Un ‘reel’ a peu per Palma: història i gastronomia pel que vulguis pagar

PalmaA la plaça d’Espanya de Palma, el guia alça la mà en la mateixa posició que la de Jaume I damunt el cavall. Amb el gest, reclama l’atenció dels turistes, que han reservat un tour gratuït per conèixer el centre de la ciutat. Hi ha majoria de parelles de mitjana edat, en situació de pre-Imserso. Han triat una opció intermèdia i econòmica –en realitat, al final del recorregut es paga la voluntat– per a qui no vol caminar llegint una guia, seguint Google Maps, ni deambular entre franquícies i monuments sense saber ni on fotografiar-se.

El cicerone del grup es presenta amb un toc d’humor. Adverteix que s’ho inventarà tot i ha de dir-se “amén, amén”. El gel està trencat entre gent de Madrid, Granada, Bilbao, Logronyo, Múrcia i fins i tot del Brasil. A les files del seu exèrcit de viatgers té un soldat de la terra, un mallorquí infiltrat per descobrir com s’explica Palma als forans.

El recorregut es dividirà entre apunts d’arquitectura, gastronomia i història. “La història és el que més se li ennuega a la gent”, confessa, abans de començar pel principi dels temps: els foners. “Nins que només menjaven si eren capaços d’enderrocar el menjar que les seves mares penjaven dels arbres”, assegura. Guerrers entrenats amb la motivació d’omplir la panxa. El 123 aC, els romans varen creure que la conquesta de Mallorca “seria un passeig”. Però els foners, ja fets homes, “els varen rebre a pedrades, capaços d’enfonsar-hi vaixells”. Vençuts, “els romans varen tornar amb la flota folrada de pells per resistir-ne els atacs”. En aquest punt, toca enquesta als turistes: “Varen guanyar els millors tiradors o el millor exèrcit del món?”. Hi ha divisió d’opinions i la resposta del guia és que va haver-hi “un empat tècnic”.

La següent dotzena de segles es resol amb l’enumeració de vàndals, bizantins i musulmans per arribar al senyor de la mà alçada. El de l’estàtua.

D’aquí, el grup baixa fins al carrer de Sant Miquel per explicar que Jaume I, “després d’entrar per la porta de la Conquesta el 31 de desembre del 1229, va haver de repartir el botí”. Entre d’altres, amb l’Església, perquè “els templers no lluitaven gratis”.

La lliçó d’arquitectura arriba amb l’anunci d’una casa senyorial mallorquina. I un dels turistes demana a la seva dona: “Què serà? Un comerç? Un Zara?”. Des de la porta es veuen cambrers engalanats. El turista curiós no s’ha equivocat gaire. L’exemple arquitectònic és la cafeteria Cappuccino. “A la primera planta, la noble, hi vivien els senyors. A la segona, el servei; i la marca característica d’aquests edificis és la volada de fusta”, explica el guia, abans d’afegir que moltes d’aquestes cases s’han convertit en hotels cinc estrelles.

A l’alçada de Sant Miquel amb el mercat de l’Olivar de fons, arriba el torn dels apunts gastronòmics. En una tauleta el guia va mostrant fotos (per aquest ordre) de sobrassada, tumbet, frit mariner, arròs brut i variat. De tots, n’enumera els ingredients. Tenia raó quan deia que la història interessa menys que el menjar als turistes. Recomana fins i tot cellers on tastar els plats. “Perquè no acabeu en un lloc de guiris”, afegeix. I el detall, li ho agraeixen perquè ningú sembla interessat a compartir espai amb turistes, encara que tothom ho sigui. Espòiler: alguns dels restaurants recomanats tenen ja més forans que locals.

Amb només girar el cos, el grup està davant l’església de Sant Miquel, que conserva la talla d’una verge “de més de 800 anys”. “La va dur Jaume I. De camí a Mallorca, li agafa una tempesta i, creient que morirà, s’encomana a la verge de la Mare de Déu, i li promet que, si tots hi arriben sans i estalvis, hi construirà el monument més bonic”, relata. “Quin és?”, demana. Mentrestant, darrere, una hippy –de les que segurament ja ho eren als anys 70– escomet amb passió rítmica una versió en viu del Nothing’s gonna change my love for you.

La plaça Major es presenta amb una nova endevinalla. Quines tres característiques té? “Un, dos, tres, respongui una altra vegada”, anima, en referència al concurs de concursos. “Les finestres mallorquines”, suggereixen en referència a les persianes. Les altres dues són, de nou, la volada, i que les cortines pengin sobre el balcó. “Sota els nostres peus, aquí, hi va haver una masmorra, una sala de tortura i una presó”, aclareix mentre alguns xafardegen en el mòbil els cellers recomanats. A poques passes, torn per al modernisme, amb una mirada a Can Forteza Rey i referències a “la inspiració gaudiniana” amb el trencadís com a exemple. Qualsevol misticisme entorn de Can Corbella s’esfuma quan aclareix que “va ser una drogueria tota la vida”. A Cort, s’escolten comparacions entre l’olivera de la plaça i les dels pobles, ciutats i horts dels turistes. “La de ca meva no és tan gran”, sentencia un d’ells. “No és mil·lenària. Té uns set segles”, aclareix el guia.

Caragol i sargantana

A la façana de l’Ajuntament, el repte és trobar-hi un caragol i una sargantana, “els malnoms dels arquitectes a qui no varen permetre signar amb el nom”. I tothom agusa la vista per localitzar els animals de pedra. Llest. Sense perdre un minut, rumb a Sant Francesc, “l’església dels cavallers”, la de l’estàtua de fra Juníper, nascut “a Petra de Mallorca, no de Jordània”. Dins, es pot veure la de Ramon Llull. “Algú sap qui és?”, demana el guia. Silenci absolut. Temps dolents per a la mística i la filosofia. “Com ha dit que es deia el restaurant?”, demana un dels alumnes a la seva dona. Temps dolents també per a la història i l’arquitectura en els tours gratuïts. No per a la gastronomia. L’interès creix quan al barri jueu, als carrers que Carme Riera va reviure per a Dins el darrer blau, la següent parada requereix la tauleta. I allà hi surten les fotos d’una empanada, un cocarroi “d’origen musulmà” i de la coca de trempó. Ni rastre de l’ensaïmada, la gran derrotada del recorregut. I dels tòpics.

Des de la muralla, el “tot això era camp”, es converteix en “tot això era mar” per parlar, precisament, de la Catedral de la Mar; la de la rosassa “més gran del món, juntament amb la de Notre-Dame”. “Té més de cent metres quadrats, més que el meu pis”, aclareix el guia, amb una comparació pertinent per il·lustrar la grandesa de l’obra. Hi ha lloc fins i tot per citar la capella de Barceló. “O l’estimes o l’odies”, resumeix el cicerone. “La Catedral es va donar per acabada i mai es va finalitzar”, prossegueix assenyalant columnes sense pinacles i abans de tornar a les imatges de la Mare de Déu. “N’hi ha una a cada porta. Jaume I va complir amb la seva promesa i tot està dedicat a ella”, afegeix sobre un temporal molt fructífer arquitectònicament.

Un parell d’apunts sobre l’Almudaina i Bellver liquiden una hora i mitja de passejada, abans que arribi una nova pregunta del guia: “Quina és la paraula que més ens agrada als espanyols?”. “Gratis”, respon, veloç, una dona, com a introducció dels trucs per visitar monuments sense pagar, aprofitant els horaris d’una missa o els dies de portes obertes. Arriba el moment de pagar. La mitjana no supera els deu euros per persona. El preu per passejar acompanyat en un tour exprés, picadet, a ritme de reel. Història, arquitectura i gastronomia de Palma com a vídeos que passes amb el dit en el mòbil. Pel que costen dos gelats –d’una bolla– al centre històric.