Palma“Faig això perquè vaig sentir que em cridava fer-ho, era com seguir el camí de mon pare, dels meus padrins, continuar una cosa que ells ja havien començat”. Això ho diu en Joan, el Porrerenc, que en diuen, un placer que sol acudir al mercat de Llucmajor els divendres i els diumenges. Fins no fa tant de temps era un placer jove, i a mi encara m’ho pareix, però li ha passat el mateix que a tots els de les nostres edats, que fa quatre dies érem joves i ara ja en tenim cinquanta. “Per ventura podia haver guanyat més fent una altra feina; no ho sé, ara ja no ho sabré”, somriu, mentre encén un puret. A en Joan li agrada llegir, i també li agrada donar conversa a la clientela. Xerra fort, amb una veu fonda, d’aquestes veus que alguns en dirien de pagès. I pagès és el que es considera, el que ha volgut ser. “Crec que hi ha una cosa en la pagesia que no és només del pagès, sinó que és nostra”, i quan diu “nostra” subratlla aquesta paraula. Es refereix a un “nostre” que té un sentit ampli, que no s’atura en ell mateix i els de casa seva, sinó que es refereix a la societat, a la col·lectivitat, al país. Als mallorquins, en definitiva, que tradicionalment han estat, en efecte, pagesos. Alguns d’ells, a més, duien el gènere a vendre als mercats, i esdevenien placers. En Joan va amb el seu camió, de vegades amb algú que l’ajuda, de vegades amb una filla, com ell va fer quan era un adolescent, i acompanyava son pare, i li començava a correspondre triar què volia ser de gran. Ara no sap què passarà amb el seu ofici; de fet, com tothom, sap poques coses certes, i del futur encara menys, que en sabem.
Però hi ha una cosa que sabem certa, i és que comprar fruita als mercats, i deixar-se aconsellar pel placer o la placera (“vols albercocs? Avui és el primer dia que en duim”), i comprar fruita del temps, feta als arbres i no forçada dins algun viver –fruita que pot ser guapa o lletja, però que, tret d’algun error o imprevist, serà dolça i gustosa, perquè el placer o la placera s’hi juguen que el comprador hi torni a comprar o no hi vulgui tornar–, és dels plaers “nostres”, com diria en Joan, que els mallorquins encara no hem guirificat, un comerç que som capaços de mantenir sense necessitat de cercar-li coartada turística. Una recomanació els faré, ja que hi som: vagin a veure Alcarràs, l’excel·lent pel·lícula de Carla Simón que ha guanyat l’Ós d’Or de la Berlinale i que en parla, precisament, de pagesos que cultiven fruita dolça i que es veuen, per força, enfrontats al “progrés”, en el seu cas en forma de camps de plaques solars. Són pagesos de la part del Segrià de la província de Lleida, però s’assemblen tant als mallorquins que fins i tot xerren o rallen o parlen el mateix idioma.
—No en trobaran d’altres, com aquestes. Això els xinos no ho tenen.
Qui diu això ja no és un placer, sinó un dels que es coneixen com a marxandos, comerciants amb paradetes de roba, objectes de la llar, bijuteria, complements, etc. A Llucmajor es posen no a la plaça, que és on es concentren els placers amb la fruita i l’hortalissa, sinó al carrer que baixa a continuació de la plaça, el del Bisbe Taixequet, i també, passada l’estàtua de Jaume III, al passeig que du el nom del mateix rei, vençut i mort a la batalla de Llucmajor.
El marxando que s’adreça a nosaltres, subratllem l’exclusivitat del seu gènere, ven senalletes d’espart, però de colors ben llampants i atrevits. Desconeixem si hi pot haver xinesos que en tinguin, però que són infreqüents és ben ver.
—Estam fent un reportatge –li explicam.
—Ah! –s’interessa– Són del Diario de Mallorca?
A les set i mitja del matí, el tragí per tenir les paradetes muntades en la mínima quantitat de temps possible és digne de veure’s. Les furgonetes, estibades amb el gènere disposat en un equilibri quasi fractal que recorda el del joc del tetris, es van buidant a un ritme quasi frenètic. Com que a cada parada hi solen fer feina més d’un i sovint més de dos marxandos i marxandes (sovint són matrimonis, o germans, o pares i fills), es donen pressa els uns als altres amb veus que poden ser d’ànim (“va, que ja ho tenim”) o d’imprecació (“espavila, joder”), o que poden dur la promesa d’un autopremi (“en acabar feim un cafetet”). Hi ha mallorquins, andalusos, magribins, gitanos, senegalesos. Hi ha blancs, negres, morens, i els suposadament grocs (però que no són grocs) de l’Extrem Orient. Es parla més castellà que a la plaça, però també el català –o mallorquí, com li diguin– o una espècie de koiné feta amb mescles dels idiomes i parlars que desfilen per davant de les paradetes: avui a Llucmajor, demà a Campos, despús-ahir a Sineu, senten xerrar l’anglès, l’italià, el felanitxer, el murcià, i de tot això en fan un brou, o un bullit, o una amanida. Hi ha una dona que posa tubs, uns ferros amb bases metàl·liques, uns fogons, una botella de butà, i es posa a fregir orellanes i bunyols. Un estranger (no un guiri, que és una altra categoria) s’asseu amb una guitarra i es posa a cantar un repertori que va des de Billy Joel fins a Paolo Conte, passant pel que vostès vulguin. Es veuen carretades de roba de llengües, i també coixins, vestits, bragues, pijames, camisetes, calçons blancs, sostens, mocadors, fulards, els primers banyadors i xoquins. El portal de Can Setmanet desprèn, com cada dia, netedat i bon rotllo. Una venedora de pell negra, veient que tenen penjades les bosses de pell massa a l’abast dels que passen, adverteix el seu company: “Nos lo van a chorar”. I el sol s’imposa ben llampant damunt tots els placers i tots els marxandos, i damunt tots els que caminam de parada en parada, de salutació en salutació, gaudint de l’aire net de les primeres hores del dia, perquè tot això també és nostre.
