Dos desnonaments cada dia per no pagar el lloguer

PalmaUna parella amb dos fills, un dels quals té una discapacitat, havia de tornar a afrontar aquesta setmana una situació per a la qual ningú no està preparat: que els facin fora de ca seva. El desnonament, previst a Palma, va quedar suspès. Ja s’havia ajornat el juliol, quan activistes es varen concentrar davant el bloc, i ara el jutjat ha tornat a frenar el llançament. Segons Stop Desnonaments Mallorca, la nova normativa estatal aprovada pel govern de Pedro Sánchez aquesta setmana i que Vox, el PPi Junts han tomat en un debat al Congrés que passarà a la història política, ha estat un dels arguments jurídics tinguts en compte.

No n’és l’únic. En els quatre dies de vigència del conegut com a decret Maricarmen, almenys quatre desnonaments prevists a Inca i Palma han quedat ajornats. A Son Gotleu, una mare i els seus dos fills també han guanyat temps. I a Inca, una altra família continua dins un habitatge que, després d’un llarg conflicte immobiliari, va acabar en mans de la Sareb. Són només quatre expedients judicials, però resumeixen un problema que fa temps que ha deixat de ser excepcional. El desnonament vinculat al lloguer ha esdevingut un drama quotidià a les Balears, que tenen el dubtós honor d’estar al capdavant de totes les comunitats de l’Estat en el nombre d’expulsions de ciutadans dels seus habitatges per no poder fer front al pagament del lloguer.

El 2025, els jutjats varen practicar 731 llançaments derivats de procediments de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU). Més de dos cada dia. I ja representen el 85,9% de tots els llançaments de les Illes: gairebé nou de cada deu. Aquests registres són, juntament amb Catalunya, els més elevats per cada 100.000 habitants.

La magnitud explica en part per què l’habitatge torna a bullir al carrer. Aquesta setmana passada, centenars de persones varen sortir a Palma i una part dels manifestants va acabar plantant tendes a la plaça d’Espanya.

No és només la resposta al cas de Maricarmen Abascal, la dona de 87 anys desnonada a Madrid que ha convertit la crisi de l’habitatge en una qüestió política de primer ordre aquestes darreres setmanes. A les Illes el malestar ve de més enrere. Els preus del lloguer, la dificultat per renovar contractes, els desnonaments i la sensació que cada vegada una part més gran de la població queda fora de la propietat han anat acumulant pressió.

Un problema que no atura de créixer

El 2013, primer any amb dades comparables del Consell General del Poder Judicial, el 64,6% dels llançaments de les Balears estaven vinculats al lloguer. Les execucions hipotecàries en representaven el 33,7%. Dotze anys després, els procediments relacionats amb impagament del lloguer són el 85,9% i els hipotecaris han caigut fins al 10,5%.

La crisi financera va deixar la imatge de famílies que perdien ca seva perquè no podien pagar-ne la hipoteca. Ara la fotografia és una altra: el desnonament balear és, cada vegada més, un desnonament de lloguer. I les Illes destaquen també quan es corregeix la dada per població. Durant el primer trimestre del 2025 es varen registrar 20,2 llançaments vinculats al lloguer per cada 100.000 habitants, la taxa més elevada de l’Estat, per davant de Catalunya, amb 19,2, i les Canàries, amb 16,6.

La tendència no deixa gaire marge al dubte: el centre de gravetat de la crisi s’ha desplaçat de la hipoteca al lloguer.

25.000 famílies pendents del Congrés

Prop de 25.000 famílies de les Balears tenen contractes que acaben els propers mesos i que es troben particularment exposades a l’encariment del mercat. El Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 calcula que passar d’un contracte que acaba a un de nou amb preus actuals podria representar per als llogaters de les Illes 4.615 euros més cada any: uns 385 euros mensuals. És el bot estimat més elevat de totes les comunitats autònomes. La mitjana estatal és de 1.735 euros anuals d’increment, uns 145 euros cada mes.

L’augment que calcula l’Estat per als casos illencs justifica l’especial preocupació que hi ha a les Balears en matèria d’habitatge, i com s’ha seguit la polèmica tramitació dels dos decrets llei estatals i la seva derogació.

Les dades oficials expliquen d’on surt aquesta distància. El Sistema Estatal de Referència ja situava el 2024 el preu mitjà dels contractes vigents a les Balears per damunt dels nou euros mensuals per metre quadrat. I l’Observatori de l’Habitatge de les Illes, a partir de les fiances dipositades a l’Ibavi, constata una “pràctica duplicació” dels valors mitjans del lloguer entre el 2020 i el 2025. Cap municipi presenta ara una mitjana inferior a la de cinc anys abans.

Segons Fotocasa, un habitatge tipus de 80 metres quadrats va passar d’uns 931 euros mensuals a més de 1.500 en cinc anys: prop de 600 euros més cada mes.

En aquest escenari, qualsevol mesura que permeti allargar fins a dos anys determinats contractes que vencen abans del 2028, és vist com l’única esperança, a causa de l’absoluta falta d’habitatges a preus assequibles.

La realitat és que, mentre uns cada vegada cobren més pels pisos, altres van quedant fora de qualsevol possibilitat d’adquirir-ne un. Les dades de la Direcció General del Cadastre analitzades fa unes setmanes per l’ARA Balears mostren que els titulars d’un únic bé urbà han anat perdent pes de manera sostinguda.

El 2007 representaven el 64,78% dels propietaris. El 2026 són el 54,61%. Al mateix temps creixen els multipropietaris. Els titulars de dos béns han passat del 18,58% al 20,85%; els de tres, del 7,73% al 10,21%; els de quatre, del 3,56% al 5,29%, i els de cinc, de l’1,83% al 2,85%. Entre els qui acumulen de sis a deu béns, l’increment és encara més contundent: del 2,51% al 4,64%, gairebé el doble.

Per a la geògrafa de la UIB Sònia Vives, aquest canvi va al moll de l’os del problema. “La tendència general és que s’està passant de la propietat a la multipropietat”, ha explicat a l’ARA Balears. La propietat, diu, funciona cada vegada més com una frontera econòmica. Qui ja té patrimoni pot obtenir-ne rendes i disposar de més capital per continuar acumulant-ne. Qui ha de destinar una part molt elevada del salari al lloguer veu com cada mes s’allunya una mica més la possibilitat d’estalviar prou per comprar. “Això vol dir que hi ha més gent que s’està empobrint i més gent que s’està enriquint”, adverteix Vives.

Viure de l’habitatge

La seva crítica va més enllà de si hi ha molts o pocs pisos disponibles. Té a veure amb la funció que l’habitatge ha adquirit dins l’economia a zones turístiques com les Balears. Fa anys que Vives planteja una pregunta molt senzilla: “Pensam en l’habitatge com un lloc per viure-hi o com una manera d’obtenir-ne rendes?”

Tenir un pis i llogar-lo per completar una pensió o un salari és un plantejament que ara mateix sona a passat, i que avui dia supera els salaris mitjans de la major part de la població illenca. Quan l’habitatge es converteix en un modus vivendi, i per tant l’objectiu ja no és complementar una renda sinó viure de les rendes immobiliàries, el conflicte està servit.

“Perquè aquella renda no surt del no-res. Surt, en bona part, del salari de qui ocupa el pis”, recorda Sònia Vives. I aquí hi ha la contradicció que la geògrafa de la UIB posa damunt la taula: en un territori on els lloguers han crescut molt més que la capacitat adquisitiva d’una part dels residents, perquè uns puguin viure cada vegada més de les rendes, uns altres han de dedicar cada vegada més renda a poder viure.

A Eivissa, la investigadora ja ho havia resumit amb una expressió especialment gràfica: “Empobriment per viure”.

Per molt que socialment hi ha una gran càrrega crítica contra els grans fons d’inversió que han anat entrant en la tinença d’habitatges, a les Balears encara representen un segment petit. Tot i que no hi ha una dada específica que aporti el nombre de propietats que tenen aquestes corporacions que avui es dediquen a l’especulació, el Col·legi d’Agents de la Propietat i altres organismes insisteixen en el fet que el gruix del mercat del lloguer balear està en mans de propietaris d’un o dos habitatges.

Per al sector immobiliari, com explica l’assessor i expert Pedro García, si no hi ha més oferta, “cal extremar la precaució pel que fa a les mesures legislatives”. Per això reclama “polítiques combinades i constants, no fruit d’un moment polític. Més construcció d’habitatge públic, que continua sota mínims”, afirma. Per a Vives, en canvi, limitar el diagnòstic a la falta d’oferta deixa fora una part essencial del problema: la desigual distribució de la propietat i el pes creixent que les rendes immobiliàries tenen en una societat on cada vegada més persones han de viure de lloguer.

De moment, amb els decrets llei derogats, les estadístiques de desnonaments i, darrere, el drama per a les persones que ho viuen, continuaran augmentant.