GastrònomAmb les darreres pluges s’ha acabat el temps de les figues de cristià, però encara podem recollir figues de moro. A la nostra illa, a més de menjar-nos-les com a fruita, s’utilitzen principalment per elaborar arrop, que ens servirà per mullar els bunyols del dia de Tots Sants.
La figuera de moro, malgrat el seu nom, que ens remet a un origen nord-africà, ens va arribar de Sud-amèrica i va arrelar fort a les nostres illes i també a la Mediterrània, tot formant part del nostre paisatge, com si d’un endemisme ben nostre es tractés.
Als llocs (possessions) de l’illa de Menorca no solia mancar una tanca sembrada de figueres de moro, i gairebé sempre a prop de les cases, on hi pasturaven les gallines, els galls d’indi i demés aviram, que cuidaven i engreixaven les madones. Com hem dit, l’ús a la nostra cuina era per fer l’arrop, però, a la pagesia, les figues de moro es capolaven i es mesclaven amb xerigot i segó per alimentar els porcs, costum que avui encara mantenen molts pagesos.
El clergue alemany C.F.H. Lindemann, capellà de la guarnició a Lüneburg i autor del llibre ‘Descripció geogràfica i estadística de l’illa de Menorca’, editat per la llibreria de Weygand a Leipzig el 1786, ens parla de les figues de pala o figues de moro, com les anomenem els menorquins. Segons ens relata al seu llibre o diari dedicat al príncep Eduard de la Gran Bretanya, “les figueres de moro creixen en grans quantitats sobre el sòl rocós, al costat de quasi totes les parets seques. La pell és molt espinosa i s’ha de treure amb molta cura. La polpa d’aquesta fruita és molt dolça, però té moltes llavors”.
Lindemann ens descobreix a la seva obra una de les menges dels menorquins a finals del segle XVIII relacionada amb aquesta fruita, una menja de les classes més humils i que descriu de la següent manera: “Un plat menorquí consisteix quasi exclusivament en aquesta fruita (la figa de moro), un poc d’all i pa fi de blat. Quan tenen l’ocasió d’acompanyar aquest plat amb un poc de peix fregit en oli i alguns caragols i mol·luscs de mar, se senten com a reis”. D’aquesta manera tenim una mostra més que la dieta dels menorquins al segle XVIII es basava principalment en l’ús de pa, fruites i verdures, i peix. De carn se’n consumia ben poca. També en el seu llibre fa una referència a allò que seria el berenar d’un pagès o menestral, que bàsicament consistia en una llesca de pa, que acompanyava amb un brot de raïm o bé amb un grapat de panses.
Continuant amb les figues de moro, Lindeamm acaba dient: “Hom afirma que les figues de moro són molt sanes, per bé que a mi em resulten desagradablement dolces”.
Es veu que el capellà alemany no era massa del paladar dels menorquins, pel fet que li van agradar poc les tomàtigues i les albergínies, que, per cert, va descobrir per primer cop a la nostra illa i que no havia provat abans. “Hem trobat dos tipus de fruita que ens eren totalment desconegudes, però que ens han agradat. Són les albergínies (es pronuncia “obergínies”) i les pomes d’Amour (tomàtigues). Aquestes darreres, els menorquins de tant en tant se les mengen amb sopa, arruïnant-la, d’aquesta manera, segons el paladar alemany. La fruita és vermella i fa la impressió que s’assembla, en alguna cosa, al pebre vermell”. Potser el que va provar Lindemann va ser un oliagua amb tomàtigues, un plat relativament nou a la gastronomia menorquina, pel fet que no és fins al segle XVII quan es comença a consumir la tomàtiga a les illes. Tal vegada aquí tenim la primera constància escrita del que és un plat d’oliagua.
Tornem, però, per acabar aquest article, a les figues de moro, que tenen un estri especial per poder ser collides: aquelles estenalles amb dues mitges esferes obertes, que a poc a poc també estan desapareixent de les cases de lloc i que han passat a ser un element de decoració rural.
A Menorca, desgraciadament, no es fa gelat de figa de moro, que, per mi, és un dels millors que hi ha. Així, quan n’és el temps, no perd l’ocasió de tastar-lo quan vinc a la Balear major. Menjar una figa de moro ben freda, gelada, i sense els molestos pinyols.
També ens diuen que és una fruita molt astringent i que fa tap, i que, per tant, s’ha d’anar alerta per no empatxar-se’n. Tallar-les sense clavar-se pues també és tot un art. Puc recordar com es feia, sobre una capsa de cartó, amb destresa, amb un ganivet ben esmolat, llevant-ne la pell com si fos una cuirassa. I al mig quedava la part bona, això sí, amb pinyols, que són els que fan tap i resulten poc digestius.
Records d’infantesa, de les anades al lloc de sa Muntanya Vella dels Saura, amb en Biel i en Borja; i d’amagar-nos, anant alerta amb les pues dins el figueral; i al fosquet, a menjar-hi pa amb formatge, rem i figues de moro, ben fresques i pelades davall la porxada.
Arrop de figues de moro
INGREDIENTS
Per cada quilo de figues de moro pelades, mig litre d’aigua mineral o de cisterna
Primer de tot pelarem les figues de moro, anant alerta amb les pues, i les posarem dins d’una olla de ferro. Hi afegirem l’aigua i les bullirem de mitja hora a tres quarts a foc moderat. Deixarem que es refredin un poc i després, amb un pedaç fogasser, les col·larem per tal d’evitar les pepides i n’omplirem els pots de vidreLes taparem hermèticament i les farem bullir uns 15 minuts al bany Maria. A continuació, les girarem i després les guardarem al rebost. Nota: Aquest arrop s’empra per sucar-hi els bunyols de Tots Sants i per elaborar el carabassat.