PalmaLa carretera entre Llucmajor i Algaida (una de les carreteres més belles del sud de Mallorca, i escriure-ho fa por perquè a ningú se li acudeixi construir-hi una altra autopista com la que ara connecta Llucmajor amb Campos) estava tallada momentàniament un dia d’aquesta setmana, poc després de passat migdia, més o manco a l’altura de Son Reus. El motiu era un ciclista estranger que jeia damunt l’asfalt, després que un cop contra un cotxe l’hagués fet caure. Una mica més amunt i més avall del ciclista caigut hi havia els seus companys de pedalada: alguns el socorrien, d’altres es movien –a peu; les bicicletes deixades a terra, de manera que es veia que s’havien mogut de pressa– de banda a banda de la carretera, fent aturar el trànsit i fent-lo passar a poc a poc. El conductor del cotxe també estava dret al costat del seu vehicle, pàl·lid com la cera. El del cotxe era jove, el ciclista feia temps que havia celebrat els seixanta, igual que la majoria dels seus camarades. Parlaven entre ells en anglès. El conductor d’un dels cotxes que passaven lentament va abaixar la finestreta i va aprofitar per exhibir el seu anglès de quan anava a escola davant la dona que seia al seient del copilot:
—May I help you? –va cridar, amb la mateixa solemnitat que si es dirigís a un extraterrestre.
—No, no, it’s ok, thank you –va respondre un dels que ajudaven l’accidentat: com el seu amic, duia barba blanca, ulleres de sol i tota la indumentària característica dels ciclistes. Va aconseguir fer sentir la seva veu per damunt del remor dels motors, juntament amb el panteix espantat del caigut, que s’aixecava amb moviments una mica encartronats.
Les conseqüències podien haver estat funestes, no cal recordar que cada vegada és més freqüent rebre la notícia d’algun ciclista mort a la carretera. Els motius són diversos: els mateixos ciclistes solen queixar-se de la conducció prepotent i desconsiderada dels automobilistes, i tenen raó, però no acaba aquí la cosa. La conducció temerària d’alguns ciclistes, tampoc no desproveïts de prepotència ni de ganes de fer la punyeta als cotxes, també existeix. I després, hi ha el motiu que segurament té més pes a l’hora d’explicar molta de la sinistralitat a les xarxes viàries de les Balears: que cada vegada som més. Més de tot: més cotxes, més bicicletes, més motos, més quads, més de tot i pertot arreu. Ho deia fa poc Cristina Ros en aquest diari, en un excel·lent article: el tan anunciat canvi de model econòmic s’ha acabat resolent amb la salomònica idea de tenir tots els tipus de turisme a la vegada, i tots en quantitats industrials. Tots els creueristes, tots els ciclistes, tots els de la tercera edat, tots els del tot inclòs, tots els del turisme cultural, tots els del turisme pijo, tots de tot i encara més. I, quan ja es veu que no n’hi caben més, doncs una mica més encara. D’acord amb aquesta idea, els turistes també s’han multiplicat de manera exponencial.
—Bueno, habrá que cortar la carretera y que solo la utilicen los ciclistas, ya no va a caber nadie más.
Aquesta frase amb voluntat sarcàstica la pronunciava, el mateix dia que queia el ciclista de la carretera d’Algaida i aproximadament a la mateixa hora, un motorista a la carretera de Lluc. Concretament al coll de sa Batalla, davant d’aquell bar que hi ha on sempre s’aturen els motoristes a abeurar-se, com si fossin cowboys de passada per algun poble polsegós de Missouri. Subratllem que qui la pronunciava era un d’aquests motoristes que condueixen motos de gran cilindrada i que es dediquen a fer curses, o senzillament a cremar pneumàtics i fer renou, pels revolts que es troben pujant o baixant de Caimari al santuari de Lluc, i viceversa. Afegia:
—Qué barbaridad.
Se’l veia commogut, capficat pel futur d’aquella carretera que ell es deu pensar que estima. Naturalment, ni se li passava pel cap que el comportament invasiu que ell lamentava per part dels ciclistes era exactament el mateix que hem hagut de sofrir, i durant molts d’anys, a la mateixa carretera per part de motoristes com ell i els seus companys, que es trobaven en aquell moment fent consideracions i capades davant del coll de sa Batalla. Dic que “hem hagut de sofrir”, en primera persona del plural, perquè l’incivisme motorista l’hem hagut de suportar entre tots: conductors, excursionistes, senderistes i, molt principalment, veïns del municipi d’Escorca i de tota aquella zona. Tant si plovia com si feia sol, els motoristes han envaït regularment la carretera de Lluc per fer-hi allò que en bon mallorquí es coneix com a motades. Avui, el que hi ha són ciclistes a balquena. Era un dia qualsevol entre setmana, i literalment (com no fos imitant el salt de la Bella Dona) no hi havia manera de passar entre tanta bicicleta.
Sempre ens estimarem més l’aglomeració de bicis que la de motos, ni que sigui per la diferència evident en emissions de CO2, però la qüestió no és què preferim: la qüestió, en tot cas, és aglomerar-se. 2022 és l’any del Retorn Triomfal de Tot, i es veu que els ciclistes no en seran l’excepció. N’hi ha d’haver més que mai, perquè qualsevol cosa que no sigui més que mai ens semblarà una porqueria. Eren, fins ara, a pesar de la molèstia que suposa sovint trobar-se’ls, una estampa agradable i quasi diríem que benvinguda, molt més pròxima a la idea de civilització que els milions de borratxos que cada any infesten les localitats costaneres. Veurem què en deim passat aquest estiu que, ara sí, ja arriba. Si de cas ens llegeix algun ciclista, només un prec: vagin amb les bicis per les rutes senyalitzades a tal efecte, o per les andanes, però no envaeixin la carretera. Tampoc és tan difícil.
