Els humans no som tan especials: els animals també tenen cultura i tradicions locals

Hi ha ximpanzés que es curen les ferides amb herbes medicinals. Els suricates tenen tradicions locals depenent del grup a què pertanyen, igual que les cotorres argentines, que a Madrid fan niu als cedres, però a Barcelona prefereixen les palmeres. Les balenes geperudes aprenen càntics que van modificant, els catxalots varien de dialecte depenent de la zona, i les orques es coordinen per produir les onades que fan que les foques caiguin de les pannes de glaç. Fins i tot els invertebrats adquireixen coneixements i els transmeten a la seva comunitat. Per exemple, les mosques de la fruita encomanen a les cries les seves preferències sexuals.

El regne animal està ple d’exemples fascinants que demostren que la cultura no és exclusiva dels éssers humans. Tot depèn, és clar, de què entenem per cultura. Hi ha una definició empírica: "Un individu que innova, aquest descobriment li funciona i el repeteix. Els altres ho veuen i, per algun tipus d’aprenentatge social, ho aprenen i queda establert. Quan es reprodueixen, aquest comportament passa a la generació següent, normalment a través de les mares”, explica Montserrat Colell, investigadora especialista en etologia de la Universitat de Barcelona. Això fa que “poblacions que viuen en llocs diferents tinguin les seves pròpies tradicions”.

De fet, un dels primers a instaurar aquest concepte va ser Jordi Sabater Pi, un dels científics catalans més universals, etòleg pioner mundial que als anys setanta ja va parlar de la cultura dels ximpanzés –popularment conegut per portar Floquet de Neu al Zoo de Barcelona–. “Històricament, per motius religiosos i ideològics s’intenta aïllar els humans de la resta d’animals esmentant trets conductuals com el llenguatge, l’autoconsciència i la cultura, però no hem d’oblidar que tots els éssers vius formen part del mateix contínuum biològic”, apunta Colell.

Ensenyar, aprendre

En el marc de les condicions d’innovació, aprenentatge social i transmissió generacional, la innovació és inqüestionable, i més amb el canvi climàtic, apunta Joan Carles Senar, investigador del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i vicepresident de la Societat Espanyola d’Etologia.

“Tots aquests canvis antropogènics fan que moltes espècies, com les invasores, que les hem tret del seu medi i les hem posat a un altre, s’hagin d’adaptar”, explica. És el cas de la cotorra argentina a Barcelona, a la qual ha dedicat algunes de les seves investigacions, que ha canviat el seu comportament des que va arribar als anys vuitanta.

D’altra banda, l’aprenentatge social no ha sigut sempre una evidència científica. Una coneguda teoria anomenada Zona de Latència Social (ZLS) apuntava que els simis aprenien per ells mateixos de forma individual gràcies a un coneixement latent. Josep Call, catedràtic d'Orígens Evolutius de la Ment a la Universitat de St. Andrews, a Escòcia, especialitzat en cognició de primats, ha participat, juntament amb l’investigador Edwin van Leuween, en un dels estudis de primats més reveladors sobre el tema publicat a Nature Human Behaviour. La investigació va consistir en col·locar una mena de caixes en les quals si hi inseries una bola de fusta, s’expulsava una recompensa, algun menjar apetitós per als simis.

Durant tres mesos, els ximpanzés no van saber-ne solucionar el mecanisme ells sols, però després que els investigadors formessin un ximpanzé de cada grup per resoldre l'enigma de la caixa, aquest va poder traslladar el coneixement als altres. “Vam poder veure que aprenen un comportament de forma social, que no poden innovar per ells sols”, explica Call.

Els animals no humans no tan sols tenen cultura, sinó que “és vital per a algunes espècies”, afirma Luke Rendell, també investigador de St. Andrews, però especialitzat en mamífers marins. “Els individus no poden desenvolupar-se per convertir-se en membres plenament funcionals de les seves societats sense quantitats significatives d'aportacions culturals, de manera similar a com ens imaginem que un humà privat d'aportacions culturals durant la seva infància es convertiria en un adult amb molts problemes”, assegura.

Juntament amb el biòleg Hal Whitehead, aquest etòleg ha recollit innumerables exemples que ho demostren, com ara les diferents rutes migratòries que fa la població de balenes geperudes i que les cries aprenen seguint les seves mares o les estratègies de cerca d'aliments, com el cop de cua o la xarxa de bombolles.

Sense Rodoredes ni Beethovens al regne animal

Des d’una mirada antropocèntrica, podem pensar que tot i que tinguin la seva pròpia cultura, aquesta no té res a veure amb la nostra que solem associar a arts com l’escriptura o la música. Per què, doncs, aquests ximpanzés o aquests catxalots, que innoven i transmeten els seus coneixements, no componen melodies ni escriuen llibres?

Podria ser que la seva cultura no hagi evolucionat com la nostra perquè no tenen cultura acumulativa, un concepte que implica la millora del comportament après generació a generació, assenyalen els investigadors. Així, ni Mercè Rodoreda hauria escrit La plaça del Diamant ni Beethoven hauria compost la Novena Simfonia en una illa deserta, ja que ho van fer gràcies a la cultura acumulativa que els precedia.

I per què no són capaços de millorar? El principal motiu de consens és la mida del cervell. “Els animals amb cervell més gran com els cetacis i els còrvids són més intel·ligents. L’ésser humà té un cervell molt gran amb una sèrie de connexions molt riques i això ens diferencia”, afirma Joan Carles Senar, investigador del Museu de Ciències Natural de Barcelona. A més, la sociabilitat és clau en el creixement d’aquest òrgan. Les cotorres argentines, per exemple, com més es relacionen, més repertori vocal tenen, afirma l’investigador, que afegeix que “per viure en societat s'ha de tenir habilitats cognitives per entendre el que li passa a l’altre”. Per tant, diversos condicionants atorguen a cada espècie una característica dominant i, per a Senar, tal com el falcó peregrí és campió en velocitat, l’ésser humà ho és en cultura.

Les investigacions continuen el seu curs en aquest sentit i apunten cap a trets incipients de cultura acumulativa en els primats, marcats –com en els humans– per l’intercanvi entre poblacions que dona lloc a eines més complexes. “Sembla que hi ha una millora, però prudent i lenta. Això passa amb els ximpanzés perquè les femelles se’n van del seu grup natal per evitar l’incest i s’emporten el seu bagatge cultural. L’individu que ingressa en un altre grup pot aportar comportaments a les tradicions establertes i millorar-les”, explica l’etòloga de la UB Montserrat Colell.

La dificultat està a fer el seguiment d’aquestes conductes innovadores per veure com evolucionen. “Estem a les beceroles. Necessitem més temps”, admet aquesta investigadora. Per sort, els investigadors no parteixen de zero. Senar cita Isaac Newton: “Cavalquem sobre les espatlles de gegants”. És precisament gràcies a la cultura acumulativa que la ciència pot anar cada cop més enllà.

Deixar de mirar-nos el melic

No només cultura, sinó que hi ha evidències que apunten que els animals tenen autoconsciència o que poden planificar el futur, com és el cas dels corbs. Així doncs, per què continuem creient que tenim més capacitats? “Els humans tenen un biaix que és pensar que som fantàstics i únics. Quan rasques una mica veus que les diferències no són tan grans –afirma Call–. Nosaltres estem parlant per telèfon i els ximpanzés no. Tampoc s’ha de trivialitzar”, admet­, però els animals “són com a mínim els precursors d’aquestes habilitats que creiem que ens fan únics”.

I és que estudiar primats “és com tenir models vius”, ja que ens ajuden a entendre els orígens evolutius del nostre comportament en espècies més primitives que l’Homo sapiens o en els australopitecs, explica Colell. La investigadora defuig l’androcentrisme –“no és com una escala que a dalt hi ha els humans”– i adverteix que hauríem de preocupar-nos pel seu benestar, encara que sigui de manera egoista, perquè “sabríem molt poc de nosaltres sense ells”.

Per la seva banda, Senar apel·la a protegir l’equilibri ecològic sense caure en “el perill de l’animalisme, que només veu els individus i prescindeix de la relació entre els animals dins l’ecosistema”. “Les males herbes són plantes de les quals no traiem profit, però les papallones i altres animals sí. Per què són, llavors, males herbes?”, es pregunta l’investigador, que demana divulgació i entusiasme: “Conèixer és estimar”.