Quan a una escola arriben 40 alumnes a mig curs: "Hem de decidir a qui desatendre"

BarcelonaLa Fàtima té 12 anys. Fa pocs mesos va entrar en un espai que no li era gens familiar. Una aula amb trenta desconeguts que, la majoria, són amics de tota la vida entre ells. Era lluny del que fins fa res havia estat casa seva: amb la mare i la germana van fugir d'Algèria, l'únic paisatge que la nena havia vist des que va néixer.

El primer dia d'escola el seu professor va centrar gran part de l'atenció en ella. Li va fer preguntes i va intentar connectar-hi. Malgrat la bona intenció del docent, la Fàtima no va entendre absolutament res del que li deia. De fet, tampoc ho entén ara. Qui explica la seva història a l'ARA és la seva germana Wassila, i ho fa en anglès, des de l'Escola Salesians Rocafort de Barcelona.

Docents, directors i orientadors descriuen que els motius per arribar a l'escola quan el curs ja ha començat –el que es coneix com a matrícula viva– són gairebé infinits i es repeteixen als centres d'arreu del país. Des d'una simple mudança a una separació dels pares, un canvi de barri per desnonament o, en molts casos, una fugida del país que era casa seva per intentar trobar un futur millor.

Sigui quina sigui la casuística, la motxilla emocional de l'alumne que arriba està plena i, a vegades, aprendre matemàtiques o literatura és el menys urgent. Més encara tenint en compte que només durant aquest curs escolar han arribat a les escoles catalanes gairebé 75.000 alumnes a través de la matrícula viva. Són més de 400 alumnes nous cada dia.

Tot i que el departament d'Educació no ha aclarit encara quants d'aquests infants i adolescents són nouvinguts i quants han canviat de centre a Catalunya, les escoles amb què s'ha posat en contacte l'ARA asseguren que la majoria pertanyen a famílies que han emigrat i que molts viuen en condicions de vulnerabilitat.

Alumnes que arriben d'un dia a l'altre

"És molt dur dir-ho així, però hem arribat a un punt que hem de decidir a qui desatendre", lamenta impotent Jordi Barberan, director de l'Escola Salesians Rocafort de l'Eixample de Barcelona. Explica que hi ha hagut etapes en què en només quinze dies els han arribat una dotzena d'alumnes nous. S'han trobat amb casos molt durs: alumnes que venien a classe després d'haver passat la nit dormint amb la família en una tenda al carrer, o adolescents que no se sabia quants anys tenien i que, per tant, estaven escolaritzats en un curs que potser no els pertocava. "És cert que calen professors, però més que docents necessitem treballadors socials i psicòlegs, algú que els pugui acompanyar", demana Barberan.

També ho demana la coordinadora pedagògica de l'Institut Enric Borràs de Badalona, Anna Pascual. "Durant la primera meitat del curs hem rebut un o dos alumnes nous cada setmana. Ho gestionem com podem i els ubiquem a la classe del seu nivell on menys alumnes hi ha, però aquesta gestió fa que només puguem seguir un criteri numèric, no pedagògic". A més, tant ella com diversos directors d'escola subratllen que els avisen "d'un dia a l'altre" que els arribaran nous alumnes i que això encara fa més complicada la rebuda.

"Cada cop que arriben cal modificar totes les planificacions establertes perquè s'ha de fer una primera acollida amb la família per recollir informació de l'alumne i després fer-li un acompanyament", adverteix l'orientadora de l'Institut Lluís Domènech i Montaner de Barcelona, Marta Noguera. Aquest curs els han arribat 40 alumnes nous, nou dels quals en les últimes dues setmanes.

Aquest acompanyament és el que han necessitat la Fàtima i la seva família. La seva mare, que prefereix no dir el seu nom, explica fent servir el traductor del mòbil –encara no sap català, castellà ni anglès– el periple viscut fins a arribar a l'escola de l'Eixample. "Vam viure molta violència al nostre país i jo no vull que la meva família creixi amb la mateixa injustícia en què em vaig criar jo. Per això vaig fugir amb les meves filles", recorda. Detalla que va arribar aquí amb prou diners per comprar una casa, però la que li van vendre era il·legal i la policia les "va fer fora".

Ara, ella i les dues filles viuen en un hostal "respectable" que els ha proporcionat el Servei d'Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER). El dia a dia de la Fàtima i la Wassila, doncs, consisteix en anar de l'hostal a l'escola i de l'escola a l'hostal. La seva adaptació ha estat molt desigual. "La gran s'integra més fàcilment perquè és sociable i parla anglès, però la petita [la Fàtima] és més tímida i és molt difícil", explica la mare. De fet, tot i que és present en la conversa, l'adolescent no ha dit ni una paraula.

Aules d'acollida massificades

En tots aquests casos l'ideal és que l'alumne que acaba d'arribar passi dos o tres cursos tenint el reforç de l'aula d'acollida, però els centres demanen ajuda perquè els falten mans per poder oferir aquest recurs amb condicions. "Per ràtio, en una aula normal de primària hauríem de tenir 22 alumnes. Nosaltres a l'aula d'acollida en tenim 29", critica Olga Garrido, directora de l'Escola Antoni Gaudí de Santa Coloma de Gramenet. A més, alerta que l'aula d'acollida només està disponible a partir de 3r de primària. "Ens venen nens a infantil que no entenen la llengua, no parlen, no connecten... Això és impossible de gestionar en una aula ordinària on hi ha altres infants que també tenen necessitats especials o que simplement necessiten la nostra atenció", lamenta.

Ara bé, la situació es complica encara més quan els nous alumnes arriben al tercer trimestre o en l'últim curs d'una etapa educativa, com li ha passat a la Wassila. "Pots imaginar què fa un alumne que arriba a finals de curs a una aula on no entén el català ni coneix a ningú. Tot plegat els deixa en una situació molt complicada per poder accedir a l'aprenentatge i per poder-se seguir desenvolupant tant socialment com emocionalment", lamenta Noguera.

"A mi m'encanta el català, però encara no el domino com per poder-lo parlar i sentir-me segura –reconeix l'adolescent–. El parlo una mica a l'escola amb els companys, però és esgotador estar tot el dia intentant fer-me entendre en una llengua que no conec", insisteix en anglès. Però afegeix: "Quan en sàpiga prou podré entendre la gent al carrer i crec que podré ser feliç aquí".

"La primera paraula que vaig aprendre és «viure»"

Tot i les moltíssimes mancances i la impotència dels docents, també hi ha casos que donen sentit a la feinada. La Heydi i l'Allen en són un exemple. Ell fa dos mesos que va arribar als Salesians de Rocafort i ella un mes i mig. Tots dos fan 1r d'ESO i s'han fet amics a l'aula d'acollida. "Els primers dies la veritat és que em vaig sentir aclaparada, perquè no entenia res, no sabia on havia d'anar i pensava molt en la meva família", reconeix la Heydi, en castellà i amb alguna paraula puntual en català.

La noia explica que abans de venir des del Perú la seva mare li va dir que aquí es parlava català i el va començar a estudiar. "El que passa és que no és el mateix estudiar-lo allà que parlar-lo aquí. A l'aula d'acollida l'entenc força, però quan fem classe normal, si la Carme [la professora] està lluny em costa saber què diu", relata. La Heydi afegeix: "Ens ensenyen molts verbs i paraules, però la primera que vaig aprendre és viure".

El cas de l'Allen és una mica diferent. Va venir amb la família des del Paraguai, aparentment de vacances. "Quan vam arribar aquí em van dir que ens hi quedàvem a viure i que era el millor per a mi –recorda amb un somriure–. El primer dia va ser difícil perquè tot era nou i jo no sabia que parlaven en català, però no passa res perquè s'assembla al castellà. Estic aprenent ràpidament, potser massa ràpid i tot", defensa. Ara ell va als Salesians, però al seu germà li ha "tocat" un altre centre. "El trobo a faltar perquè sempre anàvem junts i és una mica complicat per a la meva mare portar-nos a llocs diferents des de Badal".

"M'ho passo bé, m'han ensenyat a presentar-me, però també hem pogut tastar els bunyols i hem après trossos de Mar i cel –respon ell quan se li pregunta per l'aula d'acollida–. També ens van ensenyar aquell ball d'aquí que tothom s'agafa les mans i fan un cercle", explica. El que més ha impactat la Heydi des que va arribar ha estat la diada de Sant Jordi: "Al meu país no es fa, però veig que aquí és una tradició per a tothom i m'agrada".

L'Allen vol estudiar enginyeria i ciència. "M'agradaria arribar a la NASA, encara que sigui impossible", reconeix. La Heydi té clar que vol ser jutge. "Sé que primer m'he de treure la carrera i m'han dit que després s'han de fer oposicions. També si tingués temps voldria ser veterinària", detalla. I la Wassila també ho té clar: "Des de petita tenia el somni de ser enginyera i ara tinc clar que vull fer tecnologia i física".