Jero Hernández: "Visc del turisme, però estic en contra de la massificació"

PalmaFa onze anys que Jero Hernández Gelabert va obrir Just Sant Elm, un “souvenir sostenible”, tal com el descriu ella, a Sant Elm. Allà hi ven majoritàriament productes que segueixen les bases de la seva iniciativa: el comerç just, el producte local i l’artesania. A la vegada, la propietària es va manifestar en contra del model turístic de Mallorca el 26 de juliol passat.

Quina és la filosofia darrere l’aposta pels productes artesans? 

— La meva botiga té una filosofia de sostenibilitat. La principal motivació és fer feina amb creatius i locals. La intenció és que la meva botiga sigui el més sostenible possible. Per mi, això fa referència a la distància i els materials; fer feina amb artesants és una forma d'economia circular. Encara que no tot allò que venc és fet a Mallorca. Per altra banda, em motiva moltíssim mantenir les tècniques i els oficis. Per exemple, materials com la llatra, l’obra de pauma, la pell i la fusta; o les sabates, la ceràmica i les joies. Això, per mi, és d’allò més motivador. 

Vàreu anar a la manifestació contra el model turístic, això no us genera una contradicció com a persona que viu del turisme? 

— Estic en contra de la massificació, no del turisme ni dels turistes. Jo visc del turisme. Les persones que arriben han de tenir accés a productes locals, tant a la gastronomia com a l’artesania. Aquesta era la meva intenció quan vaig obrir un souvenir sostenible: donar suport a l’economia circular. De fet, els souvenirs dels anys 60 i 70 venien quasi exactament el que venc jo: fusta d’olivera, pell d’Inca, ceràmica de Pòrtol o d’Inca i joieria, de la qual tenim molta tradició. També de sabates, una indústria artesanal que desgraciadament s’ha perdut, però de la qual Inca vivia. Fins i tot, s’exportava. La meva voluntat, i sé que és molt ambiciosa, és posar un granet d’arena per donar suport als oficis fets a Mallorca; tornar als orígens del turisme perquè la gent pogués comprar productes locals. 

Per tant, estau a favor de la idea de decreixement? 

— Sí, no tenc molt clar quina és la solució, però hi ha de participar i s’ha d’escoltar a tothom. Els números de visitants no quadren: Mallorca té uns recursos bastant limitats, és evident i objectiu. Tot i que només fos per l’aigua o pels cotxes de la carretera, ja s’hauria de fer alguna cosa. Des de Sant Elm o Andratx, a Palma, la carretera està col·lapsada. En definitiva, les decisions s’han de prendre entre tots, i s’ha d’intentar que sigui el menys traumàtic possible, però hem de fer canvis. 

Heu vist una transformació a Sant Elm al llarg dels anys? 

— Sant Elm ha canviat molt, però, així com Mallorca i el món. S’ha concentrat la població a llocs molt concrets, el turisme fa que tothom acabi allà mateix. Record que de petita vivíem a Santa Catalina, que ja no té res a veure a allò que era fa 40 anys. Teníem una botiga de queviures, una d’electrodomèstics –on arreglàvem les coses– un forn, una papereria… ho teníem tot. No feia falta agafar el cotxe ni anar-se’n enfora. A l’escola, també hi anàvem caminant. A aquest model s’hi pot tornar, però és un esforç que hem de fer entre tots. 

Tornant als vostres productes, com en feis la tria? 

— Un dels criteris és que sigui el més sostenible possible, és a dir, fet a Mallorca i amb matèria primera mallorquina. Un altre motiu és que sigui comercial. No són requisits incompatibles, en general, la gent té molt bon criteri. Ara bé, tenen el pressupost per pagar-ne el preu? Jo faig una reflexió: què m’estim més, una senalla de 80 euros que duri 40 anys, una tela de llengües que pugui deixar en herència o un producte més econòmic que es deteriori poc temps després? Hi ha turistes que volen l'imant i el producte econòmic, però també hi ha viatgers que volen objectes diferents i que representin Mallorca. A més, són de més qualitat, que cada vegada es valora més. La qüestió és si la poden pagar o no. Per altra banda, faig feina amb la raó social, amb Comerç Just, Deixalles, Mallorca Sense Fam i la Fundació Vicenç Ferrer. Són diferents associacions o petites ONG. Per mi és molt important, pens que hem d’intentar col·laborar en la millora social dins les nostres possibilitats. 

Creis que la botiga, o els locals de barri en general, ajuden a fer comunitat?

— Totalment, aquesta no era la meva intenció quan la vaig obrir, però ara s’hi ha tornat. Les botigues de barri generen comunitat: la gent passa, saluda, deixa un paquet… La xarxa que generes és una de les coses que més m’agrada. L’any passat vàrem obrir un segon local després d’onze anys –aquest sí que és 100% de Mallorca. Allà hi exposam artistes mallorquins: obra gràfica, camisetes… Volem dinamitzar i donar suport als artistes que comencen, les primeres oportunitats són molt importants. No és una galeria d’art, però volem que generi sinergies i complicitats, en definitiva, un moviment d’artistes i artesans. Intent impulsar el gremi perquè la gentrificació ha expulsat els artistes de Palma i, encara més, de Mallorca. No poden subsistir amb les condicions de vida de l'illa.

I, per acabar, com veis el futur de l’illa?

— El dia de la manifestació em vaig il·lusionar, vaig sentir que no estava tot perdut. Vaig veure que hi ha gent que és conscient que hem de prendre iniciativa pel que fa a la massificació: no anar en contra de ningú, perquè el turisme és molt important (tant per l'economia com per la societat), però sí que hem d’anar cap a un model turístic més sostenible. I em va agradar molt veure gent jove, em va donar esperances. Tot i això, veig el futur com una cosa que hem de decidir entre tots. Hi ha un jovent que té molt clar allò que no vol, que no ho té gens fàcil, però continua lluitant. Així com generacions anteriors varen lluitar pel medi natural o la preservació de la cultura, lluites que ara ja donaven per fetes, però que s’han de reprendre. I no és senzill, perquè els poders econòmics, que no sempre són de Mallorca (que venen de fora), no ho posaran fàcil.