El dret a les coses belles

PalmaAra que encet l’estiu i les hores em venen lentes, m’ha arribat a les mans el llibre El derecho a las cosas bellas, de Juan Evaristo Valls Boix. Un llibre que comença vindicant Emma Goldman i les seves ganes de ballar. Goldman defensava l’amor lliure i les pistes de ball, un anarquisme rebel. Els moviments feministes se’n fan ressò: “si no puc ballar, no és la meva revolució”. Emma Goldman entén l’anarquisme com un dret estrany, el dret de qualsevol a les coses belles i radiants. Un dret que ens alliberi dels pesos metafísics i ens permeti la lleugeresa de l’ésser.

D’aquest fil estira Juan Evaristo i, amb lucidesa, ens regala un manifest alegre que reclama la mandra, la vida baldera, la ciutat gratuïta, la literatura, la filosofia, les universitats com a llocs del saber inútil. Ens regala un elogi de les hores lentes, de la pausa on poden néixer les coses belles. Ens convida al fet que la nostra existència sigui una pista de ball, un espai en blanc des d’on inventar una forma d’estar en el món, “com un ball improvisat que duri molt de temps”. La bellesa és tan important com la llibertat. Perquè ser lliures no va només d’ètica i política, sinó també de sexualitat i d’estètica.

I què són idò les coses belles? No són un luxe, són necessàries. La vida sense bellesa seria insuportable. Darrere les coses belles s’hi amaga l’anhel d’una vida bona, d’un desig postcapitalista que escapi de l’ambició i el goig obligatoris. Un desig que no estigui segrestat per la por a perdre’ns alguna cosa. No es tracta d’allargar els preparatius d’una festa sempre posposada, però tampoc d’assistir a la festa obligatòria del neoliberalisme.

Juan Evaristo traça una constel·lació de noms que des de l’Antiga Grècia fins als nostres dies posen el focus en la vita activa. Aristòtil, Arendt, Goldman, comparteixen la vindicació de les coses belles, les que no són necessàries ni útils, les coses lentíssimes que ens fan humans. El diagnòstic d’Arendt és conegut: les qüestions econòmiques, regides per la utilitat i l’eficiència, han menjat el terreny de la vita activa, dedicam el temps a treballar, negociar, repetir protocols tristos. És l’imperi esgotador del càlcul d’interessos, la sobirania de la racionalitat instrumental. El pensament i l’acció, el començament de quelcom nou, la vida inútil i bella, estan molt lluny d’aquest cementeri gris.

Igualtat, llibertat i justícia

La devoció per la bellesa, el gust per habitar el món, són indissociables de la igualtat, la llibertat i la justícia. Hem de destronar el progrés i la competitivitat per deixar florir l’anarquia del descans i de la mandra. Ara bé, per encaminar-nos a n’aquest horitzó salvatge, de l’hamaca que es balanceja durant hores enmig d’un pinar, amb la mar de fons, sense produir res, ni tan sols les imatges que omplirien les xarxes socials, primer hem de fer una mudança ontològica. Hem de buidar l’existència de tot allò que no li pertany, de tot allò que bloqueja l’atenció cap a la pregunta essencial: com habitar el món?

El dret a les coses belles passa per alliberar la vida dels valors capitalistes. No és una quimera, ens diu Juan Evaristo, és una manera de limitar el govern neoliberal de les nostres vides, un límit que ens permeti respirar i ens doni el temps per a ser. Haurem de construir les condicions materials per viure gustosament, lligats amb els altres a través de vincles valuosos que facin lloc a les diferències. Preservar un espai per a nosaltres que no estigui contaminat de les lògiques capitalistes (eficàcia, mèrits, productivitat). Desfer-nos de la tirania del rendiment i fer lloc a la cura, a la pausa, amollar, deixar de fer.

L’única forma d’estimar-nos de veritat, “cursi i divina”, passa pel temps regalat, pel no-res dels diumenges, els sopars davant la mar, les matinades sense rellotges, les finestres obertes i els llençols humits, els horabaixes de sol llegint El derecho a las cosas bellas.

L’única manera de “viure” passa per defensar el dret a les coses belles, per a tots els cossos d’aquest món malferit.