Dos germans pescadors d’Andratx: “Ja no saps a qui plorar-li”

PalmaQuan Joan i Blai Ferrando arriben un dimecres al Port d'Andratx ja duen dotze hores de jornal damunt. Els caixons van plens de peix i una furgoneta ja espera per carregar-los. La major part de les captures se'n va cap a Palma, on es vendran a la Llotja la matinada següent. Una petita part es reserva per al punt de venda de la mateixa confraria del Port d'Andratx, que obre una o dues hores cada dia.

Són armadors, duen tota la vida a la mar i en aquest moment no frissen de contar grans històries de pescadors. Frissen d'acabar, deixar-ho tot a punt i anar-se'n. “Això s'ha posat impossible”, resumeix Joan. El combustible centra bona part de la conversa. “Fa no res el pagàvem a 0,80 euros i ara ja l'he pagat a 1,41. On arribarem?”, es demana. El gasoil pesquer ronda ja els 1,40 euros el litre a les Balears, i la Federació Balear de Confraries adverteix que en algunes embarcacions representa més de la meitat de les despeses operatives directes.

L'encariment no afecta només l'armador. Els Ferrando comparteixen ingressos i despeses de l'embarcació amb els seus treballadors, un model molt implantat en el sector, de manera que quan el gasoil puja, la retallada arriba a tota la tripulació. Segons Joan, amb els preus actuals del combustible, “cadascun dels nostres pescadors, nosaltres inclosos, acaba cobrant uns 400 euros menys cada mes”.

La seva és una de les quatre barques de bou que queden al Port d'Andratx, on la confraria compta també sis embarcacions d'arts menors, una flota que no ha deixat de reduir-se en els darrers vint anys. No és que no hi hagi feina. Precisament aquesta és una de les coses que més els desespera. “És un ofici meravellós, però ara mateix no ens dona gairebé cap alegria. Es fa feina, es mou peix, es mouen doblers i, quan fas els nombres, és per partir corrents”.

Blai reafirma el que explica el seu germà i deixa clar que el problema no és l'esforç. “Nosaltres no ens fa por la feina, de fet ens agrada molt. El que passa és que tothom hem de poder viure d'això i si no canvia la situació actual, és molt mal de fer poder treure endavant una barca”.

Un preu que no decideixen ells

A la despesa que puja s'hi suma una altra dificultat: no poden decidir lliurement quant cobraran pel producte que duen a port. “Nosaltres tenim uns costos fixos i sabem el que ens costa sortir. I veim amb desesperació com puja setmana rere setmana. Però com que venem el peix a la subhasta, uns altres posen el preu”, explica Joan. “Tothom ens posa el preu de tot, dels costos i de les vendes. És mal de fer defensar-se”.

Sortir a la mar és assumir el que costa, veure com encara puja i no saber què se'n traurà. L'ingrés no es coneix fins que el peix passa per la subhasta: els caixons que avui pugen a la furgoneta no tindran preu fins a la matinada, a la Llotja de Palma. “No basta aguantar jornals forts, el mal temps a l'hivern... Després has d'esperar a veure què vol pagar cada dia el mercat pel teu peix. Això no és aguantador”.

Una protecció que no arriba

Les confraries han rebut ajudes de l'Estat i del Govern per compensar una part de l'encariment. Segons explica a l'ARA BAlears el secretari de la confraria del Port d'Andratx, Miquel Alemany, l'ajuda estatal pot haver suposat entre 2.000 i 2.500 euros per barca. La Conselleria va obrir una convocatòria de 750.000 euros, però compensa l'activitat entre el 9 de març i el 14 de juny, és a dir, abans de la darrera pujada. El preu ha tornat a pujar amb força després de l'estiu i els pescadors temen quedar novament per darrere de l'escalada.

El que reclamen els Ferrando és un sistema de protecció que no els deixi tan exposats als canvis de preu que provoquen els conflictes internacionals. Ho demanen amb el cansament de qui acumula jornals de més de 12 hores i a damunt ha de fer front a increments sobtats dels costos . “Ho estam aguantant tot així com podem, però ja no sabem ni a qui protestar. Abans muntaves una mica de mobilització i semblava que servia per alguna cosa, t'escoltaven, tenies la sensació que els importaves. Ara, entre Europa, l'Estat, les comunitats, tot és un conjunt de filtres i burocràcia i és que ja no saps ni a qui plorar-li”, sentencia Joan.