La vida i jo signam un pacte de versemblança cada estiu. Els caps de setmana esdevenen una ficció meravellosa i jo, una narradora molt poc fiable. Em dic a mi mateixa que la realitat és això que passa sota aquest cel tèrbol, blanquinós, de tan a prop que brilla el sol, i no el dia a dia que il·luminen els fluorescents. Durant 48 hores, em sembla raonable seguir el ritme natural de les coses: aixecar-me quan acab la son, honrar el dinar dedicant-li el temps que mereix ser cuinat i ser menjat, no sortir de casa fins que faci bon estar, nedar si fa calor i sopar amb els darrers raigs de llum. Els dies no tenen pretensions, les hores no volen durar més de 60 minuts, el temps és el que és. I jo m’ho crec.

Les dues nines que tenc davant són les que fan més bonda de tot el grup de tercer de Primària que ara m’envolta. Han estat les primeres a seure, més allunyades de la resta, tot d’una han entrat al vagó. Es mantenen alienes al que passa de fons, als seus companys, que boten, criden i es barallen per sortir a la foto que els està fent la professora. Ocupant l’espai mínim del seu seient i amb les cames creuades, gairebé no es remenen, ni se’ls sent la veu en el temps que dura el trajecte de metro. Però les que hem crescut amb la frase “Tu, mirar i callar” ens reconeixem entre nosaltres. Jo les mir i elles callen. No em calen paraules per descobrir el seu univers, amagada darrere la pantalla del mòbil.

“No tenc ni un cap de setmana lliure fins a l’agost”. Us ho hauran dit o ho haureu dit vosaltres mateixes, com si un calendari atapeït fos sinònim de bona salut social i laboral. Ens atipam de tasques i plans, jo inclosa. I ens retreuen que som massa febles, que som víctimes del FOMO (Fear Of Missing Out), que ens fa por perdre’ns alguna cosa, que pareix que no sabem estar totes soles, quietes, a casa. Que fàcil i reduccionista torna el món quan tenim unes sigles per definir-nos. Ja està: tenim FOMO, tan ràpid i simple com és dir-ho. De veres només calen quatre lletres per cristal·litzar el sentir de tota una generació?

Hi ha setmanes en què deman a ChatGPT com és possible que no pugui deixar de plorar i si això m’hauria de preocupar. I hi ha setmanes en què escolt el reggaeton més brut en bucle, tan segura de mi mateixa que em veig capaç de publicar un selfie al mirall del lavabo. Però ni en un moment ni en l’altre som conscient que aquella sensació és producte de les meves hormones. Cada mes em sent estafada per mi mateixa: un altre pic, em sorprenc, com si aquest mateix procés no s’hagués repetit durant gairebé 20 anys. Per això, i per a quan senti que no em puc fiar de mi mateixa, he monitorat què els passa al meu cos i al meu cap en els 28 dies que dura el meu cicle menstrual, segons la meva app del mòbil.

Ens vàrem conèixer de festa. Quan Tito’s encara era Tito’s (cosa que em fa sentir molt gran). Tot va començar com comencen les bones històries d’amor: amb dues mirades que es creuen al mig de la sala. “Què noms?”, “què estudies?” i un petó com a promesa que tornaria a cercar-lo. I ho vaig fer. Alguna força sobrenatural va voler que l’acabàs trobant a Facebook (cosa que també em fa sentir molt gran), només a partir de les dues úniques preguntes que li vaig fer.

La filla única fa els anys: un, en concret. I, amb només uns dies de diferència, ma mare també. En fa 55. M’agrada haver caigut en aquesta casualitat, perquè em recorda més que mai que sense mare única no hi hauria hagut filla única. Vaig començar a escriure més cap a dins i menys cap a fora quan vaig descobrir que el món es podia explicar a partir de les històries que guardam dins nosaltres mateixes. I la història amb ma mare n’és una. La primera, diria jo. I potser, un dia, també serà la darrera. Perquè és una història que no s’acaba mai.

Va haver-hi un temps en què vaig estimar molt la meva padrina. I després, un temps en què no, en què vaig sentir que l’havia deixada d’estimar.

M’agrada sentir l’esmolador. Pas gust de veure les placeres i els placers venent carxofes negres o col borratxona. Quan detect un rètol amb tipografia dels anys vuitanta que diu ‘Bar Centro’ o ‘Bar Sport’, m’hi atur per observar el tràfec que s’hi cou. Però els meus ganivets són tots d’Ikea. Faig la compra sencera al supermercat (frescos inclosos). I em costa molt beure un cafè que sigui torrefacte i sense llet de civada. Som una hipòcrita.

I Estic estirada, a la platja, mig llegint, mig mirant al meu voltant, copsant altres històries al vol. D’entre els para-sols emergeix una mare, gairebé reptant per l’arena, fent esforços per arribar a la primera línia, carregada amb tot el lot. L’acompanyen les seves bessones. No se sap ben bé qui arrossega qui. Però ella s’estira, derrotada, damunt la tovallola, que ni tan sols ha fet l’esforç d’estirar quan l’ha treta de la bossa. Tampoc s’ha llevat la roba. I això que li veig el biquini a través de la seva brusa blanca, tipus eivissenca. També duu uns shorts texans mig desfermats que no fa comptes treure’s. I unes ulleres de sol negres XXL, on s’amaga l’expressió que voldria desxifrar. Les bessones no es mouen gaire del seu costat. S’hi estiren al voltant, adorant-la, com en un quadre de Sorolla. Li toquen els cabells, descansant els seus capets a diferents parts del cos de sa mare, mirant també la mar, en silenci. Després d’una estona en repòs, les dues nines es comencen a remenar i s’animen. Queden en banyador i parteixen a nedar. La mare no fa cap mostra de moviment, ni molt manco de preocupació. Que no senti cap neguit en veure les seves filles de sis o set anys anar totes soles a la mar em fa pensar que ja les ha salvades d’una cosa molt més perillosa. Sigui el que sigui, l’ha devastada. Sent que estic assistint al desenllaç d’una croada, com si aquest moment fos el darrer capítol d’una llarga història, l’escena just abans dels crèdits finals.

No em fa falta fer un llistat amb les ‘coses per les quals estic agraïda avui’ per saber quines són les tres o quatre coses que m’importen, que em fan feliç. De què em serviria agrair-les si, per ser-ne conscient, hagués de fer journaling? Estaria ben fotuda. Tampoc ho voldria, escriure-les. Quan una escriu és com si es desfés un poc de les coses, com si se n’alliberàs. Per què ho faria? Posar-ho per escrit seria allunyar-me’n un poc, posar-les damunt una superfície i materialitzar-les, veure-les fora de mi, extirpar-me-les. I això ja ho faig a bastament.

La transició costa. Ens hem fet a l’hivern. Ens hi hem esculpit en pedra, com si hagués de ser per sempre. Preferim pensar en el pitjor escenari. Cal mentalitzar-se a fons per sobreviure a nits més llargues que els dies. Val més no saber quin temps dura l’hivern. Els brous, l’estufa i el sofà són la meva camisa de força, em mantenen amb seny. El meu deliri dura fins ben entrada la primavera, que em troba sorpresa, recelosa. La seva arribada em fa sentir com quan la persona que t’agrada et diu que també li agrades: primer, desconfiança, escepticisme. Massa bo per ser cert. Em faig un poc la despistada, com si no hagués sentit res, tot ignorant aquest oratge tebi i la llum taronja. Abric, nòrdic i coll alt fins ben entrat l’abril.

Trob per ca meva vestigis de coses que som a mitges. Petits fracassos diaris. Les malles i el top de sortir a córrer que fa dues setmanes que pengen al lavabo, optimistes. El vinagre i les oblees d’arròs que vaig comprar a la setmana japonesa del Lidl, convençuda que faria Goi Cuon, els rotllets frescos vietnamites. Els tres llibres començats a la tauleta de nit. La càmera de fotos analògica que em propòs –un pic al mes– aprendre a fer anar d’una vegada. Una taula, que més que una taula era una inversió per fer-hi molta feina i guanyar molts de doblers. Versions de mi mateixa per les quals no em decidesc. Vull ser totes alhora per covardia, perquè no hi crec prou, en cap d’elles.

Tenc fascinació pels símbols: unitats mínimes de comunicació, que signifiquen coses molt concretes amb molt pocs recursos. El llenguatge s’hi concentra, àcid, explosiu. Els meus sentits hi reaccionen com les papil·les gustatives al glutamat monosòdic. Pur estímul. Són un misteri i el nostre imaginari col·lectiu, la llum ultraviolada que ens permet desxifrar-los. Reconèixer el seu significat és addictiu perquè em xerra de mi mateixa, em recorda les coses que no sabia que sé i que m’ajuden a interpretar el món.

En Marc ve a classe d’entrenament ‘funcional’ amb mi. En algun moment, ‘funcional’ va esdevenir una paraula per referir-nos a un tipus d’exercici físic i totes ho vàrem acceptar. A mi se’m fa estrany. ‘Funcional’ em sona a “el mínim que pots fer per anar per la vida”. M’agradaria saber per què ho és, funcional. Et fa funcional a tu? Entenc que sí, que et poses forta per poder ser funcional com a ésser humà. Que és la raó per la qual m’hi he apuntat jo. Per tenir certa força, en un futur, per ser autònoma, controlar els meus esfínters i no compixar-me a damunt després d’haver parit (si és que ho faig mai), per exemple, o per poder carregar brics de llet i no haver de menester l’ajut d’aquests fills que hauré parit. No ho sé. No sé per què ho pens en termes de maternitat. La cosa és que, si no hi pos remei, la meva musculatura començarà a desprendre’s més i més dels meus ossos, fins a ser totalment disfuncional. Ara ho veig d’aquesta manera, en termes pràctics. Però durant molt de temps no va ser així: era en termes estètics que ho pensava. I pas pena que a en Marc li acabi passant el mateix.

Deia Neus Canyelles en la presentació del seu darrer llibre, que ella sempre duu una llibreta a damunt, per apuntar-hi les coses que li passen i, després, convertir-les en literatura, tal com fa a Sales d’espera. Això darrer no ho va dir ben bé ella, que em va sorprendre per la seva actitud mesurada, de paraules justes i proporcionades. Perquè ella pot dir que escriu com si li “estiguessin dictant” sense que soni presumptuós. Ella pot dir que no sap explicar com és de fàcil per a ella escriure, la manca total d’esforç que li requereix, sense semblar pretensiosa. La llegeixes i, tot d’una, ho entens.

Les meves amigues no ho saben, però de vegades competesc internament per saber qui té una millor relació de parella. És el meu vici ocult, desxifrar frívolament en què som millors i en què som pitjors el meu al·lot i jo, en comparació a la resta. M’agradaria dir que és la meva manera de prendre el pols a la meva relació, de saber què funciona i que no. Tot i que, realment, s’assembla més a un acte reflex, a un tic involuntari mogut per aconseguir una satisfacció immediata. Un entreteniment. I estic segura que no som l’única. Comparar-se és una de les accions que ens fan més humanes. Res no ens fa tan fràgils i racionals com creure’ns millors o creure’ns pitjors que un altre. Ens constituïm a nosaltres mateixes en aquest exercici, en relació amb l’altre. L’alteritat ens acaba de definir. Per això necessitam conèixer-la a fons.

Ja n’hem tingut prou. Prou de clean look, de metxes baby lights, de trad wives, de la tornada al misticisme i al recolliment, als beixos i al blanc Cloud Dancer. Prou de matxa lattes, de barre, de playlists Pop Pilates Princess. Prou d’aquest tuf conservador que ho impregna tot i s’escampa com un gas inodor, que ens adorm, a poc a poc. Prou d’aquesta evangelització dels bons costums, de la introspecció, de les rutines saludables, silencioses i sense ressaca.

L’autobús fa un gir obert de gairebé 180 graus i, com si m’ho estigués mostrant, m’ofereix la visió panoràmica d’una esplanada enorme plena de munts de terra, ferralla i maquinària. Tot aquest desplegament se’m cola, per sorpresa, dins la mirada perduda en la finestra. Això són les obres de l’aeroport?, em deman, fugissera. M’estimaria més no haver-me fet aquesta pregunta. No en vull conèixer la resposta. Una punxada d’angoixa se’m clava a la boca de l’estómac. Intent mirar cap a un altre costat, però el vehicle continua fent voltes, entre incorporacions i rotondes, i no hi ha cap horitzó a on refugiar-se. Miri on miri, només veig impotència, neguit, feredat: una terminal que –permeteu-m’ho– no termina mai; avions comercials, avions privats, avions cada minut; un exèrcit de taxis ben alineats; trolleys, maletes North Face, gent molt alta.

En general, existeixen dos grups de persones: les persones amb qui podem, simplement, estar i les persones amb qui, necessàriament, hem de fer alguna cosa. I, si no, feis un repàs ràpid de les vostres amistats i familiars (o parelles, fins i tot). Les persones amb qui sempre cal fer alguna cosa són aquelles que –intencionalment o no– condicionam a un pla, aquelles que acompanyam sempre d’alguna cosa, fent-les un poc incompletes. No tenc res en contra de l’amiga de sortir a córrer, l’amic d’anar al cinema o el pare o la mare que cerca un passatemps en comú amb els fills per passar temps plegats. Però permeteu-me que dubti que aquestes siguin les persones que ens coneixen veritablement.

D’ençà que gaudir de la rutina va esdevenir un privilegi, ens han fet odiar-la. “Tornada a la rutina”: sempre en negatiu, carregat de pesar. Han mercadejat amb la rutina a favor d’uns quants gurus que prometen “acomiadar-se’n”, com posant solució a un problema que no sabíem que teníem. En contra de la rutina, han enaltit la vida de nòmada digital, d’expat, fer feina des de la platja, les escapades de cap de setmana. I, a poc a poc, l’han desposseïda d’allò sagrat, del ritu costumista, d’allò quotidià, del que ens passa a tots, l’única cosa que ens uneix i ens fa iguals: el cafè al bar, la targeta del transport públic, el carretó de la compra. La rutina és el que ens fa humans, és el que ens fa ser bones persones una estona. Hi ha un punt de classisme en l’odi a la rutina, a resistir-se a ser com un personatge de Cuéntame cómo pasó, és a dir, una persona que podria ser qualsevol de nosaltres, intercanviable. Hi ha un punt de superioritat, de creure’s menys mortal que la resta, aliè a les forces de la natura.