Descobreixen la base fisiològica del desmai romàntic
Un circuit neuronal fins ara desconegut entre la medul·la i el cor és el responsable de la pèrdua de coneixement davant d'impressions intenses
Una escena habitual de les novel·les victorianes era aquella en la qual l’heroïna (o, sovint, també l’heroi) es desmaiava dramàticament. D’aquesta manera, l’autor accentuava la intensitat del que li estava passant al personatge. Si hem de creure la ficció, perdre el món de vista estava a l’ordre del dia durant el pic del romanticisme. Avui dia podríem pensar que no caiem rodons amb tanta facilitat com els nostres avantpassats, però el cert és que els desmais encara són freqüents: es calcula que 40% de les persones passen per aquesta experiència almenys un cop a la vida. El més curiós és que, fins recentment, no es coneixia la raó biològica que controla l’acte de desmaiar-se. Això ha canviat amb un article publicat a la revista Nature, en què es revela un nou lligam entre el cervell i el cor que podria explicar-ho tot.
Un desmai és una pèrdua transitòria de la consciència, que es resol per si sola al cap d’una estona, mig minut de mitjana, sense que deixi cap efecte secundari. Tècnicament rep el nom de síncope. Com que s’acompanya d’una pèrdua general del to muscular, la persona que es desmaia pot caure a terra i, si no es té sort, el cop sí que pot ocasionar seqüeles. Sabem que el mecanisme que porta a la síncope és una baixada sobtada de la pressió arterial. Això fa que arribi menys sang al cervell i es tanquin de cop algunes funcions bàsiques. La deshidratació o l’esgotament poden facilitar-los. I també hi ha desmais que són conseqüència d’alguna malaltia, per exemple les que donen certs problemes cardíacs, com arrítmies i valvulopaties.
En aquests casos, les síncopes poden actuar com a senyals d’alarma, però, en la majoria, no hi ha una patologia darrere que pugui justificar què porta a aquesta baixada de pressió. Coses tan diverses com un estrès intens, la calor o algun fet que ens espanta poden disparar la resposta, i feia temps que els científics intentaven esbrinar el perquè. El grup dirigit pel doctor Vineet Augustine, del departament de neurobiologia de la Universitat de Califòrnia, a San Diego, sembla que l’ha descobert estudiant les connexions entre el sistema nerviós i el cor en els ratolins.
Unes neurones desconegudes
Una anàlisi cèl·lula a cèl·lula de tots els gens activats en els nervis dels ratolins va permetre als científics trobar un grup de neurones que no havien estat descrites abans. Formen part del nervi vague, encarregat de controlar el cor i altres òrgans, i a la seva membrana hi tenen un receptor especial per al neuropèptid Y que, entre altres coses, se sap que és un senyal que utilitza el cos per fer baixar la pressió. Aquestes neurones connecten la paret dels ventricles del cor amb una àrea de la medul·la espinal, a la base del cervell, anomenada postrema que, a part de diverses funcions, s’encarrega de controlar la pressió arterial. Totes aquestes característiques fan que les neurones esmentades, etiquetades amb el nom NPY2R VSNs, no s’assemblin a les seves companyes.
Això va fer sospitar als investigadors que aquest circuit podia tenir un paper en controlar el cor quan la pressió ha de canviar, i es van proposar investigar què passava quan es posava en marxa. Per aconseguir-ho, van utilitzar una tècnica anomenada optogenètica, que estimula les neurones amb llum, mentre mesuraven la resposta fisiològica dels animals. La sorpresa va ser que, quan les neurones s’activaven, els ratolins es quedaven immediatament immòbils, se’ls dilataven les pupil·les, els baixava la freqüència cardíaca i s’acabaven desmaiant.
En la mateixa anàlisi, els científics es van adonar que, durant el desmai, l’activitat del cervell s’aturava a tot arreu menys a una àrea, el nucli paraventricular de l’hipotàlem, conegut per controlar les respostes a l’estrès. Van suposar que era d’on, pocs segons després de l’inici de la síncope, sortiria el senyal per reactivar-ho tot. Efectivament, si inhibien l’activitat d’aquesta zona, el desmai durava més temps, i si l’estimulaven, s’escurçava.
Un misteri de molts
La conclusió d’aquestes observacions és que la reducció del flux de sang que arriba al cervell just abans de desmaiar-nos és un esdeveniment perfectament regulat per una sèrie de neurones especialitzades. Conèixer els circuits que provoquen els desmais i en permeten la recuperació pot ser útil a l’hora de prevenir aquestes reaccions o d’entendre perquè algunes persones són més propenses a patir-les. Podria ser que, en aquests casos, les neurones responsables fossin hiperactives o més sensibles als estímuls externs. A més, aquest treball demostra que, malgrat les dècades que fa que estudiem el sistema nerviós, encara hi queden mecanismes per entendre.
Almenys ara, la pròxima vegada que experimenteu la síndrome de Stendhal davant una obra de gran bellesa sabreu que la culpa dels marejos que sentiu no és només de l’habilitat sobrenatural de l’artista per conjurar emocions, sinó també d’unes neurones que connecten el cor i la base del cervell. Encara queda per descobrir per què s’activen quan menys ens ho esperem i quin sentit biològic té que això passi.
