De petita estava convençuda que mon pare ho sabia tot. Per mi, no hi havia cap coneixement al món que no estàs al seu abast. M’imaginava que tenia instal·lada una enorme base de dades al cap, on –si s’hi esforçava prou– podia trobar les respostes a totes les meves preguntes. Jo sabia molt poques coses, com era natural per a una nina de sis o set anys. Però ell, en canvi, que en devia tenir 30 i busques, ja ho havia après tot. Ell ja no anava a escola com jo, perquè ja no li feia falta. Ell no havia de cercar enlloc si era el Sol que girava al voltant de la Terra o la Terra al voltant del Sol, ni tampoc la taula de multiplicar del 8. Ho tenia tot al cervell, immens i totalment equipat als meus ulls.

He perdut l’espontaneïtat amb la meva parella, els meus amics, la meva família, la meva feina, allò que feia perquè m’agradava. M’ho recorda la foto que veig d’una al·lota estirada al llit al costat del seu al·lot. L’escena s’intueix prou per detectar que ella no duu camiseta. La foto està moguda, ella riu amb una ganyota de vergonya i atreviment, i ell s’amaga. Quan va ser el darrer pic que ens vàrem fer una foto així? Sense pensar, perquè vàrem deixar que el moment ens sorprengués i vàrem dir això sí, això sí que ho hem d’immortalitzar. Quan va ser el darrer pic que ens vàrem deixar endur sense pensar? Sense calibrar si era bon moment, si teníem temps per no pensar. Quan va ser el darrer pic que em vaig deixar anar juganera, inconscient?

Em llevaré això de damunt aviat. Ho diré sense embuts: em va massa bé separar l’artista de l’obra. No és cap dilema per mi. Em fa por com de còmodes se senten dins meu les contradiccions. Pareix que hi han trobat un lloc ampli i còmode, que no es barallen. Sempre m’ha passat: potser em manca moral i em sobra hedonisme. Tenc geloses les coses que em fan passar gust. El plaer s’avantposa al sentit comú i em permet, en la soledat de la meva pantalla i els meus auriculars, consumir artistes que no m’atreviria a confessar públicament i d’altres que sí, amb certa vergonya.

M’agradaria tenir un ca. I sentir que la meva vida no és tan important. Tenir un animal ho fa tornar tot un poc més relatiu i converteix el temps en una unitat de mesura més democràtica. M’agradaria tenir una vida prou normal per descobrir que tot el que faig, al cap i a la fi, té la mateixa importància que pesar els 50 grams de pinso que ha de sopar el meu ca. M’agradaria poder-me permetre el luxe de les coses insignificants.

No cal que et desnonin per quedar al carrer. No cal que un fons voltor compri ca teva per perdre-la, basta no poder-la pagar. No cal la Policia perquè et treguin de la teva llar, poden fer-ho els teus fills. No cal la força, però sí violència, per deixar una jubilada sense casa. No cal ser Maricarmen. També pots ser María del Carmen.

Ho record com un hit a la ràdio, una cançoneta que no deixes d’escoltar: “Què és de tímida aquesta nina” o “Que se li ha menjat la llengua el moix?”. Es referien a mi, en tercera persona del singular. Mai tu, sempre ella. Mai interpel·lada, sempre assenyalada. Varen decidir que era tímida abans, i tot, que jo sabés el que era. I des d’aquell moment vaig carregar amb aquelles sis lletres: ‘tímida’, com una llosa que reduïa la meva existència i les meves possibilitats. Una capseta molt petita, perfecta per a la mida d’una persona que encara tenia dos anys. Un guió, també, que pautava les meves frases. Una circumferència dins la qual havia de desplegar els meus moviments. Un to de veu. Una manera de ser preestablerta, que arribava abans que jo i em donava pas.

Som al parc. Al parc de les Estacions de Palma, on petits ecosistemes socials conviuen entre ells. Ara, des d’on esper l’hora de sortida del meu bus, puc observar-ne un. És l’ecosistema de la gent que seu al voltant de les múltiples i enormes pasteres encarregades de generar ombra. Dins cada una s’aixequen quatre arbres, connectats per terra i aire: les seves copes s’acaricien i s’uneixen en un únic sostre que ens refugia a tots, i les branques es fan pessigolles de llums i ombres, deixant entrar-hi l’aire. És un horabaixa de finals d’estiu i d’ençà que m’he assegut a recer d’aquest porxo he deixat de bufar, de suar i de flastomar. La ciutat sembla, per un moment, habitable.

El meu al·lot i jo no tenim cap afició en comú. No tenim els caps de setmana per sortir a caminar o escalar a la muntanya, ni tampoc els dimecres de salsa o batxata, ni els horabaixes de ioga o els matins de bici i cafè d’especialitat. No tenim res que ens vinculi a l’altre com un abonament, una activitat extraescolar que ja has pagat fins al curs que ve. Te’n pots desapuntar en el moment que vulguis. Estam aficionats l’un a l’altre, sense intermediaris. Una cosa neta, que no dona lloc a l’error, un val en blanc amb opcions aleatòries: la darrera sessió del dia per anar a veure la de Sorogoyen, una excursió en pàdel surf per la Colònia de Sant Pere, una exposició a la Toni Catany, un passeig per l’Estanyol o un sopar al vietnamita de Palmanova.

Concha Alós és l'única persona que ha guanyat el premi Planeta dos pics i, tot i això, tant la seva figura com les seves obres encara esperen justícia. Si bé la primera vegada, amb Los enanos (1962), el premi va quedar impugnat perquè Plaza & Janés va reclamar-ne els drets –Alós havia presentat el manuscrit a l’editorial i en un primer moment el varen rebutjar per tenir idees massa socialistes–, dos anys després el va guanyar oficialment amb Las hogueras (1964).

Feim un exercici. Si ens referim a Concha Alós, qui reconeix aquest nom? I per presentar-la, quin títol ens sona més familiar: el d’exparella de l’escriptor i periodista Baltasar Porcel o el de doble guanyadora del premi Planeta en ple franquisme (un mèrit que ostenta només ella, per cert). El moment de canvis que li va tocar viure, el càstig masclista i el seu alzhèimer varen contribuir al fet que avui encara no estudiem Alós igual que les seves contemporànies de la Generació del Mig Segle –la dels anys 50 o els Nins de la guerra–, com ara Carmen Martín Gaite, Ana María Matute i Carmen Laforet, i molt manco que a ells, Camilo José Cela, Juan Marsé i els germans Goytisolo. Alós va néixer a València el 1922, va viure a Palma en els anys 50 i va morir a Barcelona el 2011, on hauria acabat enterrada en una fossa comuna, si no hagués estat perquè tenia una molt bona amiga: Maria del Mar Bonet.

Potser en el temps que tarda a publicar-se aquest text, ja es considera charca dir que alguna cosa és charca. Però aprofundir en aquest tema ha esdevingut una necessitat, una obligació (i per a les meves amigues, una obsessió). En definitiva, una cosa molt més complexa i menys frívola del que hauria desitjat, que en un principi es reduïa a un llistat de les coses que ens feien ser charca (segons la meva interpretació, és clar).

La meva padrina va partir tot d’una. Va començar a partir sense avisar, de fet. A morir-se, però, no va fer tanta via. Quin temps necessitam per morir? En quin moment podem dir que ja som mortes? Li van diagnosticar un tipus de demència que en uns mesos la va reduir a una mil·lèsima part del que havia estat. O això és el que diríem des de fora, els i les qui no vàrem assistir en primera línia a la seva evaporació. La meva cosina Cristina, en canvi, la sabia trobar en els confins més inesperats de la seva personalitat –en una picada d’ullet, per exemple–, arraconada per la mínima capacitat d’expressió que li quedava disponible.

Que chic que és aquesta tia, mira-la. No la conec, però la tenc al costat a la platja, al bus o llegesc els seus articles a internet. No és cap en concret i és totes elles alhora. És un tipus de tia. És la tia que, sense cap esforç, fa que vulguis ser com ella. És una tia a qui pareix que la vida li va demanar permís per crear-la. A canvi, li va donar aquesta cara amb la personalitat justa per no deixar de ser guapa. No sé si és cool o és que té una piga just a damunt del llavi superior, on sempre m’hauria agradat tenir-la a mi. Amb aquesta piga, pareix que el món hagi de ser un poc més fàcil. Potser és que té uns llavis naturalment rosats o els ulls grossos i ametllats, com de no haver conegut mai la màscara de pestanyes.

‘Tant de bo tenir la seguretat d’un home blanc heterosexual’ és una frase que hem adoptat al meu grup, i que deim més sovint del que ens agradaria. Som majoritàriament gais and girls i no en tenim moltíssims, d’amics homes blancs heterosexuals. Potser per això, perquè no hi estam avesats, sabem distingir-ne ràpidament l’excés de seguretat d’alguns. Són gestos amb els quals demostren que el món els estima incondicionalment, que sempre cauen dempeus, que no han de demanar permís ni perdó, que no s’han de qüestionar res. És un fer les coses sense haver-hi donat ni mitja volta al cap, un consell que donen per fet que necessites, un comentari o una frase inacabada amb la qual esperen que facis l’esforç per entendre’ls, en lloc de fer-lo ells per explicar-se. És una sensació d’impunitat i immunitat que fa por. És una gosadia, en resum. I els estim igual, però, perquè són els meus amics.

Fa molta calor. Pols en suspensió. Calor i humitat. Un altre avió travessa el cel, tèrbol i pesat. Calor com de tub d’escapament. D’enfora no es veu la Tramuntana. Tanta calor que no es pot sortir a fora. La via de cintura a les cinc de l’horabaixa. No es pot ni respirar. L’autopista, a l’altura de l’aeroport, a qualsevol hora. Segons la previsió, demà farà encara més calor. Detenen dues al·lotes; diuen que a ca seva tenien una bandera amb el lema ‘SOS Residents’. Calor i angoixa al carrer: no sabem on ens hem de ficar. Puja la benzina i, tanmateix, tot crema: foc a la terra i foc al cel. Postes de sol taronges, belles com un mal auguri, com a punt del desastre. Fa massa calor: i si quedam a recer del ventilador? Ja és final de mes i tampoc tenim per gastar. Calor com una olla de pressió, com a punt d’ofegar-nos, com a punt de fer un tro.

“Crec que puc ser la veu de la meva generació… O almenys una veu d’una generació” és la frase més icònica del personatge de Hannah Horvath a Girls, la sèrie escrita i protagonitzada per Lena Dunham i que ja és un dels millors relats generacionals de principis del segle XXI. En el cas de Mallorca, en plena dècada dels 2020, tot un cor d’artistes joves posen veu a la seva generació. Anna Picornell, Miquel Mas, Lluïsa Febrer, Josep Alorda i Mariona Jaume en són cinc. Amb la música, el teatre, el dibuix, el cinema i la dansa, respectivament, capturen el seu Zeitgeist (l’esperit d’una època, en alemany). El moment que els ha tocat viure –com a Hannah– els atorga aquesta dosi justa d’entusiasme, marcada per un realisme que no arriba a ser pessimista, i una necessitat de definir-se marcada per les xarxes socials.

Fa tan sols un mes que el meu amic Henry té ca seva, un pis de lloguer a Palma, i ja ha esdevingut la nostra Santa Seu: el lloc de reunió, l’espai segur per a tot el grup. Potser la resta no, però jo de tot d’una ho vaig saber, que ho seria; em va bastar veure com només dues cadires restaurades i unes cortines onejant davant el vitrall esdevenien una llar. I decidir, a darrer moment, anar-hi a veure la final del Mundial de futbol ho va confirmar, com una revelació, així com només ho fan els actes espontanis. Sembla que fes molt de temps que necessitàvem això, un santuari per a les nostres penes i alegries. Un lloc que ens aculli, d’improvisat, on poder-nos relaxar i ser l’únic que volem ser: amics.

Un escenari, un portàtil amb càmera web i una hora de xat en directe amb persones aleatòries. Amb aquests ingredients i la premissa d’adaptar la dramatúrgia i la coreografia en funció de les converses, Lluís Garau (La Torre, 1997) va crear La Carn el 2022, una performance interpretada íntegrament per ell. Les seves obsessions –internet i la identitat emmotllada en els algoritmes– l’han duit fins a aquest procés “dolorós” que és ficar-se dins la pell d’un addicte al cibersexe. Després de rebre reconeixements com el premi Óscar Wilde al Dublin Theatre Festival, va convertir La Carn en pel·lícula, per anar més enllà del cibercruising. Dirigit per Joan Porcel, aquest thriller documental acaba de guanyar dues Biznaga de Plata a Màlaga. A Mallorca es podrà veure per primer pic a l’Atlàntida Film Festival.

Volia saber quines són les obsessions de la meva generació (és a dir, volia confirmar les meves sospites). I, per això, he anat a cercar els i les encarregades de fossilitzar-les: els i les artistes. Concretament, a sis. I si el temps i l’espai no fossin limitats, la llista seria molt més llarga. Elles i ells són Anna Picornell, Lluïsa Febrer, Mariona Jaume, Miquel Mas, Josep Alorda i Lluís Garau. En aquestes converses, amb tots i totes he intentat el mateix: saber què senten, fer prospecció en les seves ànimes i descobrir què els obsessiona. Perquè –quan som sinceres– les obsessions són l’única cosa que realment ens fa vulnerables, que ens delata tal com som, genuïnament, des del subconscient i sense moral. Volia extraure’ls “amb cullereta de postres”, com diu Lorena G. Maldonado, què sent aquesta generació d’artistes. I el que resulta que els fa mortals, com a la resta d’humanes, és el mateix dubte, intrusiu i inoportú: per què feim el que feim i si l’èxit és això.

Ties, ens hem traït. Jo, de debò, que ho intent. Havíem quedat que ara ja no pensàvem en el nostre cos. Estàvem totes a favor d’aquest deliri col·lectiu juntes. Què? Publicitat perquè “si comences al juny, amb aquesta operació biquini estaràs irreconeixible al juliol”? No m’afecta. Que s’han tornat a posar de moda els Capri, uns pantalons en què, encara que siguin de la meva talla, mai no em cabran les cuixes? M’és ben igual. Com? Que dius que t’has engreixat i que et veus fatal? Després de dir-te que estàs guapíssima, no pensaré en absolut en mi mateixa ni em demanaré si jo també me n’hauria de preocupar.