El conseller gonella de Menorca ha aconseguit posar tothom d’acord i en contra del seu nou reglament lingüístic. Només l’entitat que dirigia abans d’entrar en política, Sa Fundació, s’hi ha mostrat a favor. En canvi, el text normatiu que introdueix el castellà i prioritza el menorquí sobre el català a la màxima institució menorquina ha motivat una allau d’al·legacions en la mateixa direcció tant d’entitats com de partits polítics i també de ciutadans, que han respost a la crida pública per implicar-se en la defensa de la unitat de la llengua.

Un any abans de les eleccions autonòmiques del 2023, Joan Pons (Ciutadella, 1993) era una veu crítica amb el PP de Marga Prohens. "És catalanista, tot el seu Twitter està en català estàndard", va denunciar l'abril del 2022 al seu canal de Youtube: "Aquesta és la que defensarà els interessos de la cultura balear davant el pancatalanisme". Pons dirigia llavors Sa Fundació, una organització de tendència gonella, encara que la negació de la unitat de la llengua catalana a Menorca es coneix com a saladisme, com va explicar un expert a l'ARA Balears. Un any després, el PP el va fitxar per evitar que el seu perfil jove i popular li prengués vots davant de Vox. "No s'esperaven governar a Menorca", explica un adversari polític. Pons es va convertir en conseller de cultura i, des d'aquest càrrec, ha liderat l'ofensa contra el català normatiu a la institució a través d'un canvi del Reglament d'Usos Lingüístics que, si s'aprova, incorporarà el castellà a la institució i donarà prioritat a les "formes lingüístiques del menorquí".

Un dels meus moments preferits de l’any és quan amb ma mare anam a la missa solemne que commemora cada dia 31 de desembre l’entrada de Jaume I a Ciutat. Ho és per molts de motius, però els darrers temps, perquè em diverteix contemplar com es regiren els càrrecs polítics de Vox, normalment asseguts a primera fila com a bons cristians, quan el bisbe recorda que el mateix dia i el mateix rei que va dur el cristianisme a Mallorca va dur també la catalanitat. Bàsicament, perquè era català.

L'expresident de la Fundació Jaume III, associació coneguda per defensar que el català de Mallorca (mallorquí) no és el mateix idioma que el català, serà nomenat membre del Consell Assessor de Continguts i Programació d'IB3. Així ho ha aprovat aquest dimarts el ple del Parlament a proposta del PP, Vox i el PSIB.

La campanya electoral acaba de començar, però fa mesos que els partits demanen el vot i descriuen el que faran quan governin. En aquest estat propagandístic i de rivalitat, les formacions de la dreta de l’espectre polític recorren a una arma prou coneguda a les Balears: els atacs al català. La dreta no havia estat mai tan fragmentada i aquest fet ha intensificat l’escalada de propostes anticatalanistes. Eliminar el català com a requisit per accedir a la funció pública, que el castellà sigui la llengua vehicular de l’ensenyament i, fins i tot, derogar la Llei de normalització lingüística en són alguns exemples.

Fins i tot els partits d’un nacionalisme espanyol més marcat han estat capaços de declarar l’adhesió a la unitat de la llengua catalana, especialment quan han hagut de governar. El secessionisme lingüístic no ha estat mai una opció a tenir en compte a les Illes Balears. És inexacte anomenar gonellisme aquesta posició fracassada. El moviment dels anys setanta que es va anomenar gonellisme no propugnava una llengua insular diferent de la catalana. El panorama aquí no va ser el mateix que al País Valencià. El gonellisme, si de cas, defensava uns usos lingüístics més propers a la parla tinguda per quotidiana.

No hem pogut detectar precedents nítids de gonellisme mallorquí que es remuntin més enrere que el principi de la dècada dels setanta, durant les acaballes del franquisme. Tot esclata, concretament, a final del juny del 1972 mitjançant una lletra d’un tal Pep Gonella al Diario de Mallorca. En aquest sentit, ni el costumisme vuitcentista ni la Gramática de la lengua mallorquina (1835) de Joan Josep Amengual, ni els germans Villalonga ni l’Escola Mallorquina, ni molt menys la figura de mossèn Antoni Maria Alcover es poden considerar emparentats amb el fenomen. De fet, va ser el deixeble del canonge de Santa Cirga, Francesc de Borja Moll, el principal opositor a les tesis gonellistes. Moll es veié obligat a entrar en lliça per tal que els gonelles no s’apropiassin del referent alcoverià, sobretot perquè l’havien acusat a ell directament de pervertir l’esperit del mestre. Alcover, que havia estat primer president de la Secció Filològica de l’Institut, es convertí després en l’enemic públic número u de Catalunya. Traspassat a començament dels anys trenta, als anticatalanistes illencs, tanmateix, aquest fet no els havia passat per malla.

També a les llengües no discutides, com el castellà, el francès i l’italià, els autors de textos literaris se solen servir de la modalitat ara anomenada estàndard (el nom no m’agrada, però no en sé cap altre de preferible) si no volen aconseguir uns determinats efectes. Recorren al dialecte si ho demana el gènere, especialment en obres realistes, per caracteritzar els personatges. Un parlar dialectal pot constituir el tret essencial de la configuració del personatge: Cantinflas no seria el mateix sense el seu mexicà ni Mafalda sense el seu argentí. Un prodigi en la tria del parlar segons el grau d’educació d’un personatge és el Pigmalió de G. Bernard Shaw. És obligatori esmentar la meritòria adaptació al català que en va fer Pere Quart (Joan Oliver), que va trobar la intèrpret ideal en Lloll Beltran. Dins la literatura castellana, hi ha exemples com el de José María Gabriel y Galán en les seves Extremeñas, i els germans Álvarez Quintero tragueren bon partit de l’andalús.

El llibre Gonellisme. Particularisme i secessionisme lingüístics a les Illes Balears, obra de Xavier Canyelles publicada per Documenta Balear, fa una descripció molt detallada de la història del moviment. L’autor dedica un dels capítols als principals arguments que fa servir el gonellisme i documenta les contraargumentacions. Seguidament, recollim en extractes sis de les tesis més utilitzades.