Desapr_nentatge cognit_u i aprenent_tge emocion_l

Palma“El meu marit lleva la taula i du els plats al bany. També em trob fruita en els calaixos, però com que ja sé on ho amaga, no em preocupa”, diu amb un somriure Lluïsa Pomar parlant del seu home, Toni Ferrallull, qui fa tres anys va ser diagnosticat d’alzhèimer i fa vuit mesos que acudeix al centre de dia de la residència Oms-Sant Miquel. Ell té 79 anys, i ella, 77; han passat tota la vida junts. “A mi em reconeix, però de vegades, quan ve algú, li diu que som la seva amiga”; de nou un preciós somriure i continua parlant. “Ha tornat molt afectuós, abans li agradava molt manar. Però ara està molt pendent de mi i quan li deman: ‘Què vols per sopar?’, sempre em diu: ‘El mateix que tu”, comenta Lluïsa, a qui li canvia el semblant quan recorda els inicis, com de complicat li fou acceptar el que passava, sobretot quan decidí que necessitava ajuda. “Em costà molt dur-lo aquí, perquè pensava que l’abandonava”, explica amb veu trencada, mentre li cauen unes llàgrimes. Ara s’adapta al que viu i es mostra molt agraïda amb els professionals; “si els pogués posar un 15, els el posaria”, diu, i també amb el suport que ha rebut de la filla i els néts. “La meva néta crida cada dia per demanar com està el padrí”, comenta. Toni està content, sobretot aquesta setmana dedicada a la malaltia que pateix ell i prop de 6.000 persones a les Illes. Aquests dies a la residència s’han fet activitats que li encanten, com ballar i cantar, per això és ell qui seu enmig com a referent perquè la resta faci els moviments al compàs de la música. Aplaudiments, somriures i cançons inundaven la sala i diluïen el passat.

Fer front

Es perdé a Alcampo i el trobaren desorientat al pàrquing fa cinc anys. Aquest en fou el senyal i, a poc a poc, Pep Canals, el marit d’Àngela Pastor, començà a desinteressar-se per tot. Fou just després de les noces d’or. “No volia jugar a cartes ni dominó, ni escriure, ni mirar el futbol. Abans sempre érem al camp del Mallorca”, recorda aquesta dona que l’any que ve complirà els vuitanta. “Però és un àngel”, diu i el mira amb infinita tendresa.

Maria Antònia Llabrés és de les que ho ha tingut més complicat, ja que, amb sis mesos de diferència, varen ser la mare i el pare els que varen començar a mostrar símptomes de la malaltia. “Fa deu anys que començà tot. Primer fou ma mare i després mon pare. Va ser una bogeria, perquè els vàrem dur a casa, i totes les nits se n’anaven de bauxa. Ma mare era tranquil·la, però mon pare sempre ha estat agressiu”. Fa quatre anys que morí la mare, i son pare, Toni Llabrés, seu a una cadira de rodes mut i absent. “Quan vaig llevar el cotxe a mon pare, agafà un ganivet i m’insultà i, al vespre, pixà i cagà per tot”, recorda Maria Antònia, qui no amaga que per ells “la residència ha estat la salvació total”.

Suport a diferents nivells

La part humana i el vincle emocional són fonamentals, i en moments en què els malalts presenten problemes de comportament s’ha d’actuar amb especial atenció. “Recoman establir contacte visual, parlar molt a poc a poc, amb frases curtes, i amb una expressió facial i un tacte adient perquè hi influeixen”, explica Antònia Fontanet, psicòloga del centre. I és que, segons la seva experiència, moltes vegades té més pes una expressió corporal que les paraules. Antònia, que també atén les famílies, explica que els moments més complicats són quan la cuidadora principal mor abans que la malalta. “Se senten sols, enyoren molt. I és que la família són el major suport emocional”, diu la psicòloga.

Per entrar en aquesta residència pública hi ha una enorme llista. Així, és complicat; primer han d’anar on els ofereixen plaça, normalment a un poble, perquè Palma està saturat, i posteriorment han de demanar-ne el trasllat, comenta Llucia Bauçà, treballadora social del centre ubicat a la cantonada del carrer dels Oms amb el de Sant Miquel per a persones dependents. “Estic molt contenta amb la feina, era un àmbit desconegut. Al principi imposa un poc perquè no saps com els has de tractar. No s’ha de fer amb una actitud paternalista, els hem de tractar com els adults que són”, assenyala. D’altra banda, destaca els beneficis dels tallers intergeneracionals, els projectes amb les escoles. “Contribueix a reduir els estereotips socials i a atacar l’aïllament en què es troben”, afirma. També Cata Rubio creu que queda molt per fer perquè la “societat en prengui consciència, al marge dels casos de persones més conegudes”. Cata fa sis anys que és fisioterapeuta i es mostra satisfeta amb la feina. Ella bàsicament se centra “a evitar deteriorament i deformitats i a mantenir mobilitats”, comenta, i afegeix que la seva intervenció depèn del grau de col·laboració dels malalts. “Però per pocs objectius que puguis aconseguir, quan veus que va bé, que funciona, és realment gratificant”, diu.

Vocació

Els malalts de la residència Oms-Sant Miquel tenen les necessitats bàsiques d’higiene i alimentació cobertes gràcies als auxiliars d’infermeria, com Micaela Ruiz. Però no tot és neteja i menjar. “Molts cop tenen necessitat de parlar i passes estones”, explica aquesta treballadora, que remarca que t’ha d’agradar la feina. “És vocacional 100%, passes amb ells els darrers moments, i de vegades és dur. Són gent gran que, sense voler-ho, identifiques amb els padrins”, apunta. Per això diu que és important desconnectar quan surts de la feina. “No t’has d’endur el que viu aquí a ca teva”, indica, però per com parlen els treballadors és complicat, ja que els vincles emocionals, en aquest context de vulnerabilitat, són inevitables.