‘Ave Phoenix’

PalmaAve Fénix va ser el joc de marcians preferit d’en Maties durant la seva infància. Era un d’aquests jocs de màquines recreatives que ara (ara de fa temps: en l’edat edulta d’en Maties, volem dir) es coneixen com a jocs arcade. La paraula arcade –en Maties, que és professor d’anglès en un institut de Secundària, ho sap bé– és una importació de la llengua anglesa. Significa “saló recreatiu” i també, per extensió, “galeries comercials”. En català, en canvi, la mateixa paraula feia pensar en les arcades del mareig, quan algú està a punt de vomitar. A en Maties li agraden aquests paral·lelismes, en què una mateixa paraula, o formes aparentment properes, tenen significats molt diferents en llengües ídem. False friends és l’expressió en anglès per a aquestes parelles de mots semblants però dissímils. ‘Falsos amics’ en seria la traducció. En Maties va estar temptat d’apuntar al seu quadern que sovint la gramàtica s’assembla a la vida, però se’n va abstenir per estalviar-se una frase lapidària. Detestava les frases lapidàries, i els llibres que llegia d’un temps cap aquí, en canvi, n’anaven plens.

L’Ave Fénix (castellanització del títol anglès original, Ave Phoenix) era, ho hem dit, un joc de marcians. O de matar marcians, per ser exactes. A la part inferior de la pantalla hi havia la nau del jugador, que només es podia moure de dreta a esquerra, i a l’inrevés, amb la palanqueta que servia de comandament: el joystick, se’n deia ja en els primers anys vuitanta, una altra paraula anglesa que es pot traduir com a ‘bastó de joc’. Després hi havia dos botons: un servia per disparar (un tret a cada pulsació, que a la pantalla apareixia com una retxeta que es movia de baix cap a dalt, com si fos una bala o un tir làser), mentre que l’altre botó activava un escut al voltant de la nau dels bons. Aquest escut es representava gràficament com unes línies ondulants que parpallejaven durant uns segons: si les naus enemigues s’acostaven massa i hi topaven, es desintegraven a l’instant. Les naus enemigues, ara que les hem esmentat, ocupaven la part superior de la pantalla. Mentre la nau del jugador, o dels bons, era una espècie de cotxet amb aletes en comptes de rodes, les naus enemigues, o dels dolents, tenien –tal com suggeria el títol del lloc– formes que recordaven aus. Les de les primeres dues pantalles, més menudes, feien pensar en ratapinyades robòtiques. Les de les dues pantalles següents semblaven milanes, o aguilots, o fins i tot voltors, també mecànics. Si el jugador aconseguia passar aquestes quatre primeres pantalles arribava a la de la nau d’abastiment, que era un plat volador de grans dimensions, envoltat d’una flota custodiadora de ratapinyades. Es tractava de mantenir a ratlla les ratapinyades mentre es procedia, a força de tirs, a foradar el buc de la nau d’abastiment fins que es podia fer explotar el cervell alienígena, que ocupava el centre. La banda sonora era un tema clàssic (la Patètica de Txaikovski, potser? Per Elisa de Beethoven?) interpretat en versió casiotone i saltejat amb efectes sonors que evocaven explosions i moviments en espiral.

A en Maties li havien vingut a la memòria les màquines de marcianets amb motiu d’un informe que havia de llegir (per assistir després a una formació) sobre intel·ligències artificials aplicades a l’ensenyament. No podia evitar que les referències quotidianes, constants, a les IA (calia dir-ne així, per les sigles, perquè “intel·ligències artificials”, amb les dues paraules senceres, feia vell, i encara pitjor: suggeria que qui les pronunciava, així amb tanta lletra i tant d’èmfasi, era un escèptic de les IA. I tractant-se d’un professor, feia sospitar que no fos un professor escèptic dels avantatges de les IA aplicades a l’ensenyament).

No era el cas: en Maties no s’emocionava amb les utilitats de les IA en la seva professió, però tampoc en malfiava ni s’hi oposava d’entrada. Simplement no tenia una opinió sobre el tema, com d’altra banda li passava amb tot allò que no coneixia prou, que eren la gran majoria de les coses del món. Les notícies que li arribaven sobre aquesta tecnologia eren, en general, inquietants, o directament alarmants, però era conscient –d’això sí que en tenia constatació empírica– que els mitjans sempre prioritzaven els pitjors auguris, perquè són els que obtenen més atenció i més de pressa. Esperaria a escoltar les explicacions que li donarien a la formació, miraria de redreçar-ne el to en cas que li semblassin massa favorables o massa desfavorables, i després intentaria arribar a alguna conclusió pròpia, ni que fos provisional. Solia construir les seves opinions d’acord amb aquest procés, i n’estava raonablement satisfet.

No podia evitar, però, que la memòria el fes anar cap a les màquines de matar marcians, i que les veiés com a precursores llunyanes d’allò que se li proposava com les noves eines de l’educació. Però en la seva infància, aquelles màquines (les maquinetes, se’n deien popularment, sense més adjectius) pertanyien a l’àmbit de l’oci, que era oposat al de l’aula. Ara s’inscrivia en el de la nostàlgia, que també era un espai de la seva vida ben separat del de la docència. Recordava les monedes de cinc duros (o vint-i-cinc pessetes, amb forat i sense), que donaven dret a una partida. Ell i els seus amics solien jugar a l’Ave Fénix, o Phoenix, en sortir del cinema del poble, on encara havia assistit a sessions dobles. Compraven per berenar una coqueta de crema al forn de can Guasp i després entraven al bar de la plaça on tenien les maquinetes. Jugaven les partides que podien amb les monedes que els quedaven, i després a casa dels pares, que l’esperaven per sopar.

Li va venir al cap una altra expressió en anglès, game over, però va desistir d’escriure-la perquè era pitjor que una frase lapidària: era una obvietat.