Guillem López Casasnovas: “A les Balears vivim perillosament del turisme i d’una política mesella de Madrid”

CiutadellaGuillem López Casasnovas (Ciutadella, 1955) abaixa veles. Arribat a 70 anys, l’economista menorquí de més trajectòria i molt reconegut fora de l’illa es jubila, però no del tot. Continua com a catedràtic emèrit i manté el seu compromís amb les entitats que gestiona gratia et amore, com li agrada dir. De franc, presideix la Fundació del Teatre Lliure i la Comissió Econòmica del Patronat de la Sagrada Família i dirigeix el Centre de Recerca en Economia i Salut de la Pompeu Fabra que ell mateix va fundar fa 30 anys.

Massa quefers encara per deixar Barcelona i tornar a la vostra Ciutadella natal.

— De moment continuaré a Barcelona, però amb anades i vingudes a l’illa. Encara vaig a la universitat dos dies per setmana. Som catedràtic emèrit, duc una àrea d’Economia i gestió pública amb vint professors i particip de la comissió que mana al departament. Però ja hi faig molt poques classes, que seleccion força. Ep, tot pro bono.

Fins quan?

— El contracte que m’han fet és per sis anys, però el puc interrompre quan vulgui. Si no feim un trasllat definitiu a Menorca, que ara no el puc fer, continuaré endavant amb tot.

Per tant, encara us queden anys de retirada activa…

— Activa sí, retirada no. I més encara amb el que ve. El 2026 celebram el 50è aniversari de la Fundació Teatre Lliure i el centenari de la mort de Gaudí. El juny descobrirem la torre de Jesús i hem d’escollir entre Miquel Barceló, Cristina Iglesias i Javier Marín com a artista que disposarà de deu anys per fer la façana de la Glòria que ha de posar fi a l’obra de la Sagrada Família.

Aumon, segurament, podríeu tenir una percepció major de massificació i turisme com a la Sagrada Família.

A la Basílica hi entren 5 milions de persones a l’any. Així i tot, l’afluència visible ha baixat molt respecte del que era costum fa només uns anys. Almenys n’hem eliminat les coes de gent als voltants. Ara, si no tens l’entrada comprada amb anterioritat, no hi entres, però està ja tot venut des de primera hora del dia. Volem que hi hagi un flux d’ingressos suficient per acabar l’obra, però també destinam un 10% dels excedents d’un pressupost de 50 milions a subvencionar projectes d’acció social i institucions sense ànim de lucre. N’acabam de tancar la tercera convocatòria i revisam prop de 400 propostes que et fan evidenciar les desigualtats que encara hi ha a la societat. Com que el propòsit és bo, es fa amb gust. A més, tenim un acord amb l’Ajuntament de Barcelona, de manera que ajudam a pagar el dèficit tarifari del metro que els nostres visitants provoquen. I sí, puc entendre que al resident li molesti, com molesta també tenir el camp del Barça ben al davant de casa, però gràcies a la Sagrada Família també hi ha gent que fa negoci i lloga pisos molt més cars que si no hi fóssim. El que segur que no som és una càrrega per al municipi, ja que l’efecte arrossegador i generador de riquesa i activitat de la Sagrada Família és inqüestionable.

Acceptaríeu també un càrrec a les entitats o administracions de les Illes?

— Ara no, pels compromisos que encara mantenc a Catalunya. En tot cas, no hi aspir. Però tampoc no aspirava a ser patró de la Sagrada Família o membre de diversos consells assessors a Catalunya, o a dirigir la Revista Econòmica de Catalunya, o a presidir l’Associació Mundial de l’Economia de la Salut durant sis anys, amb seu als Estats Units… I aquí som, fent-ho tot o havent-ho fet. Com sempre, per gratia et amore.

Us han oferit mai cap càrrec polític?

— No, però quan el meu germà era vicepresident del Consell a Menorca, un conseller de l’època, Quim Vivó, em va demanar ajuda i l’hi vaig oferir, també sense cobrar. Hi ha gent que el menystenia per ser taxista, i això em rebotava molt. No es pot valorar les persones així! He estat fundador del PSM, tothom sap les meves preferències, però la vida acadèmica exigeix balanç d’idees i no partidisme. Fins i tot quan vaig entrar al Banc d’Espanya, i hi vaig fer feina 12 anys, va ser per un nomenament de tots els partits catalans a Madrid. Necessitaven una persona i el fet de ser ultraperifèric i no tenir padrins em va beneficiar. Unió Democràtica em proposà, ERC em donà suport i Pedro Solbes em nomenà. De fet, va encarregar a Montilla que esbrinàs qui era jo, justament quan era a Menorca inaugurant uns molins de vent amb la llavors presidenta del Consell, Joana Barceló. I, tot i que em va cridar per conèixer-me, no va fer falta. Na Joana ja li havia parlat de mi i, al cap de dos dies, el meu nom ja figurava al BOE.

Vós que heu assessorat tants governs i institucions, quin consell li donaríeu ara a Pedro Sánchez?

— No tenc consells per a ell. És un supervivent polític total. Però el meu cap es guia per altres paràmetres.

El retard polític de Sánchez a l’hora de complir el compromís de finançament català és perquè, senzillament, no ho pensa fer?

— No hi haurà finançament singular ni balances fiscals. No ho complirà perquè li és molt complicat i perquè el nacionalisme socialista tampoc creu en una Espanya efectivament plural.

Com impacta la situació de minoria del PSOE al govern estatal, la impossibilitat d’aprovar pressupostos?

— Totalment. Es prorrogaran els pressupostos ja prorrogats, el que és una anomalia amb la qual ja fa temps que convivim. La pròrroga sempre hauria de ser un recurs excepcional i per situacions extraordinàries, però és el que ara tenim, la pitjor solució des d’un punt de vista democràtic.

El Procés català ja és mort?

— Sí, s’ha acabat, però no se’l pot donar per enterrat. Sempre hi queda un petit grup de gent que acota cap, tot i que no estic segur que accepti les regles de joc. Sobretot si les regles es deterioren i la cosa va a pitjor. Aquesta gent que està a la rereguarda pot tornar a aparèixer de nou.

Qui l’ha matat?

— El nacionalisme espanyol i alguns errors que ha comès el sobiranisme català.

Cap a on anam a les Balears? Com veis la nostra dèria des de defora?

— Vivim perillosament del turisme i d’una política mesella de Madrid. A escala turística, ara ens toca decréixer en alguns indicadors per millorar la nostra renda per càpita. A escala política, de finançament, és una altra història. La pressió que els partits de Catalunya han fet a Madrid, a les Balears no l’hem viscuda mai. Tan sols MÉS i una part de la societat civil, com el Cercle d’Economia o Alexandre Forcades en particular. El dia que falti li hauré de fer un bon article d’homenatge, perquè és un home que ha anat a contracorrent i no ha callat, tot i venir del PP. No s’ha arronsat mai.

Des de sempre hem rebut menys del que aportàvem a l’Estat. El REB ha canviat en res el panorama?

— Molt poc. Continua sent així, i el que és pitjor és que hi ha una acceptació tàcita a les Illes. El Parlament balear mai no ha demanat els comptes del dèficit fiscal. El sentiment de pertinença balear grinyola o simplement no existeix.

Només es podria canviar tenint un partit regionalista al Congrés?

— O un PSIB que faci com el PSC, que en el passat tenia posicions diferents del PSOE i al que es dictava des de Ferraz. Però això ara no passa, ni tampoc al PP. Sempre han fet el que manava Gènova perquè consideren que hi ha un benestar superior al que puguem aspirar els illencs.

A les Balears experimentam un important increment de població, que desborda els serveis públics i ens aboca a un finançament deficitari.

— És un tema complex. Les accions per posar ordre a la immigració han de ser coordinades. No pot ser que una comunitat vulgui solucionar de manera solidària el problema a la resta del món, obrint fronteres. Però sí que, davant dels descosits que provoca la llei, almenys s’hauria de garantir que l’immigrant pugui recuperar un sentit de destí, saber on va, quina cultura l’acull i quina llengua s’hi parla. Mentre això no es doni, només pots fer d’aixopluc de qui vingui. Encara que estan millor aquí que a ca seva, hauríem de disposar d’uns serveis socials suficients, ben finançats, per apaivagar els efectes col·laterals que es generen. Que no es reconegui la immigració dins el finançament autonòmic és un error a solucionar, com també la falta de consciència empresarial. Si els va bé tenir aquesta mà d’obra immigrada pels costos unitaris baixos que representa, donada la baixa productivitat del model productiu, s’han de fer càrrec també d’algunes externalitats que aquests salaris baixos generen, sigui en termes d’accés a l’habitatge o a serveis públics adients per a aquests grups de població, destinats a incorporar-se a les parts més toves, més pobres, de la societat. Sense una bona integració, provoques una erosió en el capital social d’una comunitat, amb una polarització entre autòctons i nouvinguts que, ben amanit per les polítiques ultraactuals, pot malmetre la cohesió social i erosionar el sentit comunitari que tradicionalment ha tingut una illa com la nostra. O el model productiu canvia i se’n fa càrrec, o bé el finançament autonòmic ha d’acompanyar amb despesa social la fragilitat dels nouvinguts.

Com s’entén que tanta gent vulgui venir a viure aquí quan ni els residents tenim garantit l’accés a un habitatge?

— La capacitat adquisitiva d’una part dels que volen venir a fruir de l’illa és molt més alta que la dels autòctons que hi hem nascut. Per una altra part, per difícil que sigui la vida aquí, és millor que la que molts altres tenen al seu lloc d’origen.S’han de prendre solucions, però el pitjor dels remeis seria que, via PTI, a Menorca entràs ara al mercat de l’habitatge la trama d’hortets il·legals de la perifèria de les ciutats.

Com es resolen els problemes de sostenibilitat del territori?

— A poc a poc, com moltes coses a Menorca, per la difícil reversibilitat de les accions expansives. Però mai no fa bon vent per a qui no sap on va. En tot cas a final d’any sortirà un llibret meu sobre el tema amb la intenció d’orientar.