David López Canales: "Hem passat del «No a la droga» al silenci"

Barcelona"Anaves a una festa i la gent gairebé no s'amagava quan es fotia una ratlla de cocaïna", diu David López Canales (Madrid, 1980). "Està a tot arreu, no només de nit i de festa –afegeix–, i tenim la imatge de l'executiu de Wall Street, però avui en dia pot esnifar una ratlla per anar a treballar un operari en una obra, un advocat o un professor universitari". És per això que aquest periodista va decidir intentar respondre a una pregunta: per què a Espanya es consumeix tanta cocaïna i no se'n parla? El resultat és l'assaig ¿Una rayita?, de l'editorial Anagrama.

Comencem com el llibre. Miranda de Ebro, 2007.

— Una de les notícies més divertides i sorprenents de l'Espanya recent. Un estudi de les Nacions Unides la va situar com a capital mundial de la cocaïna, només per darrere de Nova York. Allò va ser un espectacle, amb reporters de totes les televisions preguntant als veïns si es drogaven. Va resultar ser mentida, havien utilitzat malament una dada i, de fet, l'ONU va demanar perdó al municipi. Però allò es va publicar molt més petit.

Quinze anys després, una altra notícia, que en aquest cas va passar desapercebuda.

— Sí, un estudi que va situar Tarragona com la segona ciutat europea amb més consum de cocaïna. No va sortir gairebé a cap mitjà. I em sembla que aquestes dues escenes parlen del que ha passat amb la droga: des de l'escàndol social a la normalització. Però, sobretot, la pregunta més interessant que em sorgia era: i això per què no ho analitzen els poders públics?

No ho analitzen?

— Hi ha un buit absolut. Espanya és el país on més persones afirmen haver provat la cocaïna, és dels consumidors més grans, però no està en el debat públic. Sí que ho va estar als 90, amb l'epidèmia de l'heroïna. De fet, en aquell moment quan el CIS preguntava per les preocupacions acostumaven a ser l'atur, l'heroïna i la droga. Però això va anar desapareixent del debat i de l'agenda política. I avui no hi ha res. Hem passat del "No a la droga" al silenci.

Menciona l'heroïna. Una de les claus és que són drogues que han representat coses molt diferents.

— Els ionquis i els yuppies. L'heroïna era per al ionqui amb xandall i sense dents. I la cocaïna ha estat vinculada al poder econòmic, a l'artista, a cercles totalment diferents. És cert que no deixa el mateix impacte físic, fins i tot per al que s'hi acaba enganxant, encara que l'addicció a la cocaïna també sigui espantosa. I això ens arriba avui dia. Perquè hi ha una percepció social diferent i no ha creat la mateixa alarma social.

I un altre factor important: la coca no és cara.

— Fa 40 anys havies de comprar un gram de cocaïna per 10.000 pessetes. Potser era tot el sou del mes. Avui costa el mateix: 60 euros. No és gaire si tenim en compte el nivell d'oci disparat a Espanya.

Diu que al món de la consciència… no hi ha cap consciència amb les drogues.

— No portem pells pel maltractament animal, pensem en els productes de proximitat, però amb les drogues no hi ha consciència social que valgui.

Ho diu parlant de l'actriu Helen Mirren.

— Ella explicava que quan va descobrir la cocaïna als anys 70 a Londres, li va agradar molt. I es fotia algunes ratlles quan anava a festes. Fins que va descobrir que Klaus Barbie, el comandant nazi de la Gestapo a Lió durant l'ocupació de França, que després va fugir a Bolívia amb una identitat falsa, estava ficat en el negoci de la cocaïna. I va veure el que hi havia darrere d'aquelles ratlles divertides que ella es fotia.

Què hi ha darrere?

— A Llatinoamèrica viu menys del deu per cent de la població, però s'hi cometen 4 de cada 10 homicidis. Hi ha mig milió de persones que moren cada any per homicidi al món. És difícil saber quants són per la cocaïna, però es calcula que una quarta part són atribuïbles al crim organitzat. I els morts són la punta de l'iceberg. Darrere de la droga hi ha les societats fallides, els estats corruptes i fins i tot l'impacte mediambiental.

Ningú pensa quants morts costa la ratlla de cocaïna que estàs esnifant.

— Però també des dels estats caldria actuar. Nosaltres en som responsables perquè som els països consumidors, i això tampoc entra en la conversa pública.

Destaca una conferència de l'OMS, en la qual sí que va aparèixer el debat.

— I es va demanar un gran informe sobre la cocaïna al món. Allí es va estudiar en què consistien els diferents consums i els impactes que tenen. Van treure conclusions realistes, de la diferència que genera prendre-la d'una manera o altra, però aquest informe es va anul·lar perquè anava en contra de la postura de prohibicionisme dels Estats Units. Podria haver-se creat un nou paradigma, i em sembla un moment i un exemple molt simbòlic.

Fa l'exercici de pensar què passaria si es legalitzés a Colòmbia.

— Perquè és el primer productor del món i perquè Petro n'ha parlat. Fa 40 anys que Colòmbia lluita contra les drogues i cada vegada n'hi ha més. La producció de Bolívia a la resta del món era de 40 tones als 70. A finals de la dècada va pujar a 125. Avui estem en 3.000. La guerra contra la droga no funciona.

Ho va dir The Economist fa pocs anys.

— Era el 2022, i The Economist argumentava que aquesta guerra contra les drogues ja té més de 40 anys. La gent la consumeix igual, i si es legalitzés s'evitarien els problemes dels càrtels i augmentarien els ingressos de l'estat. Però les reaccions van ser: us heu tornat bojos? Això em sembla el més sorprenent, la manca de visió realista sobre aquest tema. I té a veure amb una mirada del puritanisme i moral cristiana que és a l'ADN dels Estats Units, que és qui encapçala aquesta estratègia del punitivisme.

I què cal fer?

— Educar en un consum realista. Les campanyes de la “droga mata” no funcionen, perquè hi ha gent que la prova i no mor com diu l'anunci. Cal educar en la prevenció de manera realista, parlar de l'impacte que tenen i les addiccions que generen les drogues. I cal anar a les causes. Per què la gent en consumeix?

Per què creu que ho fan?

— Crec que hi ha causes socials, i que part d'aquest consum és una evasió o un desfasament davant d'una societat esgotada. Per què Espanya també és líder en ansiolítics? No crec que siguin realitats tan diferents, penso que forma part del mateix fenomen, el malestar.

Per què va decidir escriure el llibre?

— Com a excusa per intentar entendre per què havíem arribat a això, com s'ha normalitzat la droga, ja que els polítics no hi responen.