Contra l’empatx de compareixences polítiques
Que els polítics se sotmetin a les preguntes de la premsa és requisit imprescindible en una democràcia. Però amb el coronavirus hem vist una apoteosi d’aquest gènere i diria que això ha passat per motius que van més enllà de la raonable necessitat d’informació dels ciutadans.
Per començar, hem vist unes intervencions que tenien molta cosa de posicionament polític i poca cosa d’informació. Sovint, les compareixences acabaven amb els ciutadans plens de dubtes, reforçats perquè al cap d’unes hores venien matisacions o rectificacions. La sensació d’una (mala) improvisació de Sánchez ha estat persistent. I, per la banda catalana, es feia dolorós veure com s’intentava pal·liar la manca de competències reals amb sol·licituds que s’estampaven inevitablement contra el mur de la Moncloa.
En tot cas, el problema no és tant la litúrgia d’aquestes rodes de premsa com el fet que es retransmetin íntegres i en directe. Això fa que els polítics canviïn el xip i l’escenificació es mengi el discurs. La passejada de militars, per exemple, només obeeix a una qüestió de posicionament polític. O els equilibris necessaris entre JxCat i ERC, que expliquen la sobreabundància de persones rere el faristol a Palau.
Però les televisions són còmplices del despropòsit que ha provocat jornades amb més de tres hores de compareixences, entre les d’aquí i les d’allà. El coronavirus s’ha convertit en un gran tema mediàtic. Pot semblar el descobriment de la sopa d’all, però recordar com la grip del 1968 (i el seu milió de morts) va passar sense ser un tema ens serveix per ser conscients que les coses podrien ser diferents.
La idea d’una compareixença amb premsa és que els periodistes triïn el gra de la palla, esvaeixin dubtes, obliguin a encarar preguntes incòmodes i, en acabat, ho reempaquetin de la manera més efectiva per al consumidor. Cinc minuts de resum de les rodes de premsa són tan efectius -des del punt de vista informatiu- com empassar-se l’hora i mitja sencera. Però l’obsessió per la immediatesa, un cert gregarisme imposat per les xarxes i la necessitat d’omplir minuts i minuts amb el tema fins i tot quan no hi ha gaire a dir cuinen la recepta perfecta per deixar l’espectador atuït davant la pantalla.
És una estratègia, en tot cas, de vol molt curt, gallinaci. Perquè debilita justament el paper del mediador. I als governants ja els va bé poder-se adreçar sense mediació i convertir-se ells en el missatge (o sigui, dominant-lo). El resultat? Trump suggerint que cal injectar-se desinfectant com a paradigma d’aquests nous temps.