El cost emocional dels que rescaten migrants a la mar: “Absorbim fins que rebentam”

PalmaEl tripulant de Salvament Marítim Manuel Capa passeja pel port d’Eivissa en un descans del seu torn. El mariner contempla un espectacle de Ferraris i altres cotxes de luxe que desfilen entre els aplaudiments de la multitud. Com la resta, treu el mòbil per gravar-ne un, menat per un conductor amb un casc futurista. Minuts després el criden per fer un rescat: una pastera amb una quinzena d’homes, espantats i sense armilles salvavides suficients. Els rescatadors els demanen serenor i que no s’amunteguin, perquè si no la barca podria bolcar. “La màxima riquesa està segura, i la pobresa es juga la vida al mateix temps i al mateix lloc”, reflexiona Capa, que és delegat del sindicat CGT. Integrar emocionalment aquestes dues realitats li costa.

Les escenes dramàtiques amb les quals els mariners de Salvament Marítim conviuen dia rere dia deixen un impacte psicològic diferent en cadascun d’ells. “Absorbim fins que rebentam”, resumeix. Són els primers receptors de la major part dels immigrants que arriben a Espanya per la via marítima: 5.827 a les Balears aquest 2025. Alguns –com és el cas de Capa, que el mes de setembre va estar destinat al guardamar Concepción Arenal, entre Palma i Eivissa– es van movent. Altres treballen sempre al mateix lloc. El delegat sindical celebra que en els darrers anys s’hagi habilitat un sistema d’atenció psicològica per als mariners, equips d’entre tres –a les salvamars– i vuit persones –al guardamar, una embarcació més gran– per torn. Han de fer rescats en minuts, sense poder establir un protocol mil·limètric:“Depèn de cada situació, ens basam en la nostra perícia i experiència”.

“Quan recollim una pastera, moltes vegades hi trobam morts”, conta Capa, que té 14 anys d’experiència en rescats. La majoria, diu, en les seves intervencions a les Illes Canàries, perquè la ruta és més llarga i arriscada. Tot i això, en el darrer any ja s’han trobat 44 cadàvers en aigües de les Balears, segons fonts de la delegació del govern espanyol. “Els treus, els fiques a un sudari i te’ls endús a terra”, sintetitza. A partir d’aquí, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional se n’ocupen. Però cada vegada és un cop emocional. “Aquí a Eivissa vàrem treure un home que el forense va dir que era africà, encara que ja duia un mes a l’aigua i no es reconeixia, i bé, li va caure el cap mentre el trèiem de l’aigua. El vàrem perdre”, lamenta.

“És molt desagradable trobar-te morts a les pasteres”, continua: “A vegades rescates tothom i de sobte t’adones que hi ha set cadàvers davall l’aigua o dins la pastera, que està negada, i en treus un, i un altre, i penses, mare meva”. Recorda una altra intervenció en què va morir un home a bord de l’embarcació de salvament. “Estan als ossos, esgotats, en aquest cas duien dues setmanes a la deriva, i se’ns va morir, no hi va haver manera de treure’l endavant”, rememora:“Érem tan lluny que l’helicòpter no hi va poder arribar”.

Segons fonts de Salvament Marítim, en una travessia sense complicacions d’Algèria fins a les Balears els migrants poden estar entre 30 i 36 hores a la mar. A l’hivern, alguns poden arribar amb un principi d’hipotèrmia, i a l’estiu, amb cops de calor. La primera atenció que els facilita la tripulació consisteix a donar-los aigua i mantes. “En venen molts amb diabetis, que ens demanen un suc, alguna cosa amb glucosa, però intentam no donar-los-en per si de cas, perquè la distància fins a les Balears és curta”, explica: “Si tenen alguna ferida més profunda, la podem mirar”. Els efectius desplegats a les Illes són 927, 186 més que el 2018, a causa de l’increment d’arribades. Es distribueixen en sis salvamars, una guardamar, un remolcador, un helicòpter, quatre llanxes de salvament i un centre de coordinació. Són la primera línia d’una cadena que passa pels cossos policials, l’administració de justícia, les ONG, els hospitals, i en molts casos altres països, perquè els migrants continuen el seu viatge.

Per gestionar l’impacte emocional d’aquestes rebudes, els mariners recorren a un gabinet psicològic amb atenció les 24 hores. “Hi telefones, t’escolten, et donen una tècnica per gestionar-ho, i et van fent un seguiment en funció del teu estat”, resumeix. També els ofereixen tallers mensuals sobre salut mental. Una altra manera de suportar la situació és “normalitzar-la” entre els companys. “Intentam treure-li ferro, posar-hi humor”, exposa Capa.

“Em vaig rompre”

El mariner compara l’estrès que pateixen amb el d’un metge que atén urgències. “A cadascú l’afecta d’una manera diferent”, apunta, però adverteix que tothom té un límit. El seu va arribar fa entre tres i quatre anys a les Canàries, que continua essent la principal porta d’entrada de migrants en pasteres: més de 12.000 en la primera meitat de l’any. “La pastera va punxar i varen caure vint persones a l’aigua”, rememora: “El primer que va arribar nedant es va agafar a la nostra embarcació, i els 19 que venien darrere li varen passar per damunt”. Capa va veure com, en aferrar-s’hi, l’ofegaven sense voler. “Passa en segons: se’m va quedar aquesta imatge i em vaig rompre”, conta. “Vaig tenir una sensació d’ansietat, d’ofec, volia obrir-me el pit amb les dues mans per poder respirar”, assegura. Va estar uns mesos de baixa fins que es va recuperar.