Domingo Catalán: "Córrer m’ho ha donat tot: no em canviaria ni per un Messi"
Atleta popular, va guanyar dos campionats del món de 100 km a finals dels anys vuitanta, en una època en què córrer no era una moda sinó gairebé una excentricitat. També va obrir una botiga d’atletisme, mítica per a molts 'runners' de Barcelona, que ara acaba de traspassar.
No presumeix de victòries ni de marques, però sí d’haver fet una legió d’amics gràcies al que ara anomenem running i que en la seva època de joventut era, simplement, córrer. La seva botiga a la carretera de la Bordeta, inaugurada el 1984, va ser una de les primeres de Barcelona especialitzades en esports, i també va fundar un club d’atletisme que porta el seu nom. Des que es va jubilar, al mes de febrer, viu al seu poble natal, Novales (Osca), on continua corrent tot i que els genolls no l’acompanyen i els metges l’hi tenen pràcticament prohibit per l’artrosi.
D’on ve aquesta passió per córrer?
Doncs vaig començar a entrenar-me molt tard, als 16 anys. Un home que passava sovint per l’empresa on treballava i que havia sigut atleta -José Fontseré- em va veure, li va semblar que tenia fusta de corredor i em va fer una prova: dues voltes a una illa de cases de l’Eixample, amb sabates i tot. Ho devia fer bé perquè em va enviar recomanat al Barça. Ja li vaig dir: “Córrer no m’agrada gaire... però aguanto molt, perquè als nou anys era pastor i anava tot el dia amunt i avall darrere les ovelles”.
Pastor?
Sí, a Novales. Allà hi tenia una mestra republicana, que havia sigut dona d’un maqui, que sempre m’engrescava a deixar el poble perquè veia que m’agradava llegir i estudiar. Jo sempre li deia al meu pare que quan tingués 14 anys marxaria. I així va ser: l’endemà de fer els 14 vaig agafar un tren cap a Barcelona.
Tornant a l’atletisme. Com vas triar una prova tan dura com els 100 quilòmetres?
En realitat em vaig passar als 100 quilòmetres perquè a la marató, tot i haver aconseguit bons resultats, tenia uns quants rivals per davant meu a nivell estatal, i no podia aspirar a una beca, ni a anar amb la selecció... Un mes de maig em van preguntar si m’atreviria a fer curses de 100 quilòmetres i a l’octubre ja vaig guanyar la meva primera prova. La meva estratègia era fer entrenaments més forts que les mateixes curses.
Quina és les bestiesa més gran que has fet entrenant-te?
Doncs, mira, quinze dies abans d’aconseguir la meva millor marca en 100 quilòmetres, i per celebrar que ens donarien els Jocs Olímpics a Barcelona -encara no ens els havien donat, però, vaja...-, vaig venir de Tarragona a Barcelona corrent, per la carretera nacional. Ho vaig fer en menys de set hores, i perquè m’acompanyava un noi que anava més lent...
I les lesions?
He tingut de tot. Com que no era un atleta superclasse, m’havia d’entrenar moltíssim, i quan t’entrenes tant tens més probabilitats de tenir lesions. Les ruptures fibril·lars ni te les explico... Abductors, hèrnies, pubis, tres operacions de menisc... Però ja em veus, amb 68 anys i corrent.
I quan t’has d’entrenar i no et trobes bé, o fa mal temps...?
Ximpleries... La millor manera de curar-te, si estàs malalt, és anar a córrer. El millor dia per entrenar-te és quan plou, quan ningú hi vol anar... Llavors és quan t’entrenes el doble, amb més adrenalina.
El món del running ha evolucionat molt. Ara es parla de plans de nutrició, de complexos vitamínics, dels famosos gels...
Jo, quan competia, menjava molt, i molt de tot. La dieta mediterrània és el millor que hi ha; menjar tant proteïna com fibra, fruites, verdures... I els carajillos de Torres V també anaven que volaven. Al final, el més important és entrenar-te bé: si no t’has entrenat ja pots prendre tots els complexos vitamínics que vulguis... que no correràs.
Ara també hi ha el que anomenen marquitis : corredors amateurs obsessionats a millorar les seves marques. Què en penses?
Tot és respectable, però a vegades veig gent que està més pendent de coses com el GPS que d’entrenar-se bé. Jo no tenia res de tot això, anava per sensacions; tenia un circuit controlat a la carretera de la Roca de 25 quilòmetres i quan el feia al màxim i acabava bé és que ja estava ben preparat. Potser era una tàctica innocent... però em funcionava.
Comentaves abans que no eres un atleta superclasse. Per què ho dius?
Perquè les marques que tinc en 5.000 i en 10.000 metres no són gaire bones. Si hagués sigut un superclasse, haurien sigut molt millors. El que sí que tinc és un plus de constància. Això és per ser aragonès...
Avui en dia et buscarien tot d’espònsors, i sortiries a les revistes de salut i esport.
No m’he dedicat mai a l’atletisme per diners. De fet, ara continuo corrent i ningú em paga res; al contrari, m’ho prohibeixen els metges i no els faig cas. Em sento afortunat: córrer m’ho ha donat tot, no em canvio ni per un Messi, que guanya tants diners. L’únic que m’hauria agradat és ser olímpic, i guanyar una marató de Barcelona [va ser segon el 1980].
Qui ha tret més benefici econòmic de la moda del running?
Tothom. Alguns corredors estan guanyant força diners, hi ha més curses que mai, és un goig veure una marató de Barcelona amb 20.000 corredors... També les marques han guanyat, i botigues petites com la meva, tot i que molt menys, perquè amb la competència del Decathlon i de les webs hi ha poca cosa a fer.