Som al parc. Al parc de les Estacions de Palma, on petits ecosistemes socials conviuen entre ells. Ara, des d’on esper l’hora de sortida del meu bus, puc observar-ne un. És l’ecosistema de la gent que seu al voltant de les múltiples i enormes pasteres encarregades de generar ombra. Dins cada una s’aixequen quatre arbres, connectats per terra i aire: les seves copes s’acaricien i s’uneixen en un únic sostre que ens refugia a tots, i les branques es fan pessigolles de llums i ombres, deixant entrar-hi l’aire. És un horabaixa de finals d’estiu i d’ençà que m’he assegut a recer d’aquest porxo he deixat de bufar, de suar i de flastomar. La ciutat sembla, per un moment, habitable.

El meu al·lot i jo no tenim cap afició en comú. No tenim els caps de setmana per sortir a caminar o escalar a la muntanya, ni tampoc els dimecres de salsa o batxata, ni els horabaixes de ioga o els matins de bici i cafè d’especialitat. No tenim res que ens vinculi a l’altre com un abonament, una activitat extraescolar que ja has pagat fins al curs que ve. Te’n pots desapuntar en el moment que vulguis. Estam aficionats l’un a l’altre, sense intermediaris. Una cosa neta, que no dona lloc a l’error, un val en blanc amb opcions aleatòries: la darrera sessió del dia per anar a veure la de Sorogoyen, una excursió en pàdel surf per la Colònia de Sant Pere, una exposició a la Toni Catany, un passeig per l’Estanyol o un sopar al vietnamita de Palmanova.

Concha Alós és l'única persona que ha guanyat el premi Planeta dos pics i, tot i això, tant la seva figura com les seves obres encara esperen justícia. Si bé la primera vegada, amb Los enanos (1962), el premi va quedar impugnat perquè Plaza & Janés va reclamar-ne els drets –Alós havia presentat el manuscrit a l’editorial i en un primer moment el varen rebutjar per tenir idees massa socialistes–, dos anys després el va guanyar oficialment amb Las hogueras (1964).

Feim un exercici. Si ens referim a Concha Alós, qui reconeix aquest nom? I per presentar-la, quin títol ens sona més familiar: el d’exparella de l’escriptor i periodista Baltasar Porcel o el de doble guanyadora del premi Planeta en ple franquisme (un mèrit que ostenta només ella, per cert). El moment de canvis que li va tocar viure, el càstig masclista i el seu alzhèimer varen contribuir al fet que avui encara no estudiem Alós igual que les seves contemporànies de la Generació del Mig Segle –la dels anys 50 o els Nins de la guerra–, com ara Carmen Martín Gaite, Ana María Matute i Carmen Laforet, i molt manco que a ells, Camilo José Cela, Juan Marsé i els germans Goytisolo. Alós va néixer a València el 1922, va viure a Palma en els anys 50 i va morir a Barcelona el 2011, on hauria acabat enterrada en una fossa comuna, si no hagués estat perquè tenia una molt bona amiga: Maria del Mar Bonet.

Potser en el temps que tarda a publicar-se aquest text, ja es considera charca dir que alguna cosa és charca. Però aprofundir en aquest tema ha esdevingut una necessitat, una obligació (i per a les meves amigues, una obsessió). En definitiva, una cosa molt més complexa i menys frívola del que hauria desitjat, que en un principi es reduïa a un llistat de les coses que ens feien ser charca (segons la meva interpretació, és clar).

La meva padrina va partir tot d’una. Va començar a partir sense avisar, de fet. A morir-se, però, no va fer tanta via. Quin temps necessitam per morir? En quin moment podem dir que ja som mortes? Li van diagnosticar un tipus de demència que en uns mesos la va reduir a una mil·lèsima part del que havia estat. O això és el que diríem des de fora, els i les qui no vàrem assistir en primera línia a la seva evaporació. La meva cosina Cristina, en canvi, la sabia trobar en els confins més inesperats de la seva personalitat –en una picada d’ullet, per exemple–, arraconada per la mínima capacitat d’expressió que li quedava disponible.

Que chic que és aquesta tia, mira-la. No la conec, però la tenc al costat a la platja, al bus o llegesc els seus articles a internet. No és cap en concret i és totes elles alhora. És un tipus de tia. És la tia que, sense cap esforç, fa que vulguis ser com ella. És una tia a qui pareix que la vida li va demanar permís per crear-la. A canvi, li va donar aquesta cara amb la personalitat justa per no deixar de ser guapa. No sé si és cool o és que té una piga just a damunt del llavi superior, on sempre m’hauria agradat tenir-la a mi. Amb aquesta piga, pareix que el món hagi de ser un poc més fàcil. Potser és que té uns llavis naturalment rosats o els ulls grossos i ametllats, com de no haver conegut mai la màscara de pestanyes.

‘Tant de bo tenir la seguretat d’un home blanc heterosexual’ és una frase que hem adoptat al meu grup, i que deim més sovint del que ens agradaria. Som majoritàriament gais and girls i no en tenim moltíssims, d’amics homes blancs heterosexuals. Potser per això, perquè no hi estam avesats, sabem distingir-ne ràpidament l’excés de seguretat d’alguns. Són gestos amb els quals demostren que el món els estima incondicionalment, que sempre cauen dempeus, que no han de demanar permís ni perdó, que no s’han de qüestionar res. És un fer les coses sense haver-hi donat ni mitja volta al cap, un consell que donen per fet que necessites, un comentari o una frase inacabada amb la qual esperen que facis l’esforç per entendre’ls, en lloc de fer-lo ells per explicar-se. És una sensació d’impunitat i immunitat que fa por. És una gosadia, en resum. I els estim igual, però, perquè són els meus amics.

Fa molta calor. Pols en suspensió. Calor i humitat. Un altre avió travessa el cel, tèrbol i pesat. Calor com de tub d’escapament. D’enfora no es veu la Tramuntana. Tanta calor que no es pot sortir a fora. La via de cintura a les cinc de l’horabaixa. No es pot ni respirar. L’autopista, a l’altura de l’aeroport, a qualsevol hora. Segons la previsió, demà farà encara més calor. Detenen dues al·lotes; diuen que a ca seva tenien una bandera amb el lema ‘SOS Residents’. Calor i angoixa al carrer: no sabem on ens hem de ficar. Puja la benzina i, tanmateix, tot crema: foc a la terra i foc al cel. Postes de sol taronges, belles com un mal auguri, com a punt del desastre. Fa massa calor: i si quedam a recer del ventilador? Ja és final de mes i tampoc tenim per gastar. Calor com una olla de pressió, com a punt d’ofegar-nos, com a punt de fer un tro.

“Crec que puc ser la veu de la meva generació… O almenys una veu d’una generació” és la frase més icònica del personatge de Hannah Horvath a Girls, la sèrie escrita i protagonitzada per Lena Dunham i que ja és un dels millors relats generacionals de principis del segle XXI. En el cas de Mallorca, en plena dècada dels 2020, tot un cor d’artistes joves posen veu a la seva generació. Anna Picornell, Miquel Mas, Lluïsa Febrer, Josep Alorda i Mariona Jaume en són cinc. Amb la música, el teatre, el dibuix, el cinema i la dansa, respectivament, capturen el seu Zeitgeist (l’esperit d’una època, en alemany). El moment que els ha tocat viure –com a Hannah– els atorga aquesta dosi justa d’entusiasme, marcada per un realisme que no arriba a ser pessimista, i una necessitat de definir-se marcada per les xarxes socials.

Fa tan sols un mes que el meu amic Henry té ca seva, un pis de lloguer a Palma, i ja ha esdevingut la nostra Santa Seu: el lloc de reunió, l’espai segur per a tot el grup. Potser la resta no, però jo de tot d’una ho vaig saber, que ho seria; em va bastar veure com només dues cadires restaurades i unes cortines onejant davant el vitrall esdevenien una llar. I decidir, a darrer moment, anar-hi a veure la final del Mundial de futbol ho va confirmar, com una revelació, així com només ho fan els actes espontanis. Sembla que fes molt de temps que necessitàvem això, un santuari per a les nostres penes i alegries. Un lloc que ens aculli, d’improvisat, on poder-nos relaxar i ser l’únic que volem ser: amics.

Un escenari, un portàtil amb càmera web i una hora de xat en directe amb persones aleatòries. Amb aquests ingredients i la premissa d’adaptar la dramatúrgia i la coreografia en funció de les converses, Lluís Garau (La Torre, 1997) va crear La Carn el 2022, una performance interpretada íntegrament per ell. Les seves obsessions –internet i la identitat emmotllada en els algoritmes– l’han duit fins a aquest procés “dolorós” que és ficar-se dins la pell d’un addicte al cibersexe. Després de rebre reconeixements com el premi Óscar Wilde al Dublin Theatre Festival, va convertir La Carn en pel·lícula, per anar més enllà del cibercruising. Dirigit per Joan Porcel, aquest thriller documental acaba de guanyar dues Biznaga de Plata a Màlaga. A Mallorca es podrà veure per primer pic a l’Atlàntida Film Festival.

Volia saber quines són les obsessions de la meva generació (és a dir, volia confirmar les meves sospites). I, per això, he anat a cercar els i les encarregades de fossilitzar-les: els i les artistes. Concretament, a sis. I si el temps i l’espai no fossin limitats, la llista seria molt més llarga. Elles i ells són Anna Picornell, Lluïsa Febrer, Mariona Jaume, Miquel Mas, Josep Alorda i Lluís Garau. En aquestes converses, amb tots i totes he intentat el mateix: saber què senten, fer prospecció en les seves ànimes i descobrir què els obsessiona. Perquè –quan som sinceres– les obsessions són l’única cosa que realment ens fa vulnerables, que ens delata tal com som, genuïnament, des del subconscient i sense moral. Volia extraure’ls “amb cullereta de postres”, com diu Lorena G. Maldonado, què sent aquesta generació d’artistes. I el que resulta que els fa mortals, com a la resta d’humanes, és el mateix dubte, intrusiu i inoportú: per què feim el que feim i si l’èxit és això.

Ties, ens hem traït. Jo, de debò, que ho intent. Havíem quedat que ara ja no pensàvem en el nostre cos. Estàvem totes a favor d’aquest deliri col·lectiu juntes. Què? Publicitat perquè “si comences al juny, amb aquesta operació biquini estaràs irreconeixible al juliol”? No m’afecta. Que s’han tornat a posar de moda els Capri, uns pantalons en què, encara que siguin de la meva talla, mai no em cabran les cuixes? M’és ben igual. Com? Que dius que t’has engreixat i que et veus fatal? Després de dir-te que estàs guapíssima, no pensaré en absolut en mi mateixa ni em demanaré si jo també me n’hauria de preocupar.

Record la pressió exacta que havia de fer sobre el botó de la guantera del cotxe de ma mare perquè s’obrís. També la forma ampla i rodona, i el tacte suau del plàstic quan l’accionava, fent un clic tou, amortit, gairebé esponjós. M’agradava la sensació gustosa d’aquell botó i el poder que em donava. Era l’època en què teníem el Peugeot 206 de color negre. És a dir, que era principis dels 2000 i jo, l’única copilot de la nostra nau.

La vida i jo signam un pacte de versemblança cada estiu. Els caps de setmana esdevenen una ficció meravellosa i jo, una narradora molt poc fiable. Em dic a mi mateixa que la realitat és això que passa sota aquest cel tèrbol, blanquinós, de tan a prop que brilla el sol, i no el dia a dia que il·luminen els fluorescents. Durant 48 hores, em sembla raonable seguir el ritme natural de les coses: aixecar-me quan acab la son, honrar el dinar dedicant-li el temps que mereix ser cuinat i ser menjat, no sortir de casa fins que faci bon estar, nedar si fa calor i sopar amb els darrers raigs de llum. Els dies no tenen pretensions, les hores no volen durar més de 60 minuts, el temps és el que és. I jo m’ho crec.

Les dues nines que tenc davant són les que fan més bonda de tot el grup de tercer de Primària que ara m’envolta. Han estat les primeres a seure, més allunyades de la resta, tot d’una han entrat al vagó. Es mantenen alienes al que passa de fons, als seus companys, que boten, criden i es barallen per sortir a la foto que els està fent la professora. Ocupant l’espai mínim del seu seient i amb les cames creuades, gairebé no es remenen, ni se’ls sent la veu en el temps que dura el trajecte de metro. Però les que hem crescut amb la frase “Tu, mirar i callar” ens reconeixem entre nosaltres. Jo les mir i elles callen. No em calen paraules per descobrir el seu univers, amagada darrere la pantalla del mòbil.

“No tenc ni un cap de setmana lliure fins a l’agost”. Us ho hauran dit o ho haureu dit vosaltres mateixes, com si un calendari atapeït fos sinònim de bona salut social i laboral. Ens atipam de tasques i plans, jo inclosa. I ens retreuen que som massa febles, que som víctimes del FOMO (Fear Of Missing Out), que ens fa por perdre’ns alguna cosa, que pareix que no sabem estar totes soles, quietes, a casa. Que fàcil i reduccionista torna el món quan tenim unes sigles per definir-nos. Ja està: tenim FOMO, tan ràpid i simple com és dir-ho. De veres només calen quatre lletres per cristal·litzar el sentir de tota una generació?

Hi ha setmanes en què deman a ChatGPT com és possible que no pugui deixar de plorar i si això m’hauria de preocupar. I hi ha setmanes en què escolt el reggaeton més brut en bucle, tan segura de mi mateixa que em veig capaç de publicar un selfie al mirall del lavabo. Però ni en un moment ni en l’altre som conscient que aquella sensació és producte de les meves hormones. Cada mes em sent estafada per mi mateixa: un altre pic, em sorprenc, com si aquest mateix procés no s’hagués repetit durant gairebé 20 anys. Per això, i per a quan senti que no em puc fiar de mi mateixa, he monitorat què els passa al meu cos i al meu cap en els 28 dies que dura el meu cicle menstrual, segons la meva app del mòbil.

Ens vàrem conèixer de festa. Quan Tito’s encara era Tito’s (cosa que em fa sentir molt gran). Tot va començar com comencen les bones històries d’amor: amb dues mirades que es creuen al mig de la sala. “Què noms?”, “què estudies?” i un petó com a promesa que tornaria a cercar-lo. I ho vaig fer. Alguna força sobrenatural va voler que l’acabàs trobant a Facebook (cosa que també em fa sentir molt gran), només a partir de les dues úniques preguntes que li vaig fer.