Una feina en extinció: “Dic 50 vegades ‘bon dia’”

PalmaQuan un veí o algun client dels negocis de l’entresol entra en el número 20 de Jaume III, Antonio Maqueda s’aixeca de la cadira i recolza les mans en el taulell que el distingeix com a porter. El “bon dia” surt automàtic. Un darrere l’altre. Són gairebé les 12 del migdia i ja ha acabat la seva rutina de neteja. I ha revisat les tasques que completa des de l’1 de juny de 1990. Recita la data com un mantra. Tenia 33 anys. La seva primera dona treballava en un dels àtics “cuidant una senyora”. Ell, en la construcció. El lloc de porter va quedar lliure i aquí continua, darrere el petit taulell, al costat d’un ascensor antiquíssim, platejat, i entre les parets de marbre que dona llustre amb les seves mans des de fa tres dècades i mitja. “Hi guanyava 50.000 pessetes”, recorda. Avui, està a punt de jubilar-se amb un sou de 1.300 euros més algun extra pactat o que va sorgint.

Quan Antonio es converteixi en pensionista, és possible que el seu taulell passi a formar part del mausoleu de racons reservats per a porters de les finques de la zona noble de Palma. La professió de porter s’extingeix i va quedant com un reducte entre els qui no volen renunciar a un servei de tota la vida. O troba noves fórmules, com l’externalització a través d’empreses que contracten personal per a tasques variades, que inclouen també la jardineria. El declivi va començar amb l’arribada del gas de ciutat. Abans, el manteniment de la caldera comunitària era imprescindible. “Era de gasoil i s’havia de vigilar la caldera i els cremadors, que tot funcionàs correctament amb els seus 5.000 litres de combustible. Ara, està prohibit”, explica.

Cacatues i un gira-sol

Malgrat els canvis, Antonio és encara dels porters de sempre, dels que viuen a l’edifici. Es va instal·lar des del primer dia a l’àtic, un pis de dues habitacions on guarda també les eines de treball. A la terrassa, té parelles de cacatues i altres ocells de colors, unes tomatigueres incipients i un gira-sol. “Aquí, sota el meu tendal, quan acaba la jornada, trec una cerveseta i estic diví”, confessa. Això quan ha fet la seva jornada partida, que inclou la neteja, baixar el fems, treballs de manteniment i, “els horabaixes, vigilar”. A 68 anys, aquest és el darrer de la seva vida laboral. La jubilació implica abandonar aquest pis on conrea les seves tomàtigues i on va criar el seu únic fill.

Va néixer a Granada, però es va criar en un poble de Jaén. A vuit anys ja havia arribat a Mallorca i a 13 treballava de botons en un hotel. Quaranta-cinc anys cotitzats li donaran per a una pensió de tot just 1.100 euros, insuficient per fer front a un lloguer en un mercat desbocat. “Em veig obligat a anar-me’n”, sentencia. Tornarà al poble de Jaén, on “per 500 euros pots tenir un pis de 130 metres quadrats”. “D’aquesta manera, puc viure mitjanament bé. Vens aquí a treballar des de molt jove i te’n vas per força, perquè la pensió no t’arriba”, resumeix.

Ell serà el darrer porter de la finca i el seu pis cedit tornarà a les mans de la comunitat de propietaris, que decidirà què fer amb ell. Malgrat l’emigració forçosa, n’està agraït. “Supòs que cercaran una persona per encarregar-se de la neteja i pus més. El treball és còmode i la gent, molt bona. Ningú es fica amb mi. Jo tenc les claus de tots els pisos”, afegeix com a prova de la confiança dels veïns. Els ha vist casar-se, divorciar-se, tenir fills i també morir. “He vist créixer nins que avui són homes. A alguns els comprava el pa el dematí, els treia perquè agafassin l’autobús escolar i els recollia quan tornaven. He tractat amb persones molt bones que m’han fet plorar d’emoció, que m’han fet sentir com un fill. Sempre recordaré l’arquitecte que va fer la finca, Bartolomé Ruiz. Ni el meu pare m’ha tractat així”, confessa. Per Nadal ha rebut paneres, cuixots i propines.

Excepte els caps de setmana, vacances i festius, ell reparteix els diaris, frega, grana i neteja uns vidres que es mostren lluents. “Som perfeccionista i multiús. Faig net sobre net, perquè, si no, de vegades m’avorresc”, assegura. Els divendres, a partir de les cinc, quan les oficines i els bufets d’advocats de l’entresol tanquen, fa l’escala de dalt a baix. “També l’he pintada sencera”, diu assenyalant-la. “En realitat no sé com serà la meva vida quan me’n vagi de Palma”, conclou.

Un taxista reconvertit

A Juanjo López també li varen oferir viure a l’àtic de l’edifici del passeig de Mallorca on treballa com a porter des de la pandèmia. Però ca seva està a només uns minuts caminant i va rebutjar traslladar-s’hi. Va saber que el seu predecessor es jubilava i es va presentar a l’entrevista. Va deixar la feina de taxista i, a 53 anys, s’encarrega del manteniment de la finca, o com ell resumeix: “La meva funció és que els veïns estiguin còmodes i no tinguin maldecaps”. Avui ha desembussat un rentaplats. Un altre dia ajuda a pujar la compra a algú que el necessita. O canvia una bombeta. Ja ho té tot net i en el seu racó, sobre la taula l’espera Tan poca vida, la novel·la de Hanya Yanahijara. N’ha acabada una de Ruiz Zafón que no li ha agradat, però els horabaixes tranquils li han donat per llegir El Quixot i El comte de Montecristo, entre d’altres. “El 2023 em vaig llegir 33 llibres”, confessa. “Jo creia que era una feina insubstancial, però has de fer moltes coses. Has d’estar pendent de tot. És molt estrany el dia que no faig alguna cosa per a algú. Aquí, per exemple, no hi entra un pintor. Ho faig jo. És gent encantadora, molt amable. Mai no he tingut cap conflicte ni percep que existeixi una jerarquia social, tot i que tampoc traspàs segons quines línies de confiança. Intent que tinguin tranquil·litat”, explica.

Quan Juanjo va acceptar la feina, sabia que havia de treure el fems també el cap de setmana, en els seus dies lliures. “Si saps les normes abans de jugar, les has d’acceptar. Ho faig aprofitant quan trec a passejar el ca”, relativitza.

Camioner a Romania

Ioan Puscasiu tenia una empresa d’alimentació a la seva Romania natal i treballava com a camioner. La situació al país es va complicar i va venir a Palma seguint dos fills que ja havien emigrat. Fa feina mitja jornada com a porter en un edifici de Jaume III. Hi guanya 630 euros, però s’estalvia l’allotjament. “Vivint aquí no he de pagar res”, reconeix. S’encarrega del manteniment i la neteja i intenta no pensar en com ho farà per jubilar-se. A 61 anys, ha fet gairebé tota la vida laboral a Romania. “Aquesta no és una feina dura. A més, aquí fa calor, mentre que a Romania fa molt de fred i hi plou cada dia”, explica amb un somriure que s’esfuma quan es refereix “als problemes socials i als polítics horribles” del seu país.

"És com en les pel·lícules d'Almodóvar!"

Salvador també té 61 anys i convida a veure el petit espai que l’identifica com a porter. “És com en les pel·lícules d’Almodóvar!”, diu divertit. L’estructura de l’espai, congelat en el temps amb la seva cadira i una llum tènue, delata que aquí s’hi han assegut d’altres durant dècades abans que ell. “Recull paquets, diaris, correspondència i m’avorresc una mica. Dic ‘bon dia’ 50 vegades”, afegeix. Poca activitat per a algú acostumat a tractar amb el públic pels seus anys de comercial. “L’experiència és un grau i sé com tractar qualsevol. A més, som com els metges i els advocats. El que em conten queda entre aquesta persona i jo. Cal ser discret. És un plus”, continua quan ja té cobertes totes les tasques del seu llistat. “El sou em basta per sobreviure. A més, no crec en la jubilació. T’oxida. Què has de fer? Donar menjar als coloms? I la pensió per a què et dona?”, reflexiona mentre diu, de nou, un altre “bon dia”.