podia ser castigat amb penes de fins a sis anys de presó. Mentrestant, a TVE, des de 1981, l’oferta sexista estaria representada per El show de Benny Hill, amb el veterà actor britànic sempre perseguint jovenetes.

Tanmateix, aquell erotisme vulgar era vist com tot un símbol dels nous aires de llibertat del moment. Així quedà plasmat en la foto icònica de la Transició presa el 14 de febrer de 1978 durant l’entrega dels premis Diario Pueblo. Hi apareix l’actriu Susana Estrada amb un pit a l’aire mentre recull el guardó de mans d’Enrique Tierno Galván, que al cap d’un any seria el primer batle de la democràcia de Madrid. La revista Interviú, nascuda el 1976, s’encarregà de promocionar a les seves portades aquelles noves reines del destape que deixaven enrere el paper d’‘àngel de la llar’ promogut pel franquisme. “Era una publicació –apunta Matesanz– que combinava el periodisme d’investigació amb fotos de nus femenins, que servien de reclam per als lectors més testosterònics. L’alliberació sexual, per tant, només era per als homes. La dona estava totalment cosificada”. L’incipient moviment feminista de l’època no s’estava de posar el crit al cel, mentre que l’Església, antiga aliada del franquisme, se sentí impotent davant aquella ‘onada verda’.

Pa i circ de la Transició

Les pel·lícules de culs i mamelles serien el pa i circ dels anys de Transició. Estaven classificades dins la categoria de ‘cinema S’, que també encabia les de contingut violent. La ‘S’ significava que podien ferir la sensibilitat de l’espectador. A Palma, entre 1976 i 1980 se’n projectaren 855, segons dades de l’historiador Tomeu Canyelles, autor de Tacats de desig (Lleonard Muntaner, 2023). María José Cantudo, una jove de 18 anys, fou la primera actriu a despullar-se completament al cel·luloide. Va ser a La trastienda. S’estrenà el 1975 coincidint amb la mort de Franco. L’escena, que desafià la censura, tan sols durava dos segons, però marcà tota una societat àvida de sexe. El 1977 també causà molta de sensació Me siento extraña, protagonitzada per la cantant Rocío Dúrcal i Bárbara Rey, Miss Madrid 1970 i futura amant del rei Joan Carles. Era el primer film a mostrar una relació lèsbica. Aquell mateix any Ágata Lys, antiga hostessa del concurs de televisió Un, dos, tres, igualment trencaria motlles en interpretar una dona transsexual a El transexual.

El 1977 Lys també compartí plató amb el mallorquí Simón Andreu a Las desarraigadas. El de sa Pobla va debutar en el cine el 1961, a 20 anys, amb Siempre es domingo. S’especialitzà en papers de galant espanyol, sense deixar de banda, però, la indústria del destape amb títols com Guapa, rica y... especial (1976), Es pecado... pero me gusta (1977), Niñas... ¡al salón! (1977) i Venus de fuego (1978). Ell encara tingué la llibertat de poder elegir. Elles, però, no tenien gaires més opcions si volien continuar amb la seva carrera artística. Fou el cas de la model catalana Teresa Gimpera, la musa de la gauche divine, que es convertí en objecte de desig a La querida, Último deseo (1976) i Más fina que las gallinas (1977).

La vedet Norma Duval també va ser molt cobejada. Protagonitzà pel·lícules com Los bingueros (1979) d’Andrés Pajares i Fernando Esteso, considerats uns autèntics herois nacionals. Algunes d’aquelles celebritats eròtiques acabarien passant per la sala Broadway de Palma. De contingut sexual més explícit fou L’orgia (1978), de Francesc Bellmunt. Es promocionà com una de les primeres pel·lícules eròtiques en llengua catalana. Entre el seu elenc hi havia Carme Elias i Sílvia Munt i també dues mallorquines, Eulàlia Sogorb i Maria A. Luz (Andrea Berti de nom artístic).

El declivi

A principi de la dècada dels vuitanta el públic es començà a cansar dels absurds guions d’aquelles pel·lícules que els havien despertat el desig sexual. Els títols cada cop eren de més mal gust com El fontanero, su mujer… y otras cosas de meter (1981). A més, la irrupció del vídeo domèstic feu que anàs minvant l’assistència a les sales d’exhibició. Amb tot, l’estocada final al gènere arribà el 1983 amb la coneguda Llei Miró. Agafava el nom de la seva impulsora, Pilar Miró, directora general de cinematografia en el primer govern socialista de Felipe González. La norma establia una sèrie de facilitats financeres per promoure produccions de més qualitat. És famosa la frase que digué Miró: “S’ha acabat això de fer pel·lícules de fontaners”.

Amb aquell nou context, el destape donà pas a films pornogràfics que ja es començaven a comercialitzar amb la classificació d’X. Algunes de les seves antigues muses foren temptades per la nova indústria. La majoria, però, caigueren en l’oblit. N’hi hagué que visqueren autèntics drames personals, víctimes de les drogues i de la violència masclista. D’objectes de desig passaren a ser juguetes rompudes. “El destape –conclou Matesanz– s’ha d’entendre dins del context de l’època. Ara, amb tot, tenim cintes com Cinquanta ombres de Grey que suposadament presenta la dona empoderada sexualment, encara que submisa a un guapo milionari. És igualment masclista”.