‘Tant de bo tenir la seguretat d’un home blanc heterosexual’ és una frase que hem adoptat al meu grup, i que deim més sovint del que ens agradaria. Som majoritàriament gais and girls i no en tenim moltíssims, d’amics homes blancs heterosexuals. Potser per això, perquè no hi estam avesats, sabem distingir-ne ràpidament l’excés de seguretat d’alguns. Són gestos amb els quals demostren que el món els estima incondicionalment, que sempre cauen dempeus, que no han de demanar permís ni perdó, que no s’han de qüestionar res. És un fer les coses sense haver-hi donat ni mitja volta al cap, un consell que donen per fet que necessites, un comentari o una frase inacabada amb la qual esperen que facis l’esforç per entendre’ls, en lloc de fer-lo ells per explicar-se. És una sensació d’impunitat i immunitat que fa por. És una gosadia, en resum. I els estim igual, però, perquè són els meus amics.

Fa molta calor. Pols en suspensió. Calor i humitat. Un altre avió travessa el cel, tèrbol i pesat. Calor com de tub d’escapament. D’enfora no es veu la Tramuntana. Tanta calor que no es pot sortir a fora. La via de cintura a les cinc de l’horabaixa. No es pot ni respirar. L’autopista, a l’altura de l’aeroport, a qualsevol hora. Segons la previsió, demà farà encara més calor. Detenen dues al·lotes; diuen que a ca seva tenien una bandera amb el lema ‘SOS Residents’. Calor i angoixa al carrer: no sabem on ens hem de ficar. Puja la benzina i, tanmateix, tot crema: foc a la terra i foc al cel. Postes de sol taronges, belles com un mal auguri, com a punt del desastre. Fa massa calor: i si quedam a recer del ventilador? Ja és final de mes i tampoc tenim per gastar. Calor com una olla de pressió, com a punt d’ofegar-nos, com a punt de fer un tro.

“Crec que puc ser la veu de la meva generació… O almenys una veu d’una generació” és la frase més icònica del personatge de Hannah Horvath a Girls, la sèrie escrita i protagonitzada per Lena Dunham i que ja és un dels millors relats generacionals de principis del segle XXI. En el cas de Mallorca, en plena dècada dels 2020, tot un cor d’artistes joves posen veu a la seva generació. Anna Picornell, Miquel Mas, Lluïsa Febrer, Josep Alorda i Mariona Jaume en són cinc. Amb la música, el teatre, el dibuix, el cinema i la dansa, respectivament, capturen el seu Zeitgeist (l’esperit d’una època, en alemany). El moment que els ha tocat viure –com a Hannah– els atorga aquesta dosi justa d’entusiasme, marcada per un realisme que no arriba a ser pessimista, i una necessitat de definir-se marcada per les xarxes socials.

Fa tan sols un mes que el meu amic Henry té ca seva, un pis de lloguer a Palma, i ja ha esdevingut la nostra Santa Seu: el lloc de reunió, l’espai segur per a tot el grup. Potser la resta no, però jo de tot d’una ho vaig saber, que ho seria; em va bastar veure com només dues cadires restaurades i unes cortines onejant davant el vitrall esdevenien una llar. I decidir, a darrer moment, anar-hi a veure la final del Mundial de futbol ho va confirmar, com una revelació, així com només ho fan els actes espontanis. Sembla que fes molt de temps que necessitàvem això, un santuari per a les nostres penes i alegries. Un lloc que ens aculli, d’improvisat, on poder-nos relaxar i ser l’únic que volem ser: amics.

Un escenari, un portàtil amb càmera web i una hora de xat en directe amb persones aleatòries. Amb aquests ingredients i la premissa d’adaptar la dramatúrgia i la coreografia en funció de les converses, Lluís Garau (La Torre, 1997) va crear La Carn el 2022, una performance interpretada íntegrament per ell. Les seves obsessions –internet i la identitat emmotllada en els algoritmes– l’han duit fins a aquest procés “dolorós” que és ficar-se dins la pell d’un addicte al cibersexe. Després de rebre reconeixements com el premi Óscar Wilde al Dublin Theatre Festival, va convertir La Carn en pel·lícula, per anar més enllà del cibercruising. Dirigit per Joan Porcel, aquest thriller documental acaba de guanyar dues Biznaga de Plata a Màlaga. A Mallorca es podrà veure per primer pic a l’Atlàntida Film Festival.

Volia saber quines són les obsessions de la meva generació (és a dir, volia confirmar les meves sospites). I, per això, he anat a cercar els i les encarregades de fossilitzar-les: els i les artistes. Concretament, a sis. I si el temps i l’espai no fossin limitats, la llista seria molt més llarga. Elles i ells són Anna Picornell, Lluïsa Febrer, Mariona Jaume, Miquel Mas, Josep Alorda i Lluís Garau. En aquestes converses, amb tots i totes he intentat el mateix: saber què senten, fer prospecció en les seves ànimes i descobrir què els obsessiona. Perquè –quan som sinceres– les obsessions són l’única cosa que realment ens fa vulnerables, que ens delata tal com som, genuïnament, des del subconscient i sense moral. Volia extraure’ls “amb cullereta de postres”, com diu Lorena G. Maldonado, què sent aquesta generació d’artistes. I el que resulta que els fa mortals, com a la resta d’humanes, és el mateix dubte, intrusiu i inoportú: per què feim el que feim i si l’èxit és això.

Ties, ens hem traït. Jo, de debò, que ho intent. Havíem quedat que ara ja no pensàvem en el nostre cos. Estàvem totes a favor d’aquest deliri col·lectiu juntes. Què? Publicitat perquè “si comences al juny, amb aquesta operació biquini estaràs irreconeixible al juliol”? No m’afecta. Que s’han tornat a posar de moda els Capri, uns pantalons en què, encara que siguin de la meva talla, mai no em cabran les cuixes? M’és ben igual. Com? Que dius que t’has engreixat i que et veus fatal? Després de dir-te que estàs guapíssima, no pensaré en absolut en mi mateixa ni em demanaré si jo també me n’hauria de preocupar.

Record la pressió exacta que havia de fer sobre el botó de la guantera del cotxe de ma mare perquè s’obrís. També la forma ampla i rodona, i el tacte suau del plàstic quan l’accionava, fent un clic tou, amortit, gairebé esponjós. M’agradava la sensació gustosa d’aquell botó i el poder que em donava. Era l’època en què teníem el Peugeot 206 de color negre. És a dir, que era principis dels 2000 i jo, l’única copilot de la nostra nau.

La vida i jo signam un pacte de versemblança cada estiu. Els caps de setmana esdevenen una ficció meravellosa i jo, una narradora molt poc fiable. Em dic a mi mateixa que la realitat és això que passa sota aquest cel tèrbol, blanquinós, de tan a prop que brilla el sol, i no el dia a dia que il·luminen els fluorescents. Durant 48 hores, em sembla raonable seguir el ritme natural de les coses: aixecar-me quan acab la son, honrar el dinar dedicant-li el temps que mereix ser cuinat i ser menjat, no sortir de casa fins que faci bon estar, nedar si fa calor i sopar amb els darrers raigs de llum. Els dies no tenen pretensions, les hores no volen durar més de 60 minuts, el temps és el que és. I jo m’ho crec.

Les dues nines que tenc davant són les que fan més bonda de tot el grup de tercer de Primària que ara m’envolta. Han estat les primeres a seure, més allunyades de la resta, tot d’una han entrat al vagó. Es mantenen alienes al que passa de fons, als seus companys, que boten, criden i es barallen per sortir a la foto que els està fent la professora. Ocupant l’espai mínim del seu seient i amb les cames creuades, gairebé no es remenen, ni se’ls sent la veu en el temps que dura el trajecte de metro. Però les que hem crescut amb la frase “Tu, mirar i callar” ens reconeixem entre nosaltres. Jo les mir i elles callen. No em calen paraules per descobrir el seu univers, amagada darrere la pantalla del mòbil.

“No tenc ni un cap de setmana lliure fins a l’agost”. Us ho hauran dit o ho haureu dit vosaltres mateixes, com si un calendari atapeït fos sinònim de bona salut social i laboral. Ens atipam de tasques i plans, jo inclosa. I ens retreuen que som massa febles, que som víctimes del FOMO (Fear Of Missing Out), que ens fa por perdre’ns alguna cosa, que pareix que no sabem estar totes soles, quietes, a casa. Que fàcil i reduccionista torna el món quan tenim unes sigles per definir-nos. Ja està: tenim FOMO, tan ràpid i simple com és dir-ho. De veres només calen quatre lletres per cristal·litzar el sentir de tota una generació?

Hi ha setmanes en què deman a ChatGPT com és possible que no pugui deixar de plorar i si això m’hauria de preocupar. I hi ha setmanes en què escolt el reggaeton més brut en bucle, tan segura de mi mateixa que em veig capaç de publicar un selfie al mirall del lavabo. Però ni en un moment ni en l’altre som conscient que aquella sensació és producte de les meves hormones. Cada mes em sent estafada per mi mateixa: un altre pic, em sorprenc, com si aquest mateix procés no s’hagués repetit durant gairebé 20 anys. Per això, i per a quan senti que no em puc fiar de mi mateixa, he monitorat què els passa al meu cos i al meu cap en els 28 dies que dura el meu cicle menstrual, segons la meva app del mòbil.

Ens vàrem conèixer de festa. Quan Tito’s encara era Tito’s (cosa que em fa sentir molt gran). Tot va començar com comencen les bones històries d’amor: amb dues mirades que es creuen al mig de la sala. “Què noms?”, “què estudies?” i un petó com a promesa que tornaria a cercar-lo. I ho vaig fer. Alguna força sobrenatural va voler que l’acabàs trobant a Facebook (cosa que també em fa sentir molt gran), només a partir de les dues úniques preguntes que li vaig fer.

La filla única fa els anys: un, en concret. I, amb només uns dies de diferència, ma mare també. En fa 55. M’agrada haver caigut en aquesta casualitat, perquè em recorda més que mai que sense mare única no hi hauria hagut filla única. Vaig començar a escriure més cap a dins i menys cap a fora quan vaig descobrir que el món es podia explicar a partir de les històries que guardam dins nosaltres mateixes. I la història amb ma mare n’és una. La primera, diria jo. I potser, un dia, també serà la darrera. Perquè és una història que no s’acaba mai.

Va haver-hi un temps en què vaig estimar molt la meva padrina. I després, un temps en què no, en què vaig sentir que l’havia deixada d’estimar.

M’agrada sentir l’esmolador. Pas gust de veure les placeres i els placers venent carxofes negres o col borratxona. Quan detect un rètol amb tipografia dels anys vuitanta que diu ‘Bar Centro’ o ‘Bar Sport’, m’hi atur per observar el tràfec que s’hi cou. Però els meus ganivets són tots d’Ikea. Faig la compra sencera al supermercat (frescos inclosos). I em costa molt beure un cafè que sigui torrefacte i sense llet de civada. Som una hipòcrita.

I Estic estirada, a la platja, mig llegint, mig mirant al meu voltant, copsant altres històries al vol. D’entre els para-sols emergeix una mare, gairebé reptant per l’arena, fent esforços per arribar a la primera línia, carregada amb tot el lot. L’acompanyen les seves bessones. No se sap ben bé qui arrossega qui. Però ella s’estira, derrotada, damunt la tovallola, que ni tan sols ha fet l’esforç d’estirar quan l’ha treta de la bossa. Tampoc s’ha llevat la roba. I això que li veig el biquini a través de la seva brusa blanca, tipus eivissenca. També duu uns shorts texans mig desfermats que no fa comptes treure’s. I unes ulleres de sol negres XXL, on s’amaga l’expressió que voldria desxifrar. Les bessones no es mouen gaire del seu costat. S’hi estiren al voltant, adorant-la, com en un quadre de Sorolla. Li toquen els cabells, descansant els seus capets a diferents parts del cos de sa mare, mirant també la mar, en silenci. Després d’una estona en repòs, les dues nines es comencen a remenar i s’animen. Queden en banyador i parteixen a nedar. La mare no fa cap mostra de moviment, ni molt manco de preocupació. Que no senti cap neguit en veure les seves filles de sis o set anys anar totes soles a la mar em fa pensar que ja les ha salvades d’una cosa molt més perillosa. Sigui el que sigui, l’ha devastada. Sent que estic assistint al desenllaç d’una croada, com si aquest moment fos el darrer capítol d’una llarga història, l’escena just abans dels crèdits finals.

No em fa falta fer un llistat amb les ‘coses per les quals estic agraïda avui’ per saber quines són les tres o quatre coses que m’importen, que em fan feliç. De què em serviria agrair-les si, per ser-ne conscient, hagués de fer journaling? Estaria ben fotuda. Tampoc ho voldria, escriure-les. Quan una escriu és com si es desfés un poc de les coses, com si se n’alliberàs. Per què ho faria? Posar-ho per escrit seria allunyar-me’n un poc, posar-les damunt una superfície i materialitzar-les, veure-les fora de mi, extirpar-me-les. I això ja ho faig a bastament.

La transició costa. Ens hem fet a l’hivern. Ens hi hem esculpit en pedra, com si hagués de ser per sempre. Preferim pensar en el pitjor escenari. Cal mentalitzar-se a fons per sobreviure a nits més llargues que els dies. Val més no saber quin temps dura l’hivern. Els brous, l’estufa i el sofà són la meva camisa de força, em mantenen amb seny. El meu deliri dura fins ben entrada la primavera, que em troba sorpresa, recelosa. La seva arribada em fa sentir com quan la persona que t’agrada et diu que també li agrades: primer, desconfiança, escepticisme. Massa bo per ser cert. Em faig un poc la despistada, com si no hagués sentit res, tot ignorant aquest oratge tebi i la llum taronja. Abric, nòrdic i coll alt fins ben entrat l’abril.

Trob per ca meva vestigis de coses que som a mitges. Petits fracassos diaris. Les malles i el top de sortir a córrer que fa dues setmanes que pengen al lavabo, optimistes. El vinagre i les oblees d’arròs que vaig comprar a la setmana japonesa del Lidl, convençuda que faria Goi Cuon, els rotllets frescos vietnamites. Els tres llibres començats a la tauleta de nit. La càmera de fotos analògica que em propòs –un pic al mes– aprendre a fer anar d’una vegada. Una taula, que més que una taula era una inversió per fer-hi molta feina i guanyar molts de doblers. Versions de mi mateixa per les quals no em decidesc. Vull ser totes alhora per covardia, perquè no hi crec prou, en cap d’elles.