Distorsions i complicitats: Geometrical Sardine en òrbita pròpia
Geometrical Sardine no amaguen d'on venen: psicodèlia sense pressa, guitarres que es deformen fins que troben un altre camí, línies de baix que fan de columna vertebral i una bateria que empeny, s'obre i s'enreda
PalmaGeometrical Sardine varen sortir a l’escenari amb aquella naturalitat de qui sap que el seu món és, també, un joc compartit. I aquí les imatges de Toni Cobos, l'artista visual que coneixem com a Fill Espectro, hi tenen molt a dir: no són un simple fons sinó un motor que empeny la música cap a un altre lloc. Roca ho va resumir ben clar: “Són el 50% de l'espectacle”. I sí, ho són. El directe guanya profunditat quan tot respira al mateix temps: llums, textures, sorolls i silenci.
El repertori va girar entorn del seu darrer disc, Last Night Before Extinction, amb peces com 'Camerún de la Isla', 'Tísica de Sistemes Complexos' i 'Space Encounter', entre d'altres. Geometrical Sardine no amaguen d'on venen: psicodèlia sense pressa, guitarres que es deformen fins que troben un altre camí, línies de baix que fan de columna vertebral i una bateria que empeny, s’obre i s'enreda. El seu so és molt d'ells: brut en el bon sentit, ple de capes i amb aquell punt d'imprevisibilitat que enganxa.
Una de les coses que fa més gust de veure és la seva complicitat amb el públic. Conten històries com si fossin amics asseguts a un bar: que si els laberints de les capses de cereals dels infants, que si converses surrealistes amb físics de sistemes complexos… I tu ho escoltes i penses: “Clar, d’aquí surten aquestes músiques”. El concert avança així, entre rialles, espirals visuals i un trio que gaudeix del que fa i ho contagia.