En anar a crossfit, fas l’ullastre esbrancat o el ‘handstand’?

PalmaD’una persona que es posa amb el cul per amunt i el cap per avall, mentre s’aguanta amb les mans, antigament a Mallorca se’n deia que feia l’ullastre esbrancat. Darrerament, arreu del món i de les Balears, que també són part d’aquest món, cada dia hi ha dones i homes que fan l’ullastre esbrancat tothora. El motiu, que aquest és un dels exercicis bàsics de crossfit, la disciplina d’entrenament que combina una multitud de moviments aixecant el pes del propi cos o utilitzant la barra i les manuelles.

En sentit metafòric, però, fer l’ullastre esbrancat també significa fer una cosa extraordinària, una proesa, fer tot allò que es pot per aconseguir un impossible. “Un cap de capvespre devers es mercat, vaig trobar una al·lota que em té capgirat. Li vaig dir: ‘Estic tan enamorat que per tu faria s’ullastre esbrancat”, diu la lletra del blues Dissabte del manacorí Guillem d’Efak. Tanmateix, atesa la quantitat de persones que ara són capaces d’estar cames enlaire i cap per avall, la proesa efakiana queda en un no res: ara hi ha crossfitaires que caminen grans distàncies amb les mans, i fins i tot n’hi ha que pugen i baixen escales d’aquesta manera.

Tanmateix, deuen ser ben pocs els que dins un gimnàs utilitzen aquesta expressió, perquè al crossfit li agrada utilitzar la terminologia de la terra on va néixer la disciplina esportiva. Als Estats Units, i ara aquí també, diuen handstand per referir-s’hi, que no vol dir altra cosa que ‘aguantar-se amb les mans’. Els americans, però, n’han empeltades moltes altres: box jump per ‘botar damunt un caixó’, sit up per ‘abdominals’, push up per ‘flexions’, ball over the shoulder per ‘passar la pilota per damunt les espatlles’... Ara bé, abans que l’anglès imposàs els seus termes, primer ho va fer el castellà. Qui no ha utilitzat de manera habitual els termes de sentadilla, peso muerto o, per referir-se a l’ullastre esbrancat, al mític pino, exercici de tortura de generacions d’escolars?

L’ullastre i el pino tenen una cosa en comú: que tots dos són arbres. En el cas de l’expressió catalana, però, l’arbre està malmès, és a dir, està esbrancat. En l’expressió castellana, com que no s’especifica el contrari, tot fa pensar que el pi és sencer. És cosa curiosa, aquesta, perquè ja se sap que la llenya que creix aviat, com la del pi, és més fluixa i en conseqüència més bona d’espenyar-se. En canvi, l’ullastre o olivera, com que són arbres que fan poca via a fer-se grossos, tenen una fusta de gran duresa.

A finals d’agost de 2020 el cap de fibló que entrà per la costa de Banyalbufar causà una gran destrossa a milers d’arbres, sobretot pins, que quedaren esbrancats. Perquè ‘esbrancar’ vol dir això: separar-se les branques de la soca. I així encara resten molts d’aquest pins, esbrancats o escapollats, també se’n podria dir, que significa llevar la part alta d’una cosa, en aquest cas d’un arbre.

Ni ‘esbrancar’ ni ‘escapollar’, però, no s’han de confondre amb ‘exsecallar’, verb que vol dir llevar les branques seques a un arbre perquè prengui més força i faci fruit. A unes parts de Mallorca diuen ‘exsecallar’ i a altres, ‘esmotxar’, però d’uns anys ençà s’ha popularitzat el genèric ‘podar’, mancat de la sonoritat dels altres dos.