PalmaEls Street Angels de Magaluf no són cap banda més o menys organitzada per dur a terme alguna activitat sospitosa, sinó més aviat al contrari. Es tracta d’una entitat benèfica, amb la particularitat que els principals destinataris de la seva beneficència són els borratxos de Punta Balena durant els mesos àlgids de la temporada turística. No debades, el seu nom vol dir ‘àngels de carrer’, i així és com es pot dir que actuen, amb un sentit seràfic de suport (ells no dubten a dir-ne amor) al proïsme. Els Street Angels s’aixequen a les 3.30 h de la matinada i surten per Punta Balena –convenientment identificats amb guardapits grocs que duen escrit el nom de la seva entitat en lletres prou visibles– i altres punts de Magaluf i els seus voltants, a la recerca de persones caigudes pels racons. Gats i gates, drogats i drogades, que sovint no saben de quin món són ni com tornar al lloc d’on venen, sigui una habitació d’hotel o un bloc d’apartaments o una gandula a vorera de mar. En algun lloc tenen les seves pertinences, però no recorden on. Els Street Angels fan la funció de parlar amb ells, i, a partir de les confuses indicacions que són capaços de balbucejar, els fan la tasca d’acompanyament. Els donen suport (físicament; vull dir, que els fan de crossa) en el seu caminar vacil·lant, els ajuden a posar ordre en els seus records intoxicats i els dediquen paraules amables en uns moments de gran vulnerabilitat. Alguns rebutgen l’ajut dels àngels de carrer i fins i tot s’hi tornen, però la majoria es deixen ajudar i, a la seva manera, ho agraeixen. Molts dels beneficiaris d’aquesta espècie d’exèrcit de salvació (sense moralina: els Street Angels són religiosos, però no fan sermons a la gent que rep la seva assistència, entre altres coses perquè segurament tampoc els recordarien) han caigut víctimes de l’incivisme i de la ingesta excessiva. Però també n’hi ha que han patit altres pèrdues: gent que ha estat apallissada, o vexada, o robada, o estafada. O abusada, o violada, aprofitant que no estaven conscients o que tenien minvades les facultats físiques i mentals. És interessant fer una visita a la web de l’entitat (streetangels.es, només en anglès) i veure com expliquen ells mateixos el com i el perquè de la seva activitat.
Vaig pensar en els Street Angels aquesta setmana, mentre contemplava els primers turistes de creuer de la temporada passejant-se pel centre de Palma. Encara feia un d’aquests dies d’hivern en plena primavera que han posat a prova la paciència de molts, amb un cel d’un color gris plom, brusquina i un vent gèlid que feia arrufar el més valent, i això (i les mascaretes, que duien posades encara que als carrers no sigui obligatori) donava als creueristes una aparença un pèl fantasmagòrica.
—Mira, ja tornen els turistes...!
Això ho diu una cambrera d’una cafeteria de la plaça de Cort, dreta al portal del seu establiment (perdó: dreta al portal de l’establiment al qual fa feina, en condicions no exactament òptimes), tot contemplant com li passa pel davant un esbart de creueristes liderats pel seu guia. El guia els condueix literalment com un pastor ho faria amb les ovelles, amb la diferència que el guia no té un ca per mossegar els garrons dels turistes que puguin perdre el pas. Com que duen les caputxes dels anoracs posades per no banyar-se amb la pluja de cama d’aranya que cau insidiosa, els turistes van encara més capficats del que seria habitual en ells. Això, però, no els impedeix –ans al contrari– concentrar l’atenció en les pantalles dels seus mòbils, aliens a les explicacions que els proporciona el guia sobre l’olivera de Cort, el banc dels vagos (o dels Sinofós), en Figuera i tota la resta. S’estimen més anar fent fotos amb el mòbil i penjar-les a Instagram, acompanyades d’emoticones amb caretes que ploren, lamentant-se del mal temps. La cambrera, en qualsevol cas, s’ha exclamat contenta en veure’ls passar, a desgrat que, òbviament, a cap se li ha passat pel cap ni la possibilitat d’entrar a consumir ni que sigui un tallat o una aigua a repartir entre quatre. La cambrera considera que el simple fet de veure’ls passar constitueix, per si mateix, un bon auguri, com algú que veu passar volant una cigonya i es pensa sincerament que és senyal del naixement d’una criatura. La cafeteria a la qual treballa (en condicions no exactament òptimes), per cert, és una franquícia d’una multinacional, i establiments com aquest en trobarem, clonats, a totes les ciutats europees (també n’hi havia a Ucraïna). El negoci, per tant, no és mallorquí i ni tan sols espanyol (amb aquesta manera emfàtica de dir-se espanyols que tenen els mallorquins que necessiten sentir que ho són, tal vegada sospitant que, a Espanya, els importa un rave el que passi o deixi de passar en aquestes illes). Tampoc ho són els possibles clients, que passen sense deixar ni un cèntim. Sí que ho és, de mallorquina, i espanyola, la cambrera il·lusionada amb el negoci i els clients que no gasten, perquè segons ella li donen (i ens donen a tots) menjar.
Recobrar la normalitat
Aviat el mal temps haurà escampat (ja ho ha fet, quan llegiu això), arribarà aviat l’estiu i els creueristes que hem pogut veure aquesta setmana desfilant com penitents de Setmana Santa es convertiran en una alegre tropa que envairà el centre de la ciutat omplint-la amb els seus residus i aturant-se a prendre un refresc a qualque local de qualque franquícia internacional. La cambrera, entusiasmada del tot, els dirà four euros i la catedral es por aquí, amb el seu fort accent de Llubí, i cridant com si fossin sords. En un altre punt de l’illa, els Street Angels de Magaluf tornaran a posar el despertador a les tres i mitja de la matinada. Ja no ens recordarem de les mascaretes i aleshores, per fi, haurem recobrat la normalitat.
