Som del 1979, fill d’immigrants peninsulars, i vaig créixer a Inca, però no al centre: vivíem a les zones on s’havien instal·lat els forasters que havien arribat als anys 60 per fer feina a la indústria. Els meus pares n'eren part. Aquell origen, que no semblava important quan eres petit, acabava determinant a quina escola anaves. Vaig començar a pàrvuls a principis dels 80, encara amb una estructura educativa molt marcada pel franquisme, i vaig anar al Sant Vicenç de Paül, a la barriada de Crist Rei. Era una escola pràcticament feta per als fills d’immigrants. Érem tots castellanoparlants i, dins l’aula, el català no existia. De fet, el necessitàvem, però no ens l’ensenyaven.

Un dels episodis més desagradables de tota la meva escolarització el tenc encara molt present. Un dia, al menjador, vaig vomitar. I en lloc de cuidar-me, em varen obligar a menjar-m’ho. Ho record encara amb una sensació de fàstic molt viva. Era confitura de maduixa i ens la feien menjar a cullerades. No n’he tornat a tastar mai més. Era una etapa en la qual l’escola adoctrinava de debò, tant que ens diuen ara als docents que ho feim.

Si una cosa em va quedar marcada de la meva etapa escolar és que hi havia professors molt violents. En record un que va arribar a apallissar un nin fins a deixar-lo destrossat. Un altre dia, en va tirar un per la finestra. Avui seria impensable. Llavors, no va passar res. També hi havia humiliacions. Un company amb una deformació a la cara, que parlava amb dificultat, va ser ridiculitzat pel director davant tota la classe. Li va demanar si ja havia acabat de vendre cupons. Ningú no va riure. El silenci va ser més eloqüent que qualsevol rialla.

Quan vaig començar l’escola tenia tres anys i era el més petit de la classe, perquè som de novembre. Els primers records són de les monges franciscanes de Bunyola. Record sobretot sor Antònia: una dona petita, grasseta, que no alçava mai la veu. No tenc cap record de càstigs ni de males paraules. Anava a escola content, sense por.

A sis anys, travessava Palma tot sol per anar a escola, en una ciutat on els infants es movien amb una llibertat impensable avui. Caminava des de Pere Garau fins a l'escola de Sant Francesc. Als anys seixanta, les famílies concedien molta més llibertat als fills i aquesta autonomia prematura acabava forjant un fort sentit d’independència.

A l’escola ens feien cantar el 'Cara al Sol' i el català s’aprenia d’amagat. A sis anys vaig començar a ca les monges trinitàries de Binissalem. Pagàvem 350 pessetes cada mes, que eren doblers en aquella època. A ma mare no li feia gaire gràcia que estudiàs. Pensava que la nostra feina era casar-nos, i prou.

El primer record que tenc de l’escola és la por. A ca les monges agustines d’Andratx, hi havia una habitació separada per una cortina on tancaven les nines que xerraven. Les deixaven a les fosques. Encara avui record els plors desconsolats a l’altra banda.

'Els meus anys d’escola' és una sèrie de l’ARA Balears que reconstrueix com era l’educació a Mallorca dècada a dècada a través de testimonis en primera persona. Aquesta setmana ens endinsam en els anys 50.

Vaig néixer l’any 1948 a la Península, però ja de ben petit vàrem venir cap aquí, perquè els meus pares eren mallorquins. Els primers records d’escola que tenc són a Palma, a una escola pública que hi havia a la plaça de Pere Garau. D’aquella etapa record sobretot la senyora Micaela, que va ser mestra meva quan era molt petit. A partir dels sis anys, vaig passar per diversos mestres. Primer amb Rafel, després amb Ricardo i més endavant amb Pedro, que era el marit de la senyora Micaela. Pedro ens va ensenyar moltíssim. Sabia una animalada de coses i ens explicava temes que, vists ara, eren gairebé de nivell de Batxillerat.

'Els meus anys d’escola' és una sèrie de l’ARA Balears que reconstrueix com era l’educació a Mallorca, dècada a dècada, a través de testimonis en primera persona. Aquesta setmana ens endinsam als anys 50.

'Els meus anys d’escola' és una sèrie de l’ARA Balears que reconstrueix com era l’educació a Mallorca dècada a dècada a través de testimonis en primera persona.