Estimats amics blancs heterosexuals

Palma‘Tant de bo tenir la seguretat d’un home blanc heterosexual’ és una frase que hem adoptat al meu grup, i que deim més sovint del que ens agradaria. Som majoritàriament gais and girls i no en tenim moltíssims, d’amics homes blancs heterosexuals. Potser per això, perquè no hi estam avesats, sabem distingir-ne ràpidament l’excés de seguretat d’alguns. Són gestos amb els quals demostren que el món els estima incondicionalment, que sempre cauen dempeus, que no han de demanar permís ni perdó, que no s’han de qüestionar res. És un fer les coses sense haver-hi donat ni mitja volta al cap, un consell que donen per fet que necessites, un comentari o una frase inacabada amb la qual esperen que facis l’esforç per entendre’ls, en lloc de fer-lo ells per explicar-se. És una sensació d’impunitat i immunitat que fa por. És una gosadia, en resum. I els estim igual, però, perquè són els meus amics.

Ja fa estona de la primera vegada que li vaig dir al meu al·lot que estava farta de fer pedagogia als homes i que ja no feia comptes fer-ne més. No estava pensant en els meus estimats tres o quatre amics blancs heterosexuals (ni molt manco, en mon pare), estava pensant en els que no pensen renunciar mai al privilegi de la ignorància. Al principi, crec que no s’ho va prendre bé: li sonava a derrota, a imprudència i irresponsabilitat. Em deia que no arribaríem enlloc amb aquesta actitud, que no podia ser que donàssim per perduda aquella part de la població. I jo li vaig contestar que no la donava per perduda, aquesta població –la que es pot permetre el luxe d’assemblar-se més a Julio Iglesias que a Borja Iglesias–, sinó que la deixava en les seves mans.

No és que no vulgui fer més pedagogia, és que no vull fer la feina que hauria d’estar fent un home. Ha arribat el moment que us enfronteu als vostres col·legues, amics blancs heterosexuals. És una qüestió de redistribució de la feina, de ser justes i d’alliberar-nos a nosaltres, perquè ens puguem centrar en el que és veritablement important: aturar els vostres cops. Perquè som nosaltres les que ens feim càrrec dels vostres cadàvers; les que recollim del terra les restes de les nostres amigues, mares, cosines, germanes, en un missatge d’àudio o en una copa de Pornstar Martini; les que repetim “no, amore, el problema no és que tu siguis virgo i ell, escorpí”; les que reconstruïm de zero la personalitat d’aquella dona perquè ens la vàrem aprendre de memòria per si de cas, per si arribava aquest moment. Nosaltres ens encarregarem dels primers auxilis. Vosaltres intentau que res d’això torni a passar. D’acord?

Estimats amics i no tan amics blancs heterosexuals, si voleu desconstruir-vos més enllà del mullet, la tote bag i la subscripció a Filmin, hauríeu de començar per fer-vos càrrec dels vostres cadàvers i deixar de ser còmplices. És de primer de feminisme saber que per entrar-hi, hi hauràs de perdre. I si ni tan sols estau disposats a tenir una conversa incòmoda amb el vostre amic, quin preu esperàveu pagar? Això és com la seguretat social: hi guanyam tots, però té un preu. És com deixar de ser adolescent. L’únic que esperam de vosaltres és que, a poc a poc, sapigueu renunciar a les vostres comoditats i gestionar certes contradiccions.

M’agradaria que n’aprenguéssiu, que ho féssiu com quan entrau a la cuina de la vostra mare, amb cara d’“en què puc ajudar?”, i ella us demana que peleu les patates o que talleu la ceba. Que estigueu disposats a fer la feina bruta i menys vistosa, i que no tingueu manies a l’hora de girar la truita i dir-li al vostre col·lega que és un amargat, per exemple. En definitiva, que sigueu empàtics i no deixeu al vostre amic ser víctima de la seva seguretat d’home blanc heterosexual, que l’animeu a empassar-se l’orgull quan el rebutgen, que l’advertiu que és molt 2012 preocupar-se pel body count de l’al·lota amb la qual es vol colgar, que li expliqueu de què va la llei trans o que el faceu empegueir quan li demaneu quantes artistes li han sortit a l’Spotify Wrapped.

Vull que ens deixeu de trair. Perquè si nosaltres encara som les amargades és perquè vosaltres no heu deixat de ser el pare enrotllat de la relació. Nosaltres som les amargades perquè ens feis de contrapunt: sou la posició relaxada, divertida i apaivagada davant una situació que requereix una única posició. Esperau una realitat més laxa de la que és; sou de moralitat flexible, com diria Soy una pringada (Esty Quesada). I necessitam que hi poseu el cos, no només quan us tiren la copa a la discoteca, a La velada d’Ibai, a un partit de futbol o contra tot el que considerau feixisme. Perquè, de vegades, el feixisme també s’amaga dins la connivència del vostre compadratge.