Dia 25 d’abril és Sant Marc, una de les festivitats més preuades pels amants de la ingesta de mol·luscs gasteròpodes, coneguts generalment com a caragols. Com diu la dita popular, “qui menja caragols per Sant Marc, gaudeix de bona salut de franc” i és que és costum menjar-ne aquest dia. N’hi ha que diuen que menjar caragols per Sant Marc evita ésser tocat, és a dir, malaltejar d’alguna o altra manera. La meva repadrina se’n menjava un de cru cada any i bé li va anar, fins a 93 anys. En el meu poble no es fan caragolades per Sant Marc, sinó que són típiques de la Creu, dia 3 de maig, un poquet més endavant. Aquest dia és festa grossa al barri de Camarata i tots els selvatgins que hi tenen almanco una cama fan de baixar-hi a menjar caragols amb la família i els amics.

La Menorquina ha descatalogat Punky, un dels gelats més històrics i famosos de les Illes Balears i que ha marcat la infància de moltes generacions. Aquest és un exemple més de la pèrdua d'arrelament i productes i elements tradicionals que l'Arxipèlag va perdent, a poc a poc, els darrers anys. Després de l'adeu del Laccao com a producte mallorquí, per passar a ser 100% català, ara Punky també desapareix.

Poc a poc, sense gaire renou, la cuina tradicional de les Illes Balears es va apagant. No ho fa per una sola causa ni d’un dia per a l’altre, sinó a conseqüència d’un canvi profund en la manera de viure, de menjar i de relacionar-nos amb el temps. La globalització, la cultura de la immediatesa i una alimentació basada en la rapidesa han anat desplaçant una cuina que requereix foc lent, paciència i transmissió oral. Això ha provocat la desaparició de part del vocabulari culinari i del patrimoni lingüístic que durant segles ha definit la identitat cultural de les Balears. Paraules que abans circulaven amb naturalitat a les cuines de les Illes, avui són cada vegada més desconegudes entre les noves generacions, un reflex de com la desaparició dels plats tradicionals s’acompanya de la pèrdua de llengua i coneixement cultural.

Tal com si es tractàs d’una sibil·la de l’antiguitat, Maria Capó Navarro, de 93 anys, es concentra i es posa a cantar una de les tonades de quan, de jove, treballava a la finca familiar de Sóller. És la manera que té d’evocar un món de connexió amb la terra i de paraules precises que desaparegué amb el boom turístic dels anys 60. Qui escoltà la mateixa tonada de viva veu fa 74 anys va ser l’etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax. “El 1952 –diu– m’havia vist actuar en un certamen internacional de folklore que es feu a la plaça de toros de Palma. Jo hi vaig cantar amb l’agrupació del meu poble, Els dansadors del ball d’or. En fórem un dels premiats. Sembla que li agradà molt la meva veu i demanà per venir-me a veure en persona. A casa érem sis germans, fills de pagesos. Jo era l’única nina”. Capó recorda perfectament aquella visita. “Feia un sol de justícia i Lomax arribà encorbat i mort de calor. Tragué el magnetòfon i enregistrà el moment en què mon pare, el meu padrí i jo cantàvem mentre batíem a l’era amb la bístia. No devia entendre res. Ell només sabia una mica de castellà”.

Sant Antoni és el patró dels animals i, per extensió, de la pagesia. Muro és el poble que reivindica més aquesta condició del sant barbut el dia de la seva onomàstica (17 de gener). Ho fa amb unes beneïdes ben vistoses i concorregudes que són el colofó de la gran festa d’hivern de la Part Forana celebrada amb gloses, ximbombes i foguerons. Ara el Consell de Mallorca les ha declarat Bé d’Interès Cultural Immaterial (BIC). La seva història es pot resseguir en el llibre que acaba de publicar l’investigador Damià Payeras Capó titulat Sant Antoni, devoció i festa populars a Muro. “Hi ha constància documental –diu– que al municipi s’hi celebren des del segle XVIII, tot i que segurament són més antigues. Era el moment en què tots els pagesos engalanaven les seves bísties i les duien a beneir per assegurar-se que estarien protegides per tot l’any”.

El Consell de Mallorca, a través de la Fundació Mallorca Literària, ha presentat aquest dilluns Mallorcaoral.cat, un portal digital que integra l’Arxiu Oral, el Cançoner i el Tradicionari de Mallorca amb l’objectiu de conservar, difondre i posar en valor el patrimoni oral de l’illa. La iniciativa neix amb la voluntat de mostrar que la cultura popular és un organisme viu, en constant transformació, però arrelat a la memòria col·lectiva.

Els noms que durant dècades havien definit la identitat de les Balears –com Tomeu, Sebastià, Joana o Francisca– pràcticament han desaparegut els darrers anys. Les estadístiques publicades per l'Institut d'Estadística de les Illes Balears (Ibestat) confirmen un gir profund en les preferències de les famílies, que opten cada vegada més per noms d'ús general a la resta de l'Estat, com Sofía, Martina i Hugo, entre d'altres. El canvi reflecteix no només l'impacte de les modes i la globalització sinó també un progressiu distanciament del repertori tradicional que havia marcat el paisatge onomàstic de les Illes.

Les frases fetes i dites populars mallorquines, que durant segles han servit per transmetre saviesa, humor i identitat, perden presència entre les noves generacions. Expressions com "qui va amb un coix, al cap de l'any ho són tots dos" o "a poc a poc i bona lletra" sonen cada vegada més llunyanes en un context dominat per la globalització i les xarxes socials.

El cant de la Sibil·la, els castellers, el misteri d’Elx, les falles de València, la Patum de Berga i altres manifestacions culturals de les terres de parla catalana són Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. En aquesta llista el gran absent és el cant pitiús. De moment, les institucions insulars no han fet la passa per demanar-ne la protecció. El sociolingüista eivissenc Bernat Joan en té l’explicació: “Aquí, el ball tradicional és BIC (Bé d’Interès Cultural). Sempre se li ha donat més visibilitat perquè és una manifestació molt més innòcua. El cant, en canvi, està relacionat amb la llengua i, per tant, és un símbol identitari d’una comunitat catalanòfona que sovint es vol qüestionar”.

Pugen els quatre a l’escenari. Primer Cristian Tur i Pere Serra Gallet comencen a sonar el tambor i la flaüta; després, Genoveva Tur fa un uc, mentrestant, Maria José Cardona agafa un corn, el brula i anuncia: “Hi ha gerret!”. Fins aquí, tot normal (relativament normal, perquè, de gerret, jo no en vaig veure). Llavors, Maria José Cardona pitja un botó en una consola que té al davant i comença a sonar una base electrònica. I s’ha acabat la normalitat.

Si hi ha una beguda espirituosa a Mallorca que no ha vist reduïda de manera dràstica la seva presència al mercat són les herbes mallorquines. Tampoc no ha desaparegut del tot de les cases. I és que, a més que a la majoria dels supermercats podem trobar marques que ofereixen les seves herbes, dolces o seques, elaborades industrialment, en els darrers anys s'ha recuperat la tradició d'elaborar-les de manera casolana. Igual que ha passat amb altres costums de les Illes Balears, com les matances, l'evolució i adaptació a la societat actual han convertit el procés d'elaboració de les herbes en un fet social. Així, el producte final no sempre és el més important, sinó que l'experiència col·lectiva ha guanyat un pes que anys enrere no tenia, almanco no en el mateix grau.

"Així que has vist tot el cerimonial de Roma a la televisió?!" Alguns dels meus amics, la majoria agnòstics i republicans, al·lucinen quan explico que soc una addicta als cerimonials i que no em perdo ni l’elecció del Papa, ni cap casament o funeral reial, ni cap coronació.

Menjar caragols per Sant Marc és estar beneït tot l'any. O almenys això és el que diu el refranyer mallorquí contra els problemes circulatoris. Un consell que el restaurant Es Cruce de Vilafranca cuida a base de quilos des de fa ja 15 anys. Una nova tradició que ja ha estat 'copiada' per molts restaurants i bars mallorquins, però a la carretera que duu a Manacor llueixen com a pioners. És per això que enguany s'assoliran tranquil·lament els 6.000 quilos de caragols entre la vigília i el dia santificat.

Avui, en l’era de la globalització i del turbocapitalisme, una vintena de colles de les Pitiüses (la majoria a Eivissa) reivindiquen més que mai la seva identitat amb un ball ancestral, declarat BIC (Bé d’Intères Cultural). L’investigador i sonador Antoni Manonelles l’ha estudiat a fons, juntament amb Miquel Mayordomo, en el llibre Ball pagès. Orígens (2018). “És absolutament fals –assegura– que provingui de l’època fenícia. Ens arribà el segle XIII amb la conquesta catalana. Formava part dels balls de festeig que nasqueren entre la noblesa centreeuropea de l’edat mitjana. Eren balls que bevien de la idea d’amor cortès que donà un fort protagonisme a la dona”.

Divendres passat, 11 d’abril, hi hagué una trobada molt especial al CEIP Son Juny, ubicat al municipi mallorquí de Sant Joan. Com havia succeït en les setmanes prèvies, tots els alumnes de l’escola es reuniren al pati a migdia per tallar una cama a la Jaia Corema mentre entonaven una cançó que per aquesta escola, i pel poble que l’acull, ja és com un himne.

El que llegiu al títol no és tan sols un joc de paraules. O també és un joc de paraules, però a la vegada és la realitat que veiem en aquesta imatge: una era enmig d’un tros de foravila, i al davant del tros de foravila, un pàrquing i un supermercat.

L'època dels calçots ja ha començat i, a diferència del que passava fa anys a Mallorca, actualment és difícil no trobar cada cap de setmana algun grup d'amics, coneguts o familiars que es reuneixen al voltant del foc per fer calçots amb botifarres i fer-se seva aquesta tradició i recepta catalana que té la salsa romesco com a actor secundari estrella. Aquest plat tradicional de la cuina catalana va arribar a l'illa als restaurants, però ja forma part de la vida quotidiana dels illencs durant els primers mesos de l'any.

“Tenim un passat extraordinari, un present molt bo i un futur esperançador”. Gabriel Frontera, director de l'Escola de Música i Danses de Mallorca (EMIDM) –centre que celebra el 50è aniversari aquest febrer– vincula la bona situació de l’escola amb la implicació dels joves. En l'actualitat, a l’escola hi ha alumnes des dels cinc anys fins als 88. De fet, Frontera destaca la diversitat d'alumnes, i assenyala que “els joves aporten nous coneixements del que és el món avui”. “Tenen idees innovadores que volen implantar, sempre conservant el valor i l’essència de la cultura. Això fa que el ball sigui més viu que mai”, afegeix.