Ciutadà Kane, un espoliador a Palma

PalmaEl 14 d’agost de 1951, a 88 anys, moria a la seva residència de Beverly Hills el nord-americà William Randolph Hearst, un dels majors magnats de la comunicació del segle XX. També havia estat un dels col·leccionistes d’art més compulsius de tots els temps. Tanmateix, a la ficció, el conegut pare de la premsa sensacionalista ja havia expirat deu anys enrere a la pel·lícula Ciutadà Kane, considerada un dels grans monuments de la història del cinema. Un talentós Orson Welles, de 25 anys, dirigia el film i alhora es posava en la pell de Charles Foster Kane, l’alter ego de Hearst. Fou una venjança particular contra un personatge amb aires de grandesa que es va creure Déu. Sense èxit, el totpoderós empresari va intentar frenar la distribució de la cinta, que seria guardonada amb l’Oscar al millor guió.

Hearst, nascut el 1863, era fill d’un milionari propietari de grans jaciments miners. A 24 anys, en ser expulsat de la universitat de Harvard, es posà a dirigir un diari del seu pare, The San Francisco Examiner. A les seves ordres, el rotatiu disparà les vendes gràcies a una estratègia del tot trencadora: titulars espectaculars sobre assumptes truculents i fitxatge, a cop de talonari, dels millors escriptors americans del moment, entre ells, Mark Twain. Davant aquest èxit, el jove emprenedor es posà a comprar diaris i entrà en competència amb el veterà editor Joseph Pulitzer (1847-1911), del New York Word, que també s’havia sumat al negoci de la premsa groga.

El 1898 Hearst no dubtà a promoure la guerra de Cuba per poder vendre més diaris. Ho feu donant una gran cobertura a l’enfonsament del cuirassat Maine, de l’Armada estatunidenca, a l’Havana. L’estat d’opinió que creà entre la societat nord-americana fou decisiu perquè els Estats Units decidissin entrar en guerra amb Espanya. Llavors l’ambiciós editor, sentint-se tan important, feu el bot a la política com a congressista durant una legislatura. El rebuig, però, que provocava la seva omnímoda figura li impedí aconseguir el seu objectiu: ser batle de Nova York i governador del mateix estat.

Art al servei de l’ego

Aquell excèntric tòtem del quart poder també veié en l’art una forma de projecció del seu ego. Era un costum força estès entre els multimilionaris de l’època. El 1938 el financer i filantrop John D. Rockefeller Jr. ja inauguraria al cor de Manhattan el museu The Cloisters (“Els claustres”) sota el paraigua del Metropolitan de Nova York. Ho feu a partir de diferents peces de claustres medievals francesos que havien estat desmantellats per un marxant d’art.

Als anys vint Hearst també havia ordenat la construcció del Phoebe Hearst Memorial Complex a la Universitat de Berkeley (Califòrnia). Portava el nom de la seva mare, una important filantropa feminista i sufragista dels EUA. Havia de ser un complex cultural, orientat també preferentment a l’art medieval. El projecte, però, quedà avortat i de sobte el megalòman empresari es trobà amb un munt de peces artístiques, que ja havia començat a adquirir de manera desenfrenada.

El crac econòmic de 1929 afectà greument l’imperi de Hearst, que es va veure obligat a subhastar els seus tresors artístics. Va ser així com s’inicià la dispersió de centenars de relíquies per diferents museus nord-americans. Entre aquestes hi havia el pati del palau d’Aiamans de Palma, del segle XVI. La història del seu espoli es pot resseguir en una recent comunicació universitària de la UNED: Arthur Byne, Midred Stapley, José Costa y el patio de la casa Ayamans (Palma): detalles de un despojo artístico en el contexto de la promoción turística balear (2022). Els seus autors són José Miguel Merino de Cáceres i María José Martínez Ruiz, catedràtic emèrit d’història de l’arquitectura a la Universitat Politècnica de Madrid i professora d’història de l’art a la Universitat de Valladolid, respectivament.

Costa, el còmplice

El palau d’Aiamans encara avui es pot visitar. Està situat al carrer Morey, prop de la Catedral. Pren el nom del títol nobiliari dels seus antics propietaris, la família dels Togores, que eren comtes. Hearst sabé de la seva importància gràcies a Arthur Byne, el seu principal agent a Espanya. Era un arquitecte nord-americà hispanòfil, convertit en marxant d’art, que, durant la dècada dels vint, solia freqüentar Mallorca en companyia de la seva dona, l’escriptora Mildred Stapley. El 1928 el matrimoni publicaria el llibre Majorcan houses and gardens, que es convertí en un vertader catàleg de venda per als col·leccionistes nord-americans.

Si avui coneixem l’esplendor del palau d’Aiamans és gràcies als dibuixos que el 1869 en feu l’arxiduc Lluís Salvador per a la seva monumental obra Die Balearen. A final del segle XIX l’edifici va ser objecte d’una reforma profunda. Les millors peces del pati (escala, barana, columnes, capitells, finestrals), de detalls gòtics i renaixentistes, foren desmuntades i emmagatzemades fins que el 1925 les descobrí l’antiquari eivissenc Josep Costa Ferrer, àlies Picarol –el 1933 seria molt conegut per idear la urbanització de Cala d’Or, a Santanyí.

Costa s’havia instal·lat a Mallorca procedent de Barcelona, on havia tingut una dilatada carrera com a caricaturista. El seu centre d’operacions era Galerías Costa, que havia obert el 1929 al carrer del Conquistador, 32, de Palma. Fou el primer negoci estable a l’illa dedicat al comerç internacional d’antiguitats i punt de visita obligatòria per a tots els viatgers. Així ho destaca Merino: “Juntament amb el pintor català, Oleguer Junyent, amic seu –destaca Merino–, Costa fou qui més va intervenir en la liquidació del patrimoni de les cases nobles de Palma, en un temps plenes d’obres d’art i biblioteques magnífiques. Des del seu establiment proporcionaria nombrosos elements arquitectònics per a la construcció d’edificis com el palau Joan March”.

Curiosament, el que motivava tota aquella devastació artística era la promoció turística d’una illa que el 1903 s’havia sumat a la “indústria dels forasters” amb la inauguració del Gran Hotel de Palma. “En el comerç internacional d’antiguitats –recalca l’estudiós–, Costa veia una manera excel·lent de difondre la imatge de Mallorca i, per extensió, d’Espanya al món. Era una estratègia molt generalitzada a l’època”. Amb la mateixa intenció de donar a conèixer Mallorca, Costa també s’encarregaria d’elaborar diverses guies sobre la riquesa patrimonial de l’illa.

Una ganga de pati

L’antiquari eivissenc no dubtà a comprar les peces del pati d’Aiamans amb la intenció de recompondre’l en algun altre edifici, cosa que no aconseguiria. El març de 1929 va rebre la visita de Byne. Feia quatre anys que cercava algun tresor arquitectònic del gust de Hearst. I estava segur que el pati palmesà no el decebria. Li oferí 9.000 dòlars. El marxant d’art escriuria al seu client de Califòrnia que aquell preu era “una autèntica ganga” tenint en compte el valor del conjunt mallorquí.

Al cap d’un mes l’oferta inicial s’hagué d’incrementar amb 500 dòlars “a causa –en paraules del Byne– de la intromissió d’un milionari local”. El 24 d’abril de 1929 Hearst ja donava el seu vistiplau a la compra, que s’embarcà l’1 de juny en direcció al port de València dins 51 caixes de fusta. Després emprendria el camí cap als EUA. Havent-se frustrat el projecte de museu en record de la seva mare, el fanfarró milionari nord-americà tenia intenció de col·locar aquelles preuades pedres en una de les seves mansions. En quedà, però, amb les ganes. El 1941, l’any en què s’estrenava Ciutadà Kane, el seu inspirador, ofegat pels deutes, posà a la venda tota la seva col·lecció d’antiguitats. Merino no ha pogut esbrinar encara la destinació final de la part palmesana. “Sent –recorda– unes peces ja abandonades, Byne tan sols signà l’acta d’una pèrdua anunciada des de feia temps”.

‘Elginisme’

El que feu Byne, a petició de Hearst, forma part del que es coneix com a ‘elginisme’. El nom, encunyat el 1812 per Lord Byron, al·ludeix al diplomàtic escocès que a principi del segle XIX s’emportà al British Museum de Londres un conjunt de frisos del Partenó d’Atenes, que avui Grècia encara reclama. “L’‘elginisme’ –assegura l’investigador– és una manera subtil de referir-se a l’espoli artístic. En el seu fons, però, hi ha un menyspreu cap a la memòria històrica dels pobles i una ambició amb interès econòmic per apropiar-se d’un passat cultural aliè i superior al propi”.

Tanmateix, a principi del segle XX encara no hi havia cap consciència sobre el nostre patrimoni, de manera que es fa difícil jutjar el passat amb ulls d’ara. Curiosament, l’elit mallorquina sempre tingué en molt bona consideració Byne per la seva contribució a la difusió internacional de les riqueses artístiques de l’illa a favor del turisme. Ja el 15 de gener de 1929, abans que s’emportàs el pati d’Aiamans, li reté un sentit homenatge a l’hotel Victoria de Palma. El marxant d’art de Hearst morí el 1935 a la Península en un accident de trànsit. Tenia 51 anys. Llavors, l’arquitecte Gabriel Alomar llançà la proposta de dedicar una placa a la seva memòria. La iniciativa, però, quedaria avortada amb l’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936.